“Adéu, tanguista”, el meu article de comiat a Patrícia Gabancho.

A primera hora de la tarda del dimarts 28 de novembre ens va arribar la notícia de la mort  –víctima d’un càncer de pulmó–  de l’escriptora, periodista i activista cultural Patrícia Gabancho. Havia nascut a Buenos Aires el 1952 (tenia, doncs 65 anys) i vivia a Catalunya des de 1974.

Tan bon punt vaig saber la trista nova els mecanismes dels meus records sobre com va irrompre aquesta dona en els cercles literaris catalans de finals de la dècada dels setanta es varen posar en funcionament fins al punt que em va sortir un article necrològic una mica especial (aquest) carregat de records i, segurament, d’anècdotes poc conegudes.

Aquí el teniu. espero que us agradi:

 

Adéu, tanguista

(Article publicat a Vilaweb el dimarts 28 de novembre de 2017)

La notícia de la mort de l’escriptora i activista cultural Patrícia Gabancho m’ha agafat per sorpresa. Com a gairebé tothom, suposo. No fa gaire encara llegia –tot preparant un article per Vilaweb sobre Tete Montoliu—  la transcripció que va fer d’una conversa entre el nostre jazzman més universal i el periodista musical Miquel Jurado que es va publicar el 1992 en la col·lecció ‘Diàlegs a Barcelona’ que patrocinava l’Ajuntament. De resultes d’aquella relectura em vaig conjurar a enviar-li un missatge de felicitació per la feina feta en aquell llibre tan llunyà. Dissortadament no ho vaig fer.

És possible que els més veterans recordin la irrupció d’aquesta dona, nascuda a Buenos Aires el 1952 i arribada a Catalunya el 1974, en el nostre petit món cultural. Va ser l’any 1980 a cavall d’un llibre que es va titular ‘Cultura rima amb confitura’ (Edicions 62, L’Escorpí, 42) i que en el subtítol deixava ben clars els comptes: ‘Bases per a un debat sobre la literatura catalana.’

Feia cinc anys que el dictador s’havia mort (al llit) i la mirada d’aquella argentina cada vegada més catalanitzada i clarivident l’empenyia a escriure sobre el que diagnosticava com el gran problema de fons: ‘les poques ganes que existeixen actualment de fer un debat seriós sobre el nostre futur col·lectiu. Tothom, en diferents graus, s’estima més tancar els ulls i anar fent.’ Per sortir d’aquell punt mort i encendre el foc del debat va aplegar vuit escriptors de gruix i els va sotmetre a un particular tercer grau. Els noms ho diuen tot  -–Josep Maria Castellet, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Joaquim Molas, Quim Monzó, Oriol Pi de Cabanyes, Montserrat Roig i Joan de Sagarra–-  i fent una ullada a l’índex ens adonem que des del començament anava per feina. Vegeu, si no, els títols d’alguns apartats: ‘Morta la cuca, viu el desencís’, ‘Un món petit i aviciat’, ‘La defecció dels intel·lectuals’ o ‘L’incert demà de la cultura catalana.’

Sense gaire temps per deixar que l’ambient es calmés, el 1982 va sortir un altre llibre amb vocació combativa: ‘La rateta encara escombra l’escaleta’ (Edicions 62, Llibres a l’abast, 176) amb un altre subtítol aclaridor ‘Cop d’ull a l’actual literatura catalana de dona.’ Un cop d’ull molt ben plantejat, val a dir, perquè analitzava la situació real a partir de l’obra de Maria-Mercè Marçal, Carme Riera, Joana Escobedo, Maria Antònia Oliver, Marta Pessarrodona, Montserrat Roig, Helena Valentí i Antònia Vicens.

Amb aquests dos llibres Patrícia Gabancho en va tenir prou per esdevenir un personatge molt peculiar i sense gaires precedents en el nostre univers literari. Tan peculiar era, que el 1983 el col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs va decidir que en cada relat del seu tercer llibre  -–‘Negra i consentida’ (Editorial Laia, 1983)–-  s’esmentés, com a figurant o com a protagonista, un personatge fix denominat ‘Patrícia, la tanguista.’

Deuria ser per aquella mateixa època que ella i Xavier Febrés, la seva parella aleshores, varen començar a posar els fonaments del llibre ‘Barcelona, tercera pàtria del tango’, escrit a quatre mans i editat per Quaderns Crema el 1990.

Ara fa deu anys, arran de la publicació d’‘El preu de ser catalans’ (Editorial Meteora, 2007), que em sembla que és un dels llibres més importants de la seva bibliografia, vaig tenir ocasió de parlar amb ella i de recordar-li els vells temps. ‘Hola, tanguista Patrícia’, li vaig dir. I ella, sorpresa per la referència, em va respondre ‘Uf! Quant de temps que fa, que no m’ho diuen, això. Deu ser que comencem a fer-nos vells…’ Però no era cert; no n’hi havia per tant i ella, a més a més, es conservava de meravella i amb un doll d’energia dialèctica que la va convertir en una de les tertulianes independentistes més escoltades del moment.

Ara una malaltia cruel se l’ha emportat i ja només ens en queden els llibres i el record de la seva feina pionera de dona que creia en un país nou i net. El país que li devem i que no ha de tardar a arribar. Ens quedem més sols però no et fallarem, benvolguda Patrícia, estimada tanguista…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *