Totxanes, totxos i maons

Aprofitant que és dissabte i que comença el cap de setmana aprofitaré aquest espai per perpetrar un petit (i descarat) exercici de vanitat personal. La cosa, ja ho aviso, va de mots encreuats, una dèria que els seguidors d’aquestes Totxanes saben que tinc profundament arrelada des de fa molts anys. Vegeu, si no, aquí i aquí.

Des que l’ajuntament de la meva ciutat va decidir organitzar el Festival de Jocs DAU Barcelona he anat seguint de prop el programa de gairebé totes les edicions. Especialment els campionats de resolució ràpida d’encreuats en els quals el repte és resoldre en un temps determinat (una hora o tres quarts, segons els anys) un total de vuit o sis (també segons els anys) encreuats elaborats pels crucigramistes que col·laboren en els diaris que es publiquen a Barcelona. Per regla general després d’aquesta primera prova classificatòria es trien els nou concursants millor puntuats amb els quals es fan tres semifinals que, amb els guanyadors respectius, donaran pas a la definitiva final a tres.

Amb l’objectiu de deixar fixada aquí la meva trajectòria en aquests campionats –i, sobretot, per no avorrir excessivament el lector– aniré per feina.

Em vaig estrenar l’any 2013 i vaig acabar segon, darrere del mestre Josep Maria Martí. La gent de Vilaweb Televisió ens va fer el reportatge que trobareu aquí sota.

(A partir del minut 4:45 se’ns veu la cara i es senten les explicacions de l’amic Martí i meves)

L’any 2014 no vaig poder anar al Festival DAU. No em feu explicar els motius perquè no els recordo.

L’any 2015 vaig quedar classificat en quarta posició.

L’any 2016 em vaig situar cinquè en la fase de classificació i vaig ser derrotat en la semifinal que em va tocar.

Finalment el 26 de novembre de 2017 vaig guanyar el campionat. Aqui trobareu la classificació final i a continuació us descric amb una mica més de detall com va anar tot plegat. Perquè resulta que vaig guanyar, sí, però amb anècdota inclosa.

La fase classificatòria va aplegar 23 concursants que vàrem haver de resoldre 6 encreuats (dels diaris La Vanguardia -dos: el Serra i el Fortuny-, El Punt Avui  -de Miquel Sesé– , el diari Ara -del Senyor Ventura-, El Periódico -d’Anna M. Genís– i la novetat d’enguany: el digital El Nacional on cada matí l’amic Pau Vidal planteja un encreuat per alegrar el dia a la parròquia). Aquí vaig quedar segon empatat a punts amb el tercer, el mestre Josep Maria Martí.

En la semifinal va ser quan es va produir l’anècdota a què feia referència més amunt. La Imma Llobet, amb 71 punts, ens va passar la mà per la cara a mi, amb 65, i al Miquel Roig, amb 51. Però com passa de vegades en els espectacles musicals quan a última hora la “prima donna” té una indisposició i ha de ser substituïda per una noieta del cor que resulta que acaba convertint-se en el descobriment de l’any, l’amiga Llobet havia avisat als organitzadors que, quedés com quedés classificada, a les 6 de la tarda hauria de marxar perquè tenia unes entrades per escoltar Händel l’Auditori i no es volia arriscar a fer tard.

El cas és que jo, segon classificat, vaig passar automàticament a la final i allí vaig tenir l’encert i la sort de cara perquè vaig arrasar en resoldre correctament l’encreuat que ens varen plantejar en tres minuts i cinquanta-dos segons dels quatre minuts de què disposàvem.

Així doncs, vaig guanyar al mestre Josep Maria Martí, (jo 125 punts, ell 106) i al no menys mestre Josep Anton Sánchez, que va fer 79 punts

Acabo ja: si voleu veure fotografies del concurs trobareu prop d’una quarantena en aquest enllaç.

Que vagi de gust i bon cap de setmana!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!