“La Resilienza” i el president Puigdemont.

La Roberta Carraro és una dona força singular, cosa que es percep des del primer cop d’ull. Situada en la cinquantena (molt ben portada, per cert) podria passar perfectament per una professora universitària o d’institut i desprén una sensació de persona resolutiva i dotada de talent i de bon gust.

Ella i el seu fill porten el pòndol de “La Resilienza”, un petit hotel situat a uns 20 quilòmetres de Venècia en el qual una parella de bons amics, l’A. i jo hem passat dues nits, les últimes d’un període de cinc dies de la setmana passada que vàrem dedicar a seguir la ruta d’edificis notables de l’arquitecte Andrea Palladio (1508-1580) que ens ha portat a Vicenza, Malcontenta i Venècia.

Quan el dissabte passat un taxi ens va deixar a La Resilienza vàrem explicar que anàvem un pèl justos de temps perquè volíem entrar a Villa Foscari (coneguda també com La Malcontenta) i que sabíem que, en ser un edifici de propietat privada, aquell dia era visitable només fins a les 12 del migdia.

A la vista del nostre interès, la Roberta es va oferir a portar-nos en el seu cotxe en un trajecte no gaire llarg  –però impossible per fer-lo a peu en la poca estona que teníem– per una zona denominada Il Dogaletto fins a Malcontenta, a les portes de la vil·la del gran Palladio que, finalment, vàrem poder visitar a plena satisfacció. Durant el breu trajecte encara vàrem tenir temps de preguntar pel referèndum que l’endemà, diumenge, estava convocat a la Llombardia i al Vèneto i de comentar la nostra condició de “catalani” i, doncs, protagonistes d’un procés que, almenys en aquells indrets, es segueix amb molta atenció.

La tria de les dates del nostre viatge (del 19 al 23 d’octubre) la vàrem fer setmanes enrere sense saber com incidiria en el calendari del procés cap a la independència en el que estem immersos. Per resumir-ho direm que l’acció proposada per la Crida per la Democràcia consistent  a retirar, el matí del divendres, uns diners dels comptes dels cinc principals bancs ens va agafar a Vicenza i que la magna manifestació a Barcelona de la tarda del dissabte la vàrem seguir en la distància des de Venècia.

A la nit, de retorn a l’hotel, vàrem sentir i veure en directe, via Internet, el parlament del president Puigdemont en el qual va anunciar que la resolució final del procés es debatrà en el Parlament de Catalunya aquesta mateixa setmana.

L’endemà, diumenge, a l’hora d’esmorzar vaig preguntar a la Roberta quin era el motiu de posar el nom de “Resilienza” a l’hotel  –recordeu que, segons el diccionari “resiliència” és “la resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc” i també “la capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències”—  i em va explicar que ella i la seva família portaven lluitant deu anys per convertir una antiga escola abandonada en l’hotel que, finalment, aquest estiu havia pogut obrir portes. El nom és, doncs, un testimoni d’aquests anys de lluita i resistència.

M’ho va explicar amb una barreja de senzillesa i, alhora, d’orgull que em va arribar a l’ànima. Va ser llavors quan li vaig dir que creia que li agradaria saber que per a nosaltres, quatre catalans momentàniament allunyats del nostre país en dates molt transcendents, haver escoltat el missatge del president del nostre país en un indret denominat precisament “La Resilienza” tenia un simbolisme molt especial.

En sentir això la Roberta va donar-me la mà i en la seva mirada vaig captar un punt d’agraïment per haver entès el valor que aquelles quatre parets tenien per a ella. Un valor que, d’alguna manera difícil de descriure en paraules, es transmetia als hostes per les mil vies diferents amb què de vegades la vida posa en contacte els sentiments. Una prova, vaja, que tots els esforços, sacrificis i il·lusions d’aquells deu anys no havien estat en va.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *