Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

22 de gener de 2018
0 comentaris

Sopa de pistons (cinquanta-setena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

El que ara t’explicaré va passar per primera vegada a la tarda del 31 de desembre. Encara no fa un mes. Esperàvem la teva arribada després que, com cada any, la primera meitat de les vacances de Nadal les passessis al país dels teus avis bretons. La mare va trucar al timbre del carrer i, com fem sempre, després d’obrir amb el porter automàtic l’àvia i jo vàrem sortir corrents a la terrassa per veure com travessaves el jardí en direcció al nostre edifici.

Tan bon punt ens vas veure et vas posar a cridar “sopa de pistooons!” amb tota la força dels teus pulmons de noieta en camí dels sis anys i, naturalment, tot i que era la primera vegada que t’expressaves amb aquella inequívoca contundència de seguida vàrem entendre el missatge. Resulta que, de tots els sopars que fem quan –com aquell dia– et quedes a dormir a casa nostra, el primer plat que t’agrada més és, de llarg, una senzilla sopa de pistons acompanyada d’una generosa ració de formatge ratllat que aboques quan la sopa crema i que acaba fent una pasta mig fosa que queda arrapada al cul del plat i que és (poso tants detalls perquè a mi m’encanta fer el mateix) de-li-ci-o-sa.

Una senzilla proposta gastronòmica que als teus ulls (i paladar) deu tenir una pila de meravelles amagades perquè, pel que ens diuen els pares, en altres cases menges sopa de lletres, de galets petits, de fideus, puré de patates, etc. però l’únic lloc on demanes començar a sopar amb un bon pla de sopa de pistons és a casa nostra. Quin privilegi…

Pocs dies després, l’escena del crit des del jardí de baix es va repetir i això ens fa pensar que, almenys durant una temporada, haurem de tenir a casa força reserves de caldo i de pistons per atendre les teves demandes.

Aquesta història em porta a parlar-te una vegada més de la memòria i dels records, que si no m’erro deuen ser els temes que més vegades apareixen en aquesta col·lecció de cartes que des de fa uns anys et vaig escrivint amb la incertesa de si algun dia arribaràs a llegir-les o s’acabaran perdent.

El que sí que em sembla bastant segur, per l’edat que ara tens, és que aquesta afició a la sopa de pistons ja quedarà incrustada en l’arquitectura dels teus plaers sensorials. Tots tenim uns quants d’aquests plaers emmagatzemants en la memòria. Coses molt diverses: de vegades pot ser el murmuri d’una cançó que et cantava la mare quan volia que t’adormissis, o la carícia a la galta d’una peça de roba de pèl suau,  o l’olor d’un desodorant o d’un sabó de rentar les mans… O un plat de sopa de pistons amb un bon tou de formatge ratllat a dintre menjat a l’hora de sopar els dies que anaves a dormir a casa dels avis de Barcelona.

¿Quines lleis són les que fan que unes sensacions ens quedin fixades a la memòria i, en canvi, unes altres passin de llarg? No ho sé. Vet aquí un enigma sobre el qual no disposo de cap pista per mirar de treure’n l’entrellat. Només sé que, com va dir William Shakespeare (un escriptor que et recomano que quan siguis més gran no abandonis mai) els éssers humans estem fets amb la matèria dels somnis.

Una matèria subtil, inabastable i etèria, els somnis… Talment com el record d’una humil sopa de pistons acabada de sortir del foc un vespre qualsevol a l’hora de sopar a casa dels avis.

—-——————————————————————–————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!