Primera dent i cent dosè aniversari (cinquanta-novena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

La majoria de les cartes que t’escric (uf, aquesta d’avui és la que fa cinquanta-nou, quina feinada que tindràs el dia que et posis a llegir-les!) les vaig preparant mentalment des de molt abans d’escriure’n el primer mot. És el cas d’una que des de fa dies em ronda pel cap i que, tot i que ja la tinc bastant controlada, calculo que encara trigarà una setmana o dues per passar a l’editor de textos i començar la redacció.

En canvi, hi ha unes altres cartes, poques, que sorgeixen de resultes d’un fet inesperat i que m’arrosseguen de seguida cap a l’ordinador. Unes cartes que potser no estan tan elaborades com les que han gaudit d’un període més llarg de gestació, però que el que perden per aquesta banda ho recuperen per la banda de l’espontaneïtat. Bé, no m’emmerdo més per dir-te el que ja has entès: que això que escric avui és improvisat.

Tot ho ha disparat un missatge que ens han arribat a les nou del matí a través del WhatzApp. Un missatge en el que la mare ens anunciava que t’havia caigut la primera dent i completava la notícia amb un parell de fotografies que ja han entrat a l’arxiu dels records familiars. Val a dir que no ha estat cap sorpresa perquè des de fa unes setmanes aquesta dent ballava cada dia una mica més, però sí que tot plegat m’ha fet pensar en la manera com el pas del temps va marcant-se amb signes damunt de les persones.

Són petites transformacions que indiquen els diversos replans de l’escala de la vida i que, de fet, tenen més de simbòlic que d’altra cosa perquè, tal com diuen els que hi entenen, des del mateix moment de nàixer el cos humà està en fase de mutació.

Hi ha, però, una coincidència amb un altre esdeveniment important que s’esdevé avui mateix i que segurament ha fet que la teva pèrdua dental me la mirés d’una altra manera: en Francesc Castanyer, un estimat amic de casa i lector dels apunts que escric en aquest Bloc, compleix avui cent dos anys.

Cent dos anys! T’imagines, estimada MIla, el que representa una vida tan llarga? Una vida, m’apresso a dir-ho, que en el cas de l’amic Castanyer no només és extensa, sinó també intensa en experiències, fructífera en resultats i rica en gent que se l’estima.

Addicte als crucigrames, inventor de palíndroms i aficionat des de la infància als trencaclosques  –si mai visites el Museu del Joguet de Figueres trobaràs unes vitrines amb amb els jocs d’habilitat i enginy de quan era petit exposats–  l’exemple de l’amic Francesc Castanyer em serveix per estimular-te a trobar en les petites coses que t’envolten el valor que realment tenen.

Coses que poden ser tan materials com un llibre d’imatges, un  vestit o una joguina, però que també et poden arribar a través de vehicles tan subtils com una música agradable, un joc de paraules, un conte explicat a l’autobús per l’àvia, una endevinalla o un simple acudit amb trampa, però explicat amb gràcia i poca vergonya.

Ja ho veus, doncs, quant de joc pot donar la combinació entre un avi desenfeinat i bufanúvols com jo i un fet tan normal com que a una nena  –la seva néta–  li caigui la primera dent.

O que, des de l’altra punta de la vida, una persona estimada compleixi anys. Cent dos, més exactament.

—-——————————————————————–————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *