Twitter: de 140 a 280 caràcters.

Des de fa dos o tres dies els responsables de Twitter  –que, tal com ells mateixos es defineixen fan un “servei de microblogs”— han multiplicat per dos l’extensió dels seus missatges i han passat dels ja mítics 140 caràcters a 280.

Els qui em segueixen saben que la meva presència en allò que ara diem “xarxes socials” es remunta a cinc o sis anys enrere. Ho diré amb més precisió: sóc usuari de Twitter des de fa aquests anys. I, de retruc, de Facebook perquè en el mòbil i en el PC tinc les dues plataformes interconnectades de manera que cada piulada que difonc en l’aplicació de l’ocellet queda automàticament reproduïda també en l’invent del senyor Zuckerberg. I val a dir que, pel que sembla, no m’he tallat gens perquè fins avui he piulat uns 28.500 missatges que m’han aportat un repertori de seguidors que s’apropa als 3.000 a Twitter i quasi un miler d’“amics” (???) a Facebook. No és gaire, ja ho sé, però una mica de patxoca sí que comença a fer (o, si més no, així m’ho sembla).

Sigui com sigui, doblar la capacitat dels missatges és una millora quantitativa que no negaré pas, però confesso que no tinc igual de clar que, alhora, sigui un avenç qualitatiu. En la formulació inicial ja havíem de suportar un percentatge significatiu de piulades, diguem-ne, prescindibles, cosa que em fa pensar que en l’actual la cosa no farà més que créixer de manera més o menys proporcionada. En allò que és positiu i en el que no ho és.

Però si m’he decidit a escriure aquesta breu reflexió és perquè, al meu parer, sí que hi ha un aspecte en el qual el salt de 140 a 280 caràcters és un pas enrere: em refereixo a la condició d’“exercici d’estil” que per mi comportava l’ús de Twitter.

No és pas aquesta la primera vegada que explico que el meu interès per Twitter prové  –provenia, vaja–  del fet que era una eina que m’obligava a practicar la concisió textual. Si més no, amb les regles del joc que jo mateix em vaig imposar des del primer dia. És a dir: expressar UNA SOLA IDEA i fer-ho, és clar, de manera entenedora i competent.

Un exercici d’estil que desenvolupava seguint tres criteris molt estrictes:

  • a) Fent servir totes les lletres. És a dir, sense abreujar cap mot
  • b) Emprant paraules, no aquell detestable invent denominat “emoticones”
  • c) Respectant les lleis de la puntuació. (*)

(*) Val a dir que en aquest darrer epígraf l’única lleugeresa que em permetia era prescindir del punt final si apurava tant els caràcters del missatge que ja no m’hi cabia.

Tot això  –que, ho torno a dir, era un veritable exercici d’estil–  amb la nova extensió s’ha desvirtuat bastant.  Res a dir, que consti (que encara m’acusarien de retrògrad). Només que ara, quan em disposi a fer una piulada ho faré sabent que no em divertiré tant pensant-la, escrivint-la, encaixant-la i ajustant-la dintre d’aquells simpàtics 140 caràcters que Twitter oferia fins fa dos dies als seus usuaris.

Snif.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *