La Revolució dels Somriures (així, amb majúscules).

Tota la vida he defensat la idea que el nombre de bones persones que ens envolten és infinitament superior al de les que no ho són. Més encara: que el nombre de persones que saben transmetre seny, harmonia i bon rotllo és superior a les que els domina el pessimisme i les ganes d’escampar malestar i neguit. Estic, doncs, convençut que el món avança i que ho fa seguint un vector de sentit ascendent. Amb giragonses temporals, amb episodis de complicació, és cert; però amb la tendència de la component –allò que en fisíca mecànica se’n diu la resultant–  que apunta inequívocament cap amunt.

El divendres al vespre, gràcies als bons oficis de la gent d’Ona Llibres  –la històrica llibreria situada ara al carrer Gran de Gràcia a tocar de Lesseps—  vaig tenir l’honor de conèixer una bona persona. Es diu Jordi Rodri, va nèixer a Barcelona el 1967, ha escrit mitja dotzena de llibres, es presenta com a fotògraf i des de fa una pila d’anys intervé en missions de pacificació i cooperació en diversos conflictes armats (Balcans, Palestina, Ucraïna, Guinea Bissau…) A més a més, és fundador i director de Trenkalòs, un centre de formació dedicat a promoure la pedagogia de la cooperació internacional que en la seva pàgina web exhibeix com a lema una frase que em sembla sensacional: “No es pot buscar l’impossible. Els camins s’acaben, però hem volgut seguir una estona més.”

Pel que em va explicar l’amiga Montserrat Úbeda, ànima d’Ona Llibres, la xerrada de Jordi Rodri va sorgir de manera espontània uns dies abans arran d’una conversa entre unes quantes persones conegudes d’ella que aquests darrers dies es senten, com segurament molta més gent, una mica angoixades pel que podria passar amb el nostre conflicte amb España i el seu desenllaç.

Us reprodueixo la targeta de presentació de l’acte que, com podeu veure, tenia un títol força prometedor –“Psicologia de la revolució”– i un subtítol que no li anava pas al darrere: “Emocions extremes per a situacions excepcionals. Actituds i autocontrol”.

(Si fas clic al damunt, la imatge creix)

Vaig prendre unes quantes notes del que Jordi Rodri ens va explicar i ara miraré de reproduir-les amb l’advertiment que aquells aspectes que us puguin quedar poc clars o potser incomplets s’han d’atribuir a les limitacions de la meva feina d’escrivà, no pas al rigor de l’exposició del conferenciant que em va semblar extraordinària i d’allò més engrescadora:

  • Com anuncia el títol de la xerrada, el que estem vivint aquests dies a Catalunya és una revolució. En el nostre context habitual les revolucions les havíem vist sempre com una cosa aliena i llunyana. És ben cert: no en tenim costum. I, a més a més, les revolucions no són una experiència per afrontar a la lleugera o com una cosa divertida, perquè no ho són.
  • Les revolucions no es fan mai per gust. Qui les fa és perquè considera que no té cap més alternativa i, quan arriba, la revolució no es pot ni rebutjar ni ignorar. Cal viure-la a fons i que cadascú adopti el protagonisme que cregui que li correspon.
  • En el nostre cas la situació està definida per un Estat que ocupa un territori concret amb el qual manté des de fa molt temps un xoc de tradicions, costums, trets culturals, posicions polítiques, valors socials, etc. Un xoc que es manté de manera més o menys larvada fins que un dia tot plegat entra en crisi. Aleshores l’Estat reacciona amb l’ocupació policial i als ciutadans els cau la bena dels ulls.
  • Ells són així: tenen interioritzada des de fa segles una mentalitat de dominadors. I nosaltres, per bé i per mal, no. Són dos models molt diferents de veure el món que podem entendre millor amb un exemple: allí fan “corridas” de toros, aquí fem castells.
  • Una revolució mai neix del deliri o l’ambició d’una sola persona. Una ocupació sí; vegeu el cas de Hitler, o el de Napoleó entestat a envair Rússia.
  • El que estem fent a Catalunya és la revolució dels somriures. Un concepte que va formalitzar l’enyorada Muriel Casals i que mereix els honors de les lletres majúscules: la Revolució dels Somriures.
  • Una Revolució amb trets que ens són propers: imaginació, preparació, organització, gestionada per gent que té molts coneixements. I amb un parell més de trets summament importants: està amarada per una mentalitat política (els polítics hi són, donen la cara) i és una Revolució caracteritzada de manera inequívoca per la no violència. Aquest darrer atribut és el que ens fa únics i forts. És el que fa que ara mateix tinguem la mirada del món damunt nostre.
  • Però ara estem compungits; encara més: acovardits. I és normal perquè a Catalunya, que no és Síria o Palestina, l’1d’octubre l’Estat va fer entrar en escena la violència i això no ens ho esperàvem. I sorgeix la por. La por a perdre en uns dies tot allò que havíem guanyat durant els anys que hem fet créixer el denominat “procés”.
  • De fet, més que uns actes concrets de violència, el que ens espanta és perdre el model de convivència, de diàleg i d’acció política que hem construït els darrers anys. Que, per la força, ens canviïn els castells pels toros, vaja.
  • Hem d’entendre que l’1-O no són les garrotades de la policia i la guàrdia civil: l’1-O és la gent i la seva reacció democràtica, pacífica, persistent i civilitzada. I justament per això va ser un èxit.
  • El diumenge 1 d’octubre de 2017 a Catalunya va nèixer un model —la Revolució dels Somriures—  que aplega un element que des de fa uns quants anys es trobava a faltar en el món: els valors. Més concretament, l’ètica, la no violència i la política. I amb tot un poble  –pagesos, gent de ciutat, joves, vells, professionals i menestrals–  al darrere fent pinya.
  • El món ens observa amb una barreja de curiositat i, sobretot, d’esperança perquè està molt clar, a la vista de les tendències electorals en els països de la vella Europa, que les capes més joves de la població es veuen mancades de models diferents, innovadors. Això provoca caure en l’absentisme  –en el “passar de la política”—  i aquest desconeixement del sistema deriva en el creixement de l’extrema dreta. A més a més, Europa, com a ens polític i institucional, atresora un llarg perióde de descrèdit que cada cop va a més.
  • La Revolució dels Somriures és el primer model d’organització col·lectiva del nou segle. El que veritablement trenca amb el món d’ahir i que s’estudiarà com la primera vegada que es va barrejar la gran poesia amb l’acció política a partir del protagonisme de tot un col·lectiu demogràficament important que va començar fent cadenes humanes de punta a punta del país i que ha acabat defensant pacíficament unes urnes contra la violència i la intolerància. És, recordem-ho una vegada més, la diferència entre fer castells o curses de braus.
  • El component no violent de la Revolució dels Somriures fa que sigui una revolta que no tanca les portes a ningú, que escolta el discrepant, que no resol els problemes a base de barricades o de tallar un carrer amb unes tanques. És bàsic que aquest tarannà el mantinguem fins al final, ara que ja el tenim a tocar.
  • I sempre, però sobretot de cara a aquests dies finals, molt de compte a sentir-nos gaire atrets per un concepte com la desobediència. Desobeir, ¿com? ¿a qui? ¿a tothom? ¿de manera sistemàtica? ¿només per un temps? La desobediència és una actitud que de cap manera podem deixar de banda, però que hem de saber administrar molt bé. Cal tenir molt clar quan i a qui cal desobeir. I no oblidar que, com passa amb les colles castelleres que poden aplegar sis-centes persones però totes sota les directrius del cap de colla, cal ser conscients que hi ha algú que dirigeix i que mana. Algú que segurament disposa de més informació que nosaltres i que, en el cas de Catalunya, fins ara no ens ha donat cap motiu perquè n’hàgim de desconfiar.
  • A tall de resum, doncs, fóra un trist error confondre el significat autèntic de l’1 d’octubre. No hauria de ser, en absolut, un factor que, a causa de la violència, ens hagi de provocar reaccions depressives. Ben al contrari, és un exemple de tota una ciutadania aplegada en una mobilització única en la història (probablement en la història mundial) de defensa no violenta d’unes urnes i unes paperetes, posant per davant el fet democràtic al resultat del mateix referèndum. Aquest model ens ha d’enorgullir i ha de ser matèria d’estudi obligat per a qualsevol que a partir d’ara vulgui endinsar-se en les ciències polítiques i en la resolució dels conflictes arreu del món.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *