Sobre els paradisos perduts (“Más barato que en Andorra”).

Durant uns quants anys de la seva vida ma mare va tenir molt clar quin era el seu paradís a la terra: Andorra. El primer viatge de què tinc memòria amb els pares a terres andorranes el situo pels volts de Nadal de 1966. M’ajuda a recordar-ho una dada molt concreta: hi vaig comprar “Blonde on Blonde”, el disc que Bob Dylan havia enregistrat l’estiu d’aquell mateix any i del qual vaig adquirir (i conservo encara) l’edició que es va distribuir a França; és a dir, amb tots els textos de la carpeta en llengua francesa. No puc assegurar, però, que aquella fos la primera vegada que els Isern anàvem a passar uns dies a Andorra. És molt possible que ens haguéssim estrenat abans i tot.

Sigui com sigui, el fet és que al principi hi anàvem els quatre de casa però no va trigar gaire a arribar el moment que jo em quedava a Barcelona mentre mon pare, ma mare i mon germà (cinc anys més jove que jo) agafaven el cotxe i cada tres o quatre mesos se n’hi anaven a passar uns dies. Si no em falla la memòria, el seu allotjament habitual era un hostal de Les Escaldes que es deia Residència Els Escalls.

A la tornada venien carregats amb mantega, formatge de bola, cigars de fabricació andorrana (els “purets”), coses de perfumeria, algun disc o revista que els havia encarregat i uns quants paquets d’unes cigarretes mentolades que es deien Minty. També, no cal dir-ho, en algun moment varen passar per l’obligada compra dels mítics plats de Duralex.

Els pares varen ser fidels a Andorra tota la seva vida. O, si més no, mentre la salut els ho va permetre, per bé que a partir d’un moment determinat –que no va trigar gaire a arribar perquè a mitjans dels setanta el Principat va començar a canviar a velocitat supersònica– ma mare va ser molt conscient de com es degradava aquella imatge paradisíaca que tant l’havia enamorat. Ho vàrem detectar de seguida perquè va començar a dir, carregada de raó: “Andorra ja no és el que era”.

Tot i això els pares varen saber substituir la idea de l’Andorra-basar que inicialment els havia enlluernat (¿i a qui no, venint del país precari que teníem?) per la de l’Andorra-natura, rica en aire pur i paisatges de muntanya. En aquest canvi d’òptica crec que la voluntat de la mare va ser decisiva perquè es va sentir atreta per aquells escenaris tan diferents als de la seva infantesa a Jerez de la Frontera i al Puerto de Santa María. Si més no, revisant els àlbums de fotografies dels pares els veig satisfets i feliços en llocs com Ordino, Encamp, Envalira, el Pas de la Casa, el llac d’Engolasters o, senzillament, en un anònim prat al costat del riu Valira amb ma mare prenent el sol en una gandula i mon pare xerrant  –en argot se’n diu “copiant”—  a través de l’emissora de radioaficionat que solia instal·lar-se al cotxe cada vegada que sortia de la ciutat.

Per aquells mateixos anys (dècada dels seixanta) a Barcelona es varen fer molt populars les Galeries del Port, un munt de botigues situades al carrer de la Reina Cristina, com a eix principal, i als voltants limitats pels Porxos d’en Xifré. Es dedicaven sobretot a la venda a bon preu d’electrodomèstics en un moment que el poder adquisitiu de les famílies començava a pujar i les cases s’omplien d’estris endollables o equipats amb piles.

M’imagino que algun d’aquells establiments exhibiria un reclam que diria “Más barato que en Andorra” perquè a casa aquest nom el vàrem adoptar de seguida per definir aquella zona. Així doncs, durant uns anys quan els Isern havíem de comprar algun aparell ens acostàvem a l’“Andorra” barcelonina i, si era el cas, ens firàvem.

En aquestes visites, que féiem generalment els dissabtes al matí, hi havia un ritual inalterable: menjar a peu dret (i envoltat de gent com al Metro en hora punta) un entrepà a Can Paixano (vegeu aquí) acompanyat d’una copa de xampany elaborat a les caves de la casa.

Tot això que explico li sonarà a força gent, però també agafarà de noves a més d’un lector. Segurament als més joves. Ho dic perquè ara mateix el “más barato que en Andorra” és, com el paradís andorrà de ma mare, història morta i enterrada. Ho vaig comprovar un matí de fa pocs dies quan, camí del Museu d’Història de Catalunya, vaig passar expressament pel carrer de la Reina Cristina i em vaig trobar amb la imatge que encapçala l’apunt: on abans hi havia botigues en plena ebullició ara hi ha restaurants, hotels i cases amb pisos turístics que en aquella hora matinera encara no havien entrat en activitat.

Dels temps passat només queden tres romanalles: el Bazar El Ancla i una botiga de rellotges i bijuteria en el carrer de Llauder, perpendicular a Reina Cristina, i en el lloc de sempre, resistint com uns herois la gent de Can Paixano on potser per primera vegada a la meva vida vaig poder menjar un entrepà sense empentes ni gent atrafegada per ocupar el meu espai arran de barra com era habitual en altres temps.

La mare i el pare ja no hi són. I, de fet, aquells dos nois que érem mon germà i jo tampoc som els mateixos. Només queden els paradisos perduts en els racons de la memòria esperant, pacients i implacables, el moment que la nostra llum s’apagui per desaparèixer, aleshores sí, definitivament…

(si feu clic al damunt, la foto creix)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *