La meva crítica de “La novel·la de Sant Jordi”, de Màrius Serra.

El dilluns passat, coincidint amb la sortida del llibre, vaig publicar a Vilaweb un article en el que exposava les meves impressions de lectura. El trobareu en aquest enllaç o, reproduit íntegrament, just aquí sota:

 

Sant Jordi mata escriptors

(Article publicat a Vilaweb el dilluns 5 de març de 2018)

Robert Abbott és un prestigiós inventor de jocs que va néixer l’any 1933 a Missouri i que actualment viu retirat a Florida. Els entesos el consideren gairebé com el summe pontífex de la secta i val a dir que, tot i no ser-ne jo un feligrès gaire constant, les poques coses que en sé em confirmen la seva dimensió de persona singular.

Entre altres peces d’orfebreria lúdica, Abbott és l’inventor d’una innovadora variant dels escacs titulada Última i, sobretot, de l’Eleusis, un esplèndid joc de cartes basat en un objectiu tan important com és intentar escatir –i, doncs, entendre– quina és la mecànica interna que regula les coses que ens passen i que condicionen en gran mesura la nostra existència.

Ara com ara, no tenim cap llibre de Bob Abbott en llengua pròpia; sí, però, en castellà. Em refereixo a Diez juegos que no se parecen a nada, editat fa deu anys per RBA en una col·lecció especialitzada en jocs que va publicar una vintena de títols sota la direcció d’Oriol Comas i Coma, el nostre Abbott casolà. En aquest llibre, el pròleg del qual signa el mestre Comas, es detallen les regles dels dos jocs que he esmentat (i d’uns quants més) i si en faig referència és perquè aquests elements tenen relació amb el que explicaré a continuació.

 

El dia de Sant Jordi en una novel·la

Ja sé que començar a parlar de La novel·la de Sant Jordi, l’últim llibre de Màrius Serra, explicant coses d’un altre llibre llunyà en el temps pot semblar una astracanada, però he de confessar que se’m fa molt difícil de parlar d’aquesta novel·la, construïda com un demoníac mecanisme on tot encaixa, sense el perill de caure en allò que ara en diuen ‘fer un spoiler i que abans, quan enraonàvem de manera normal, era senzillament ‘aixafar la guitarra’. Aixafar-la a l’autor i sobretot al lector a qui privaria d’una part de l’enjòlit d’anar descabdellant la troca de la novel·la.

Una novel·la que, ja ho avanço, serà una de les que més recomanaré per Sant Jordi.

Sense ficar-me en un camp de mines (crec) diré que La novel·la de Sant Jordi descriu detalladament hora a hora i quasi minut a minut gairebé tot el que passa en el gremi del llibre entre les sis del matí i la mitjanit d’una diada de Sant Jordi a la ciutat de Barcelona.

Així doncs, seguirem de prop les passes de periodistes, editors, crítics, agents literaris, llibreters, representants polítics, membres dels cossos de seguretat i, naturalment, dels grans protagonistes de la festa: els autors. Tant els d’aquí com les figures internacionals convidades per les editorials a signar els seus llibres.

I de manera força especial seguirem el trajecte d’un personatge molt concret. Un escriptor que es diu Màrius Serra i que des de setmanes abans de la festa ja figura com el màxim candidat a liderar les vendes del dia gràcies a la novetat que presenta: una novel·la titulada Eleusis a Sant Jordi, que es desenvolupa en una Catalunya que ja ha esdevingut República i que narra una conspiració de poetes incompresos encaminada a denunciar públicament els aspectes comercials que, a parer d’ells, prostitueixen la festa del llibre. Una denúncia en forma de macabra gimcana que els irats versaires perpetren el mateix dia de Sant Jordi per mitjà d’un seguit d’assassinats d’uns quants autors famosos tot seguint les pautes de l’Eleusis de Robert Abbott.

 

El savi Comas i Coma

Com no podia ser altrament, l’atot més important de La novel·la de Sant Jordi, un artefacte narratiu basat en un joc, és la presència d’Oriol Comas fent d’ell mateix i erigint-se en el gran protagonista d’un llibre en el qual també es produeixen unes quantes morts en aparença inexplicables.

Podem dir, doncs, que en l’àmplia panòplia de gèneres i modalitats que fins ara ha conreat aquest incansable tafaner que es diu Màrius Serra La novel·la de Sant Jordi obre la porta de la seva bibliografia al gènere negre. I dic que l’obre perquè el final del relat és un claríssim ‘continuarà’ en un doble sentit: el fil central de la trama d’ara s’allargarà, pel cap baix, un llibre més; i també s’hi mantindrà Oriol Comas i Coma com a personatge principal.

Posats a dir-ho tot (o quasi), tinc la impressió que el retrat satíric del nostre món literari que se’ns anuncia en la contracoberta de La novel·la de Sant Jordi es limita, al meu parer, molt més a la superfície de la sàtira que a la profunditat analítica del retrat, però en canvi sí que trobo que la descripció dels rituals que envolten la presència d’escrits i d’escriptors cada 23 d’abril al carrer resulta força atractiva per al lector.

També em sembla un exercici divertit l’intent de reconèixer quina persona o entitat real hi ha darrere d’alguns elements de la trama que apareixen amb noms i atributs camuflats. A més a més, per als qui vulguin assolir nivells d’excel·lència en el joc que ens proposa la novel·la també es poden rastrejar declaracions d’alguns personatges que són extretes de la vida real.

Són satisfaccions que s’afegeixen a un llibre divertit i summament enginyós que estic segur que aquest Sant Jordi no passarà gens desapercebut i que ens demostra, potser més que mai, que Màrius Serra –amb la part que pertoqui a Oriol Comas i que sembla que en el futur creixerà– és un magnífic constructor de diabòlics artefactes narratius.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *