Totxanes, totxos i maons

La gent de Xarxa de Mots, a la bona feina de la qual he dedicat nombroses referències en aquestes Totxanes, em va enviar la setmana passada a través del seu servei Minimàlia  –l’arxiu de pensaments breus i frases cèlebres que cada dia de dilluns a divendres fan arribar als seus seguidors– aquesta frase del poeta J.V. Foix (vegeu aquí):

“És més probable de topar, on sigui, amb un arquitecte que escrigui versos passadors que no pas amb un poeta, jussà o sobirà, prou hàbil per a construir-se una barraca o un rústec sopluig. ¿Qui en sap les raons?”

El text prové de “Mots i maons o a cascú el seu”, editat el 1971 per L’Amic de les Arts i reeditat el 1995 per Quaderns Crema. Un llibre que recull un seguit d’articles publicats a La Publicitat poc abans de la guerra civil en els quals Foix reflexionava sobre les relacions de l’arquitectura amb altres arts, i molt especialment amb la poesia.

D’allí extrec, per exemple, aquesta altra frase: “Estalviar maons o mots és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador”.

L’assumpte és interessant perquè ara mateix a casa nostra tenim un parell d’arquitectes que excel·leixen en el noble ofici de bastir versos. Un d’ells és, com ja haureu suposat, Joan Margarit sobre el qual l’any 2005 escrivia aquest i aquest apunt a propòsit de la publicació del poemari “Càlcul d’estructures”.

L’altre cas remarcable és el del poeta nacut a Elx el 1952 Gaspar Jaén i Urban (vegeu aquí) –arquitecte i urbanista– que  va escriure un poema dedicat a Andrea Palladio i a Vicenza, la ciutat pal·ladiana per excel·lència que vaig tenir la sort de visitar no fa gaire (vegeu aquí).

He començat aquest apunt fent una referència a Xarxa de Mots perquè gairebé el mateix dia que Minimàlia difonia la frase de Foix un altre dels productes de la factoria  —Rodamots, cada dia un mot—  difonia el  poema dedicat a Palladio. Una casualitat (o no) ben feliç que m’ha permès dedicar una estona a lligar poesia amb arquitectura.

I com que m’encanta descobrir aquestes coincidències amb què de vegades ens obsequia l’atzar us puc assegurar que ha estat una estona viscuda, a més a més, amb una intensa satisfacció personal.

Andrea Palladio, ciutadà de Vicenza

Gaspar Jaén Urban

De nit, Andrea di Pietro della Gondola, Palladio,
el vell arquitecte, seu en un escaló de marbre
de la plaça dels Senyors de la ciutat de Vicenza.
Palladio mira a fosques la Basílica, la millor
de totes les seues obres. Palladio seu i pensa.

Aquesta podria ser la nit última a Vicenza,
l’argent últim sobre els cossos que lleugers creuen la plaça;
el verd últim dels turons, tan propers allà al capvespre.
Turons on he fet les vil·les de camp més belles d’Itàlia.
Al segle divuit seran imitades a Anglaterra,
amb gran apreci. També de França vindran a veure-les.
Jo, que he pensat la ciutat, cada punt, cada paraula;
que he dibuixat els carrers, els palaus i les estàtues;
les fonts d’enmig de la plaça. Jo, que he fet la ciutat, sent
que mai no ha existit Vicenza. Les façanes de les cases,
els cantons, els arcs, la llotja del Capità, la Basílica…
Tot és una ficció. Cavalls que habiten l’escena.
Ombres al mur de la cova. Com ho ha de ser el teatre
que tot just m’ha encarregat l’Acadèmia Olímpica.
Joc de fugues per a nans. Perspectives. Escenaris.

La ciutat és ara aquesta flaire de la vall del Po
que m’emborratxa, baixant-me al mateix centre del sexe,
i em fa recordar els joves que vaig conéixer a Roma.
Roma! Voldria tornar-hi si dispose d’algun temps
quan acabe Els Quatre Llibres. I si no m’he mort abans.
Tinc seixanta anys. Sóc vell. I tinc dret a estar content.
He fet els millors palaus de la República Véneta.
Hauré omplit el segle setze amb la sumptuositat
de la meua arquitectura proporcionada, clara,
mesurada amb ritmes nets, que hauran de veure com música.
He revifat l’harmonia dels savis grecs més antics.
He construït per als homes el que era només dels déus.
M’han aplaudit la meua obra. Els Chiericati i els Capra
estan contents. Han fet festes per a inaugurar llurs cases.
I el Valmarana més jove vol ampliar-se el palau.
Hauré d’anar a Venècia per a veure la pintura
de les Bodes de Canà que ha fet per al refectori
de Sant Jordi el veronés Cagliari, qui sap fer verds
com mai no s’havien vist en cap de les corts d’Itàlia.
Hauria d’estar ben content.
I de nou mira Palladio
el palau de la Raó, la primera obra que féu
en la ciutat que el va rebre, la ciutat que féu tan bella.
Assegut als escalons de marbre blanc de la plaça,
pensa en Vicenza. Palladio pensa que, amb tot, la ciutat
és ara només aquesta flaire de la vall del Po,
aquesta remor llunyana de càntics. Hi ha primavera
pels arbres del paradís dels jardins de la contrada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!