Salut, copain Johnny!

Dijous al vespre, mentre feia temps per embarcar cap a casa fatigat després d’un dia ple d’emocions, tafanejava diaris a la llibreria del camp d’aviació de Brussel·les quan vaig veure que n’havia passat una de grossa al voltant de Johnny Halliday, el cantant al qual fa una pila d’any li varen enganxar la llufa de ser “l’Elvis francès”, ja que la seva imatge ocupava la portada d’uns quants mitjans.

De seguida vaig recordar que fa uns quants mesos li havien diagnosticat una malaltia greu que l’obligava a abandonar els escenaris. Una malaltia que va resultar ser un càncer de pulmó i que em va portar a deduir, encertadament, que la notícia d’aquell vespre era la seva mort.

Mentiria si digués que Halliday ha estat un dels músics de la meva vida, perquè no és així. Però el cert és que ell i uns quants intèrprets francesos de la seva generació varen tenir un protagonisme notable durant uns anys de la meva joventut que evoco molt gratament. Uns anys  –entre 1965 i 1968 aproximadament–  que tenien un fil conductor: la revista musical “Salut les Copains” que, quan arribava a la Llibreria Francesa (tal com vaig explicar aquí i aquí), procurava comprar cada mes.

La trajectòria del Johnny Halliday d’aquells anys va tenir a casa nostra un seguidor (algú en dirà, potser, un imitador; jo no) que em plau de recordar ara. Em refereixo a Emili Baldoví, nascut a Xàtiva el 1940, mort en un accident de cotxe (com escau a un rocker que vulgui entrar en la mitologia) el 1990 i conegut en el món de la música amb el nom de Bruno Lomas. Fa quasi deu anys també en vaig parlar. Va ser en aquest apunt.

Ja he dit en començar que no sóc pas cap entès en l’obra de Halliday, cosa que no m’impedeix destacar un dels seus èxits més coneguts: la versió de “Hey, Joe”, una cançó popular americana que va ressuscitar el 1966 Jimi Hendrix (obria el seu primer disc) i que el cantant francès ara mort va gravar uns mesos després amb tant encert que ha format part del repertori de la majoria dels seus concerts i gires.

En homenatge seu us poso un “Hey Joe” interpretat en directe fa vint-i-cinc anys que us donarà una idea de com funcionava Johnny Halliday damunt d’un escenari. I a sota, la lletra.

 

 

Hey Joe

Hey Joe
Court pas comme ça, dis
Y a pas le feu chez toi
Hey Joe
Vient dire bonjour
T’en mourras pas
Moi j’rentre à l’heure qu’il m’plait
J’ai même plus de montre
J’ai tout mon temps
Ce qui m’attend chez moi,
Je le sais
Rien qu’un lit froid
Sans personne dedans

Hey Joe
Si on parlait, hein
Mais de quoi ?
Hey Joe
Le Vietnam, la bombe
Tu t’en fous de tout ça
Comme tu dis, la vie
C’est le métro à six heures
Et chacun pour soi
Mais pour toi Joe,
Y a toujours une place
Mais pas pour moi,
Pourquoi ?

Hey hey Joe
Pourquoi t’as de la chance plein les doigts ?
Hey, hey Joe
En naissant t’as marché dans quoi ?
T’as toujours les poches pleines
La voiture de l’année
Dis donc, ma parole, on en oublie
Que t’es si laid
Moi Joe, tu vois, je n’ai plus rien
Je pensais avoir une fille
Bien à moi
Mais il paraît Joe
Qu’elle dort maintenant entre tes draps, bravo!

Tu vois Joe
Hier je rêvais d’avoir ta peau
Mais Joe
Je préfère te voir souffrir
Et de cette fille, je t’en fais cadeau
Allez bonne chance Joe…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *