Joana Biarnés: fotògrafa d’ofici (sense haver de carregar-se de raó).

La setmana passada Vilaweb va publicar un article meu en el que parlava de l’exposició que hi ha al Palau Robert dedicada a la fotògrafa Joana Biarnés. Aquí teniu l’enllaç a l’article i aquí sota el trobareu reproduït íntegrament:

 

Joana Biarnés: fotògrafa d’ofici (sense haver de carregar-se de raó)

(Publicat a Vilaweb el 15 de novembre de 2017)

Matí del dijous 9 de novembre. Mentre la presidenta i la mesa del parlament del meu país són en terra estranya declarant davant un tribunal denominat ‘Supremo’, entro al Palau Robert per assistir a la roda de premsa de ‘D’Ones: (R)evolució de les dones en la música’, una exposició ambiciosa i molt interessant organitzada per la Generalitat i el Grup Enderrock a la qual dedicaré pròximament un article específic.

Abans de sortir, però, faig un tomb per una altra exposició que hi ha en el mateix Palau: la dedicada a la fotògrafa Joana Biarnés (Terrassa, 1935) que es va inaugurar a final d’octubre i es podrà visitar fins al 2 d’abril de l’any que ve.

La majoria de les imatges seleccionades per a aquesta mostra pertanyen al període entre el 1963 i el 1973, que són els anys en què Biarnés va col·laborar amb el diari ‘Pueblo’ sota la direcció d’Emilio Romero. Deu anys clau de la dictadura franquista que, per bé o per mal, formen part d’allò que podríem definir com l’educació sentimental d’unes quantes generacions. La meva, per exemple.

La fauna d’una època molt especial
Passejant per les sales que acullen les fotografies de Biarnés, es percep com gairebé tothom que en aquells anys tenia algun protagonisme va passar pel seu objectiu i com, a més a més, en cada imatge quedaven reflectides l’essència del personatge i la mirada franca i encuriosida de l’autora. És, doncs, un magnífic inventari de la fauna popular d’aquella època: toreros com Luís Miguel Dominguín, Palomo Linares o el Cordobés; celebritats de la premsa del cor com la ‘Duquesa de Alba’ o el ballarí Antonio (impagable, la fotografia amb Nureiev), passant pels ‘Príncipes de España’, sempre a l’ombra del dictador; l’inefable Raphael (de qui Biarnés va arribar a ser la fotògrafa oficial); la joventut de Marisol i Rocío Dúrcal en contrast amb la maduresa de Sara Montiel; el surrealisme estripat de Tip i Coll; la novetat del Biscúter o les mítiques ‘sueques’, que, amb la minifaldilla i el twist, feien un ‘totum revolutum’ destinat a condemnar els espanyols de l’època a les penes eternes de l’infern.

Per als de la meva generació, a més, el nom de Joana’Juanita’, aleshores– Biarnés va lligat amb els concerts dels Beatles a Madrid i a Barcelona del juliol del 1965, ja que ella va ser l’únic membre de la premsa que es va colar a l’avió i a la suite de l’hotel Avinguda Palace de Barcelona per fotografiar-los. També va acompanyar Massiel a Courrèges de París a comprar el vestit que va lluir a Eurovisión després de desaconsellar-li l’opció d’anar a Christian Dior l’abril del 1968.

Hi ha una coincidència entre la meva visita a l’exposició i el seguiment que faig de la història del concurs ‘Un millón para el mejor’ (1968 i 1969) que, detallada programa per programa, aquests dies va publicant Xavier Mateu en el seu bloc de Vilaweb. Segurament és per això que el testimoniatge de l’ambient de fa mig segle que avui ens ofereix el Palau Robert no m’ha deixat gens indiferent.

