Totxanes, totxos i maons

Fa una setmana TV3 va passar l’últim episodi d’“El foraster”, el programa que des de fa quatre temporades ens ha portat, de la mà de Quim Masferrer, a una seixantena de petits indrets de Catalunya on hem pogut conèixer gent molt diversa i un munt d’anècdotes i de maneres d’agafar-se allò que en diem la vida. Crec que l’enyorarem…

No és la meva intenció, però, fer cap anàlisi d’aquesta sèrie perquè ni he vist tots els programes ni crec que sigui jo la persona idònia per posar-me a pontificar sobre afers televisius. Sí que esmentaré, en canvi, un detall de l’últim programa que m’ha cridat molt l’atenció. Un programa centrat en el mil·lenari monestir de monges benedictines de Sant Daniel, a la vall del mateix nom a tocar de Girona, i que (ho dic de passada) ja va ser objecte d’un programa especial de TV3 l’agost de 2016 (aquest) titulat “Feliç mil aniversari”.

(Per cert, si voleu fer una ullada comparativa entre aquests dos programes separats només per divuit mesos aquí teniu l’enllaç amb “El foraster” de la setmana passada.)

En els dos àpats que l’amic Masferrer comparteix amb la comunitat de monges veiem que, mentre reparteix el vi, la priora va dient “el abstemio no tiene premio!”. Una frase que capta l’atenció del foraster com si no l’hagués sentida mai (potser em passo de llest, però juraria que si ho pregunta a la bona gent de Can Masferrer de Sant Feliu de Buixalleu potser li’n faran cinc cèntims).

Després he vist que aquest frase en concret era esmentada en alguna crònica de premsa sobre l’últim episodi d’El foraster com si fos una cosa espontània i sense història prèvia.

I ja us asseguro jo que no és així perquè la priora  –que deu tenir una edat similar a la meva, potser una mica més gran–  dient que “el abstemio no tiene premio” es referia al eslogan de la campanya del “Boleto verde”, una promoció encaminada a estimular el consum del vi feta per l’Estat a finals els anys 50 i que jo recordo perfectament. Tant, que ho vaig explicar en un apunt (aquest) de fa vuit anys i que us reprodueixo a continuació perquè tingueu notícia de primera mà d’un temps en què allò del “políticament correcte” era una entelèquia i els poders públics incitaven els ciutadans a beure vi.

L’apunt és el segon d’una sèrie dedicada a com era el carrer Sepúlveda de la meva infantesa:

“Cupón Ahorro del Hogar (i II)

(Apunt publicat el 25 de maig de 2010)

El barri ha canviat moltíssim. Primerament va ser per la invasió de botigues d’informàtica, després per la infrastructura comercial del “Gaixample” i el cert és que cada vegada que m’hi acosto  –ara molt menys després de la mort del pare–  és per constatar amb una mica de nostàlgia la meva condició d’estrany, de foraster.

Tot i això he d’admetre que la Bodega Sepúlveda es manté bastant fidel als meus records de fa cinquanta anys (vegeu-la aquí). Mentre esperem les mandonguilles amb ceps que hem encarregat explico a l’amic Ricard que allí era on els de casa aconseguíem el “boleto verde”.

Sembla ser que cap a 1956 hi havia excedents de vi i l’Estat, en connivència amb el “Sindicato de la Vid”, va inventar-se una “campaña pro-dignificación del vino” que va durar ben bé un parell d’anys i que consistia a repartir per cada litre de vi que es despatxava un número per a una rifa mensual feta davant de notari en la qual, com a la loteria, el premi eren substancioses quantitats de diners.

La papereta, de color verd, es donava directament als compradors de vi  –jo era l’encarregat d’endreçar-les al calaix d’una taula que teníem a la cuina–  i va ser ràpidament coneguda com el “boleto verde”. No va ser gens aliena a l’èxit de la iniciativa la forta campanya de publicitat que va acompanyar la idea. Una campanya amb un lema que avui seria el paradigma del políticament impresentable: “El abstemio no tiene premio”.

Vegeu aquí, aquí i també aquí unes mostres de diaris de l’època amb la informació sobre les rifes del Boleto Verde i el seu inefable lema.

Evoco després les botigues d’aquell tram del carrer Sepúlveda, entre Muntaner i Casanova: el forn de la senyora Elvira i el seu fill Ramon, la xarcuteria, el magatzem de ciment i totxos d’en Francisco Pérez Porcar, la sortida d’autocars a Corbera en el bar de la cantonada amb Muntaner, la lleteria de la senyora Providència, el dispensari on em varen cosir el front un dia que em vaig estavellar contra la barana del balcó de casa, el drapaire José Lecha, en el xamfrà de Casanova, la impremta que feia els cartells de les sessions de boxa i lluita lliure al Gran Price…

Recordo que una mica més enllà, a tocar de Villarroel, hi havien els magatzems del “Cupón Ahorro del Hogar”, una altra manera de treure profit als pocs diners que en aquella època tenien les famílies. Era una frase ja habitual a l’hora de passar per caixa a les botigues: “Què voldrà, cupons o descompte?” i les mestresses de casa, segons com anaven aquell mes es decantaven per una via o per una altra. Per situar-nos, parlo, si fa no fa, de la mateixa època que el Papitu Benet va descriure a “Quan la ràdio parlava de Franco”.

Parlem després de Terenci Moix. En Ricard ha llegit alguns llibres seus i s’estranya que jo parli amb entusiasme sobre la seva literatura. “La reivindicació de l’obra catalana del Terenci i de la seva esplèndida trilogia de memòries no ha de trigar gaires anys a arribar, Ricard. Creu-me, estic convençut que qui farà aquesta feina de recuperació està acabant ara els seus estudis en alguna de les nostres universitats”, li dic.

El barri és ple de referents “moixians”: el carrer de Ponent, la casa de Muntaner on va viure els seus últims anys, el carrer de Valldonzella, amb el restaurant -encara obert (vegeu-lo aquí)- de l’Estevet, el lloc de reunió de la “gauche divine”… “La gauche divine?”, em pregunta en Ricard. I torno a adonar-me de la seva extrema joventut. “Almenys hauràs sentit parlar de Bocaccio, no?”, li pregunto. “Vagament”, em respon. I jo, que encara no fa una setmana que he acabat de llegir “Los años divinos”, el volum de memòries d’Oriol Regàs, començo a explicar-li, entre mandonguilla i mandonguilla, unes quantes batalletes més relacionades amb Regàs molt abans de Bocaccios i esquerres divines com la travessa amb moto d’Àfrica de sud a nord amb l’“Operación Impala” (1962) o la navegació entre Hong-Kong i Barcelona feta a finals de la dècada dels 50 amb el “junco Rubia”.

Al final, camí de les respectives motos parlem del seu ofici d’informàtic. Un ofici en el que sempre es treballa a pressió  —“Mira, si no, el que ha passat amb la conya aquella de la Diagonal i l’Hereu”, em diu–  i que sol generar problemes seriosos de fatiga i estrés. “De vegades ens passa com als ordinadors: ens quedem penjats i hem de fer “reset” durant una temporada.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!