“La violència de la por”, un bon article de Francesc Serés.

Francesc Serés és un magnífic escriptor nascut fa 44 anys a Saidí, a la Franja. Des de fa molt temps escrivia un article setmanal a El País (cosa que feia que, naturalment, jo MAI el llegís) fins que la setmana passada va deixar de col·laborar-hi per evidents incompatibilitats ideològiques. Ha estat el mateix cas, coincident també en el temps, del professor Joan B. Culla. (*)

Val a dir que en el dos casos han trobat ràpid acolliment a les pàgines del diari Ara, cosa que em permet, ara sí, llegir-los sense cap problema. I val a dir també que el debut de Serés no podia haver estat més encertat amb un excel·lent article titulat “La violència de la por” (vegeu-lo aquí) que, amb unes altres paraules, confirma una cosa que fa uns quants anys que estic dient: a España ESTAN CAGATS. I ara més, perquè veuen que la nostra marxa és qüestió de dies, si no d’hores.

Val molt la pena això que ha escrit Francesc Serés com a estrena de les seves col·laboracions a l’Ara. Llegiu-ho i després escampeu-lo tant com pugueu:

 

La violència de la por

Francesc Serés

Article publicat al diari Ara del diumenge 8 d’octubre de 2017

(els destacats en vermell són meus)

Els moments de veritat solen ser dolorosos, previsiblement dolorosos. La violència va arribar seguint la seqüència pactada per l’Estat amb els seus poders. Cadenes de televisió, emissores i diaris havien esmolat els seus editorials i no feia ni una setmana que alguns intel·lectuals, capitanejats per Savater, Fusi i Viñas, demanaven al govern espanyol que utilitzés la força legítima que correspon a l’Estat. El manifest era la lletra culta dels cants que acompanyaven les columnes de la Guàrdia Civil que sortien de tot Espanya: ¡A por ellos, a por ellos!

Ve de lluny, el terreny s’ha preparat amb cura per acció i per omissió. Per acció, per aquells que han titllat de feixista i nazi un moviment pacífic com l’independentisme; per qui l’ha ridiculitzat i l’ha convertit en un no-res sense nom, el prusés dels nostres ironistes més conspicus… Per omissió, esclar, pels que ens han parlat de reconciliació amb uns soldats que en comptes de venir de Salamina ho feien de Salamanca. També pels que han callat quan tot això es publicava i es difonia en els seus mitjans.

La suma de les seves descripcions ha convertit els catalans en ignorants, malvats, abduïts i avars. Quin policia no té tírria a un nazi insolidari que no sap ni parlar? ¿Com voleu que no pegui un guàrdia civil que se sap legitimat pel PP, PSOE i Ciutadans i que és aplaudit pels mitjans? L’estrany és que no hagi estat més greu, disculpin la ironia: la policia ha estat més civilitzada que l’opinió publicada. Fins i tot m’atreviria a dir que alguns d’ells, quan vegin les bestieses que han fet, se’n penediran molt abans que els que van redactar les columnes d’opinió o les ordres que els manaven. Enviar columnes a municipis amb tan pocs habitants com Aiguaviva o Montmaneu per humiliar la població és una missió que en realitat humilia qui l’executa. S’ha d’estar molt desesperat per permetre que es desprestigiï un cos de seguretat a qui tothom pot gravar pegant puntades de peu, robant urnes o trencant els vidres d’una escola. S’ha de tenir molta por per atacar gent indefensa.

Tenen por perquè perden, perquè són massa derrotes. La primera, la d’un Estat superb que menysprea tot el que ignora i que no sap gestionar la diversitat que conté, perquè li té pànic, perquè les seves elits són tan inútils que no han sabut transformar aquesta varietat en riquesa. Són incapaços d’entendre aquesta derrota, llegirien aquest paràgraf cent vegades i no l’entendrien.

Les altres derrotes són més clares, i entenc que per a l’Estat siguin també humiliants. La derrota d’una premsa internacional que el mostra com un país menor d’edat, que encara empra la violència més absurda. La possible pèrdua de Catalunya, que fa que altres governants es preguntin com es pot ser tan ruc per maltractar d’aquesta manera no tan sols la diversitat cultural sinó la principal font de riquesa econòmica del país. Són derrotes amargues, i potser per això entenc que ens llancin la policia d’aquesta manera.

N’hi ha més, la que fa més mal és la celebració del referèndum. Com pot ser que després de prohibir anuncis, escorcollar diaris i impremtes, tancar pàgines web, espantar funcionaris i multar a tort i a dret s’hagi celebrat? El qualifiquen de broma. Ja… Una broma que no han estat capaços d’aturar, com saben que no seran capaços d’aturar la independència. Si no, no s’entén la renúncia de Rajoy i Sánchez a participar políticament en el Procés, una renúncia que fa irrellevants els seus partits i invisibilitza les seves propostes. El PP pot viure a Espanya contra Catalunya, Ciutadans també i el PSOE no sap com viure amb ell mateix. No parlo de Colau ni de Podem perquè s’estan vaporitzant i continuen fent surf al pavelló de Saragossa, envoltats d’ultradreta.

Espanya té por, per això reacciona així. Mentre ha amagat el fracàs de la gestió de la diversitat ha pogut anar tirant. Avui, per mantenir les aparences, ja només li queda la força. Espanya té por, té por de veure com Catalunya té un projecte propi: està tan espantada que no entén res i se sent tan insegura que està disposada, segons els seus dirigents, a tot. Aquesta és la resultant final: la creació de més escenaris de por, la fugida de capitals o de seus socials, la fractura social com a profecia autocomplerta. El darrer exemple de tota aquesta por el vam tenir en el discurs del rei. A Felip VI li fan més por els seus que nosaltres. Els té pànic.

Ens falten poques hores per començar un altre camí, que tampoc serà planer. El primer pas cap a la independència real consisteix a allunyar-se d’aquesta por. Com menys en tinguem, menys en faran.

 

—————————————————————————————————————

(*)  Mentre preparava aquest apunt m’ha arribat la notícia (vegeu-la aquí) que quatre escriptors valencians  —Joan F. Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli—  han decidit abandonar també la seva col·laboració amb El País. És una evidència: quan la gent decent no és ben rebuda en un lloc, se’n va i en paus. Exactament el que estem a punt de fer a Catalunya amb España. Tot lliga.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *