Escriure, llegir, pensar… viure en temps convulsos.

Un bon amic seguidor des de fa temps d’aquestes Totxanes em comenta que aquests darrers dies li sobta el meu silenci. O, si més no, la baixa productivitat pel que fa als apunts que publico en el Bloc.

Li responc que a primer cop d’ull té raó, però que hi ha un parell de motius, almenys, per justificar aquest aparent silenci. El primer són els cinc dies que entre la setmana passada i l’anterior l’A. i jo vàrem estar per terres italianes (Vicenza, Malcontenta i Venècia) tot seguint l’arquitectura més remarcable d’Andrea Palladio (1508-1580). Un viatge compartit amb una parella de bons amics, sobre el qual ja vaig explicar alguna cosa (aquí) i que ens va anar de meravella per desconnectar i tornar amb més ganes.

El segon motiu és que, encara que no ho sembli, aquests dies (en els quals contínuament estan passant coses tan excepcionals com imprevisibles) escric i llegeixo (*) més que mai. El que passa és que la plataforma habitual de difusió del Bloc l’he substituïda momentàniament per Twitter, Facebook i WhatsApp.

A més a més, últimament m’he convertit, pel que sembla, en un divulgador de missatges positius i tranquil·litzadors entre el cercle d’amics i coneguts que tinc més proper. Principalment a través de WhatsApp. No m’invento res: qui m’hagi anat seguint més o menys de prop sabrà que la meva convicció en la independència fa anys que la mantinc i que no em tallo gens a l’hora de divulgar-la i compartir-la amb qui li pugui interessar.

Un amic molt estimat que tinc, patidor de mena (porta tres o quatre anys amb atac de nervis permanent, i no entro en detalls referents als dos darrers mesos), em deia no fa gaire: “¿que no ho veus, que no ho aconseguirem mai?”, cosa a la qual jo li responia “potser tens raó però, mentre tu et consumeixes en un bullit d’angúnies, totes les il·lusions i esperances que he anat covant, qui me les traurà? Desenganya’t: que tot això ja ho tinc”. Una resposta que, ho reconec, pot semblar un pèl cínica però que formulo des de la més profunda convicció que res  –i molt menys la colla d’indesitjables que se’ns oposen practicant la raó de la força–  ens ha de malmetre els mínims de qualitat de vida a què tenim dret.

No vull allargar-me gaire, entre altres raons perquè la situació que vivim és tan canviant i convulsa que allò que a les nou del matí sembla definitiu, abans de migdia ja ha fet un gir de 180 graus i abans de sopar ja té dues o tres versions més noves que desmenteixen el que en començar el dia semblava sòlid.

El que tinc molt clar (i que procuro transmetre a qui em demana què en penso) és que:

a) En aquest contenciós qui té clarament les de perdre és España. De fet, ja ha perdut. Ja ENS ha perdut. I ells són els primers a tenir-ne plena consciència. L’únic que falta és que nosaltres també en siguem conscients. Allà ho tenen tot perdut. I aquí, pacíficament i enèrgica, només ens cal actuar en conseqüència. 

b) Tenim un Govern, i un magnífic President al capdavant, que ens han portat fins on som: fins a la proclamació de la República. De vegades per camins estranys i fins i tot imprevisibles. Un Govern i un President que s’han fet mereixedors de tota la nostra confiança. I de la nostra paciència. La situació no és fàcil i, per tant, cal entendre i acceptar els ritmes, els silencis i les actituds que adopten, per complicades o estranyes que ens semblin.

Esperit de guanyadors, doncs. Mai de vençuts, que aquest li pertoca  –guanyat ben a pols, per cert–  a España.

I confiança plena en qui ens ha portat fins on som: la República Catalana.

———————————————————————————————

(*) Ara mateix estic llegint dos llibres molt diferents l’un de l’altre, però molt recomanables perquè, a part dels seus valors intrínsecs, m’ajuden a passar les estones complicades que l’actualitat ens proporciona: “Robinson”, de Vicenç Pagès Jordà (Empúries) i “Tot està connectat. Històries curioses de la vida moderna”, d’Anna-Priscila Magriñà (Angle Editorial). I pel que fa a música, un parell de discos summament estimulants i energètics: “Línies en el cel elèctric”, de Mireia Vives & Borja Penalba, i “Amb l’esperança entre les dents”, de Xavi Sarrià.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *