Olga Sacharoff, “la russa del Putxet”.

Al Museu d’Art de Girona estan fent una exposició dedicada a la pintora georgiana Olga Sacharoff que, creieu-me, no us podeu perdre. Dies enrere vaig escriure un article en el que explicava la visita que l’A. i jo vàrem fer a finals de novembre i els bons amics de Vilaweb me’l varen publicar (vegeu-lo aquí). Us el reprodueixo a continuació:

 

Olga Sacharoff, “la russa del Putxet”

(article publicat a Vilaweb el 28 de desembre de 2017)

Els primers records que tinc de la pintora Olga Sacharoff els relaciono amb un article de Sempronio en un llibre de 1959 que es deia Los barceloneses” i que, comprat segurament per mon pare, corria per casa. Era un compendi de quasi un centenar de retrats breus de personatges relacionats amb la ciutat i que observat amb ulls d’ara presenta una radiografia bastant completa dels segments diguem-ne benvistos (o, si més no, tolerats) de la societat barcelonina dels anys quaranta i cinquanta.

El ventall que presentava Sempronio era ampli i, dintre de les limitacions del moment, procurava repartir joc. Perquè el lector es faci una idea diré que començava amb Narciso Oller, Victoria de los Ángeles i el Barón de Viver, i acabava amb Santiago Espona i José María de Lassaleta.

A mig llibre hi havia “Olga Sacharoff, la rusa del Putxet”, una descripció d’una mica més de dues pàgines –-amb una deliciosa fotografia com a complement–- en què el cronista parlava de l’estreta relació de la pintora amb el barri i de l’amor que sentia per les flors i els animals domèstics. També aprofitava per descriure l’obra de l’artista georgiana d’una manera que segurament ara li discutiria més d’un crític d’art: ‘Presenta el común denominador de una graciosa puerilidad, el maravillado descubrimiento del mundo por unos ojos infantiles, no importando que los cuadros estén fechados en París, en Tossa de Mar o en Barcelona.’

El meu primer record d’Olga Sacharoff és, doncs, més literari que pictòric perquè, de fet, vaig trigar encara uns quants anys a veure en directe un quadre seu: va ser a final dels setanta a casa del pianista Jordi Sabatés. Presidint el menjador, hi havia un magnífic retrat a l’oli de 1951 en el qual el músic  -–aleshores un nen de tres anys–  apareix acompanyat d’un preciós gat que observa fixament l’espectador. Més endavant tornaré a referir-me a aquest quadre.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

 

Sacharoff, Lloyd, Arthur Cravan
A poc a poc vaig anar coneixent més coses de la vida d’aquella dona singular. Per exemple, que el seu marit era el pintor i fotògraf britànic Otho Lloyd, nebot de Constance Lloyd, la muller d’Oscar Wilde, i germà del poeta i boxejador Arthur Cravan (de nom real Fabian Avenarius Lloyd). Un personatge, aquest darrer, molt peculiar i sobre el qual precisament aquests dies es pot visitar (fins al 28 de gener) una exposició al Museu Picasso dedicada al seu pas per Barcelona el 1916 quan va lluitar  -–i perdre clamorosament al sisè assalt–-  amb el campió del món Jack Johnson a la Monumental. Va ser l’estiu d’aquell mateix any que el trio Sacharoff, Lloyd i Cravan va descobrir els encants, ignorats fins aleshores, de Tossa de Mar i el matrimoni s’hi va instal·lar a temporades.

Al llarg dels anys cinquanta, Olga Sacharoff va exposar en diverses ocasions a la històrica galeria Syra, situada en els baixos de la casa Batlló, i també a la Sala Parés poc abans de morir-se el març de 1967 a vuitanta-cinc anys. Entremig, va fer dues grans exposicions (1960 i 1963) a Madrid que varen acabar de situar en el nivell que en justícia li pertocava a aquella pintora de vida agitada i cosmopolita que en retornar a Barcelona després de la guerra civil va haver de compaginar l’obra de creació lliure amb la confecció de retrats d’encàrrec per a moltes de les famílies benestants d’aquell moment. Podríem dir, doncs, que va ser la versió pictòrica d’aquells barceloneses” de Sempronio a què m’he referit en començar.

El 1994, amb motiu dels (més o menys) vint-i-cinc anys de la seva mort, es va fer a La Pedrera una gran exposició antològica titulada ‘El món d’Olga Sacharoff’, amb un comissariat compartit entre Maria Lluïsa Borràs i Mariette Llorens Artigas. Recordo haver-la visitat un parell de vegades i que una peça que em va subjugar va ser la que aplega els quaranta-un personatges de ‘La colla’, i sobretot la presència etèria d’una figura femenina a la part superior dreta del quadre que obre una cortina que dóna pas a un indret desconegut i obscur. Es tracta de la muller del constructor Miquel Barba, morta poc abans que, a final dels anys quaranta, Sacharoff comencés a pintar la tela i que l’artista va voler que hi fos present d’una manera molt especial. Digueu-me figaflor, però aquell detall em va commoure profundament i em va amistançar per a tota la vida amb l’obra d’aquella senyora amb aspecte d’àvia plàcida, venerable i dolça que havia viscut al capdamunt del Putxet.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

 

2017. Any Sacharoff
Aquest 2017 que som a punt de tancar ha estat declarat Any Sacharoff per la Generalitat de Catalunya en complir-se mig segle del traspàs de l’artista. L’acte central de la commemoració és l’exposició ‘Olga Sacharoff. Pintura, poesia, emancipació‘ que es pot veure al Museu d’Art de Girona fins al 2 d’abril i que, per la naturalesa de les obres que s’hi exposen, difícilment podrà fer cap itinerància que la porti a Barcelona o a altres indrets del país. Afanyeu-vos, doncs, que és ara o mai.

Es tracta d’una mostra de 81 obres, una tercera part de les quals inèdites aquí, que sense oblidar les d’altres èpoques posa l’accent en l’etapa parisenca de la pintora, la menys coneguda fins ara, que abasta entre 1912 i 1940. No em puc estar de dir que la comissària Elina Norandi ha fet una feina esplèndida de documentació i de tractament de l’obra d’Olga Sacharoff que allunya definitivament qualsevol temptació de definir-la com a ingènua, infantiloide o simplement ‘naïf’. Espero amb candeletes el catàleg que està enllestint i que es presentarà el primer dissabte de febrer perquè m’imagino que s’hi plasmaran els resultats dels llargs anys que Norandi ha dedicat a investigar la vida i l’obra de la pintora georgiana.

Val la pena visitar el museu gironí –-de fet, sóc dels convençuts que no calen gaires pretextos per anar a Girona-– i poder desmentir una idea sostinguda per alguns en el sentit que Olga Sacharoff havia passat de l’avantguardisme dels anys de París a un classicisme conservador després de la guerra. Perquè no hi hagi dubtes, la comissària ja ens ho aclareix en el primer plafó de l’exposició: ‘Aquesta mostra pretén evidenciar que els vincles i els punts en comú entre la producció parisenca de Sacharoff i la que va fer a Catalunya són més estrets i nombrosos, sense que hi hagi una ruptura categòrica entre ambdós períodes.’

El primer dels quatre àmbits en què es divideix el recorregut es titula ‘L’Escola de París’ i, com he dit, és la que ens presenta l’Olga Sacharoff que fins ara coneixíem menys. El segon –-’Una poètica de la naturalesa’-– és un espai on sovintegen animals, arbres, rius, natures mortes, flors i paisatges marcats per la melangia d’una mirada que evoca paradisos perduts. El tercer àmbit es titula ‘Un món de dones’ i és un altre dels grans descobriments de la mostra, ja que, segons explica Elina Norandi, ‘pinta dones des d’un cos de dona i, així, la seva mirada mai no és mediatitzada, sinó que sempre parteix de si mateixa per parlar de l’altra’.

(si cliqueu al damunt, la imatge -un fragment del quadre- creix)

L’últim àmbit –-’L’Olga i les seves amistats’-– es centra en la seva faceta de retratista (entre molts altres, aquí trobem, per exemple, el retrat de Jordi Sabatés a què he fet referència més amunt) i, sobretot, la monumental ‘La colla’, un quadre que pertany al fons del MNAC i que representa el grup d’amics dels Lloyd-Sacharoff que animaven l’ambient cultural i artístic dels anys de postguerra: Mompou, Seix, Toldrà, Llimona, Vila Arrufat, Llorens Artigas, etc. Una obra mereixedora d’una llarga i plaent estona de contemplació.

Situada físicament en l’espai de trànsit entre l’àmbit anterior i aquest, em sembla també remarcable una imatge de la Rambla barcelonina plena d’animació però molt diferent de la que coneixem ara. Ja que he començat parlant de Sempronio, m’atreviria a dir que aquest quadre seria una bona il·lustració per a un altre llibre seu: Quan Barcelona portava barret”.

 

Vestigis (pocs) barcelonins
És una impressió personal, però em sembla una mica estranya la poca presència actual d’Olga Sacharoff a la ciutat on va passar gran part de la seva vida i on va morir. Si he de fer cas a la cronologia que acompanya l’exposició, l’any 1966, pocs mesos abans del seu traspàs, l’ajuntament li va atorgar la Medalla de Plata al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona. I fins aquí s’acaben els reconeixements, llevat de l’existència d’uns Jardins Olga Sacharoff en un barri, les Corts, del qual desconec que tingui cap relació amb la vida de la pintora. Uns jardins, diguem-ho tot, poc coneguts i sorprenents quan es descobreixen per bé que la impressió que s’emporta el visitant és que entre el dia que els van inaugurar –en una data que desconec– i avui el pas del temps hi ha fet alguns estralls.

I des de fa uns dies l’ajuntament ha posat una plaça a l’entrada de la torre del carrer Manacor 3, al capdamunt del Putxet, que recorda els quinze anys que la pintora va viure en aquell edifici ara en mans privades i, per tant, impossible de visitar.

Acabo ja. Sé per experiència que els Anys que commemoren alguna persona o esdeveniment solen convocar-se amb una pila de bones intencions que, de vegades, a l’hora del balanç final es desinflen. Penso, però, que aquest Any Sacharoff que estem vivim, convocat amb intel·ligència i sense voler estirar més el braç que la màniga, serà dels que a l’hora de ponderar la feina feta presentarà una resultant ben positiva.

I estic segur que en aquesta valoració la mostra del Museu d’Art de Girona, que recomano ferventment, tindrà un protagonisme fonamental perquè ajudarà a difondre la dimensió personal i artística d’Olga Sacharoff i a ensenyar-nos qui va ser aquella ‘russa’ que un bon dia de 1935 va decidir anar-se’n a viure al capdamunt del Putxet i pintar el món tal com el contemplava des de la seva privilegiada talaia damunt d’aquella ciutat plena de gent que portava barret.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *