Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
La Codorniz i les llegendes urbanes (1).
Estic segur que el tema de l’apunt d’avui –i el que el seguirà– a bastants lectors els sonarà a xinès. O, pitjor, a batalleta d’avi nostàlgic. O a deliri de desenfeinat. No us dic que no tingueu raó, però deixeu-me continuar que tinc molta feina encara per fer i el rellotge corre…
Durant la meva infantesa mon pare comprava molt rarament La Codorniz però com que a casa ens feien anar al barber cada dues o, màxim, tres setmanes, la trobava sempre a la pila de revistes preparades per fer més amena l’espera i li feia una repassada fins i tot mentre el professional de la pinta i les tisores em pelava.
(Ara que hi penso, m’imagino que el barber del barri seria un individu especial perquè en la mateixa pila de revistes que posava a disposició de la clientela hi havia també “Destino”, “El Once”, la “Gaceta Ilustrada” i “Dígame”, una revista especialitzada en informació taurina.)
El que sí que recordo és que a partir d’un moment determinat –1965 o més endavant, coincidint amb l’època que l’hàbit de la pelada quinzenal ja s’havia relaxat– jo comprava “La Codorniz” de tant en tant, sobretot quan treia números especials. I m’imagino que en aquesta afició deuria tenir una certa influència un programa setmanal de TVE que es deia “La tortuga perezosa” en el que la mateixa gent que feia la revista s’encarregava dels guions. Parlo, per tant, de Chumy Chúmez, Víctor Vadorrey, Álvaro de la Iglesia i José Luís Coll (que juraria que encara no feia companyia amb Luís Sánchez Polack “Tip”) i que es va emetre entre els anys 1961 i 1963.
Val a dir que cinc anys després, el 1968, a TVE varen voler revifar el programa amb el nom, aquesta vegada, de “La tortuga presurosa”, però no va tenir el mateix èxit que el precedessor i en cosa de mig anys va desaparèixer definitivament de la graella.
La condició de mítica que tenia “La Codorniz” –una publicació que es definia amb un magnífic eslògan: “la revista más audaz para el lector más inteligente”— la corrobora el fet que és, potser, la revista al voltant de la qual s’han teixit més llegendes urbanes. És a dir, coses que la gent jura haver vist publicades a les seves pàgines –principalment a les portades– i que, realment, no van existir mai. En tinc sis de controlades, tot i que no descarto que algú pugui aportar-ne alguna més (cosa que sens dubte agrairia molt).
Aquesta mitja dotzena de portades tocades per la llegenda serà el tema al qual dedicaré de manera monogràfica el següent apunt, amb el qual tancaré aquesta sèrie. Abans, però, deixo ressenyada aquí sota la cronologia de les publicacions humorístiques de distribució general a tot el territori aparegudes des del final de la guerra civil fins ara mateix.
(I torno a dir el mateix: si trobeu alguna mancança us agrairé molt que me la feu saber.)
- La Codorniz (1941-1978)
- El Once (1945-1968)
- La tortuga perezosa (TVE) (1961-1963)
- La tortuga presurosa (TVE) (1968-1968)
- Hermano Lobo (1972-1976)
- El Papus (1972-1987)
- Barrabás (1972-1977)
- Por Favor (1974-1978)
- Muchas Gracias (1974-1976) (*)
- El Jueves (1977…) (encara es publica)
- Amb potes rosses (1979-1979)
- La Golondriz (1990-2005)
(*) La feia el mateix equip que “Por Favor” i es publicava durant els períodes –no pocs, certament– que la revista-mare no podia sortir als quioscos per alguna sanció governativa.
(Continua -i s’acaba- aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec recordar que va sortir publicat als anys 80 o 90 del passat segle un sol número d’una publicació que s’anomenava “El cocodrilo” (o quelcom semblant),. La linia editorial era d’extrema dreta, però com a la portada hi havia una arenga en contra de la monarquia juancarlista, la revista va ser segrestada per ordre governativa, i que jo sapiga no va treure cap altre número.
Atentament
M’ha encantat l’article i “ya me tarda” llegir els que aniran arribant…Jo també comprava LA CODORNIZ de tant en tant (ja he fet els 72 jo…) perquè era una de les poques alegries que et podies donar amb el ragim franquista. Evidentment te molt mites i llegendes urbanes. Suposo que citaràs la famosa de l’entrada d’un túnel en la portada, tota la revista en negre i la sortida del túnel per la darrera plana.
De les revistes que cites persisteix EL JUEVES de la que soc fidel lector des del nº 1 i t’has deixat ORGULLO Y SATISFACCION que és digital i que encara es publica amb penes i treballs. És digital i la varen fer uns magnífics dibuixants de EL JUEVES en una fugida de la revista (jo crec que equivocada) per la censura d’una portada. EL JUEVES s’arrisca a una querella en cada número i tampoc li podem exigir que es suïcidi.
El teu article m’ha portat els records de les barberies força ben sortides de revistes. Ara, a la que vaig jo que és mixta, hi ha alguna revista endarrerida d’aquestes especials pel públic femení. Això passa també en les consultes mèdiques privades: la regla oficial es trobar revistes de dos o més mesos enrere i gràcies. Les sales d’espera s’han de cuidar i les revistes o diaris han d’ésser actuals. En cas contrari val més no posar res. El contrari indica molta deixadeixa.