Misèries, tragèdies, ‘folklóricas’ i ‘finolis’
Un testimoniatge en què no manquen ni la misèria ni la tragèdia d’un país sota un règim franquista corrupte que Biarnés sap sintetitzar en dues imatges estremidores: les vies del tren de Terrassa, la seva ciutat, esfondrades per les inundacions del setembre del 1962 i les víctimes de la catàstrofe del complex turístic Los Ángeles de San Rafael el juny del 1969.

Un país de cruels contrasts entre allò oficial i allò real que Joana Biarnés retratava de manera implacable i sense gaires manies. Vegeu, si no, la fotografia d’una desfilada de models per a anar de cacera presidida per Carmen Polo de Franco el 1967. O la sèrie del 1971 dedicada a un partit de futbol que, amb finalitats benèfiques, varen disputar un equip denominat ‘folklóricas’, en què hi havia Lola Flores, Rocío Jurado o Marujita Díaz, contra un altre de ‘finolis’ amb actrius i cantants com ara Encarnita Polo o Paloma Cela.

Joan Biarnés, el pare, l’exemple
El trajecte de l’exposició es clou amb una versió abreujada del documental ‘Joana Biarnés: una entre tots’ produït el 2015 per commemorar els vuitanta anys de la fotògrafa, que encara es pot veure íntegre a ‘TV3 a la carta’. El documental comença amb unes paraules que defineixen la manera de ser de Biarnés: ‘Jo no vaig ser mai aficionada a la fotografia. Tot ho vaig fer per la necessitat que el meu pare estigués molt orgullós de mi.’

Joan Biarnés, fotògraf esportiu de prestigi a ‘El Mundo Deportivo’, va ser un pare que mai no va ocultar a la seva filla les grans dificultats que hauria d’afrontar per imposar-se com a professional en un món dominat pels homes. Ho llegim en un dels plafons de l’exposició: ‘… va haver d’aguantar bufades de la graderia per la seva imatge femenina, amb faldilla i cabells rossos. Va ser també el seu pare qui la va encoratjar a formar-se a l’Escola de Periodisme de Barcelona.’

La talla moral i professional de Joana Biarnés  –perfectament definida en el títol de l’exposició, ‘A contracorrent’–  es demostra amb escreix quan l’any 1985, a la vista de la creixent frivolitat de l’ofici de fotògraf de premsa amb la irrupció dels ‘paparazzi’, deixa la feina i es dedica a la seva segona passió: la cuina. Així va ser com va muntar el restaurant Ca na Joana (Eivissa) amb el seu marit Jean Michel Bamberger, un personatge fonamental en la vida de Joana Biarnés que mereixeria un documental a part, i que va regentar fins que tots dos es varen jubilar el 2007.

Sobre allò de carregar-se de raó
Aviso al lector que aquest article es podria acabar perfectament aquí, amb l’esperança que les impressions que li he descrit hagin estat prou engrescadores per a animar-lo a visitar l’exposició. Tanmateix, l’experiència del dia que jo ho vaig fer  –i les circumstàncies polítiques que des de fa un temps ens aclaparen–  em fa pensar que, de vegades, allò que els nostres pares ens aconsellaven que abans d’emprendre cap projecte que vagi a contracorrent és molt recomanable ‘carregar-se de raó’, és un consell ple de bones intencions però que de vegades no funciona.

Si el senyor Joan Biarnés no hagués esperonat la seva filla a seguir el camí de pionera enmig d’una professió dominada pels homes; si li hagués aconsellat de no tirar pel dret, sinó esperar pacientment fins a aplegar la complicitat d’uns quants col·legues homes i carregar-se de raó, potser jo no hauria pogut passejar per aquesta magnífica i estimulant exposició perquè, senzillament, no existiria.

És un passeig que he fet (ja ho he dit en començar) a la mateixa hora que unes quantes persones de bé del meu país romanen tancades injustament a la presó o declaren davant un tribunal anomenat ‘Supremo’. Vivim, doncs, unes circumstàncies especials que conviden a establir relacions entre conceptes que en temps de menys tribulació potser no tindrien raó de ser. En fi…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *