Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

27 de setembre de 2017
2 comentaris

“Amb l’esperança entre les dents”, un gran disc de Xavi Sarrià (i molt útil aquests dies).

Acaba de sortir encara no fa una setmana, però ja us asseguro que “Amb l’esperança entre les dents”, el primer disc de Xavi Sarrià, una de les ànimes dels inoblidables Obrint Pas, formarà part de la meva llista dels millors discos en llengua catalana publicats enguany.

És, a més a més, un disc energètic, carregat amb una força magnètica que el fa molt recomanable. Especialment aquests dies que estem vivint.

Mireu, si no, els títols d’unes quantes de les tretze cançons que aplega: “Salvatges”, “Atrevir-te”, “Renaixem”, “Ingovernables”, “Temptar la sort”, “Nosaltres” i, és clar, la magnífica cançó que dóna nom a l’àlbum: “Amb l’esperança entre les dents”. Escolteu-la i vegeu-ne el clip aquí sota i a continuació feu una ullada a la lletra:

Amb l’esperança entre les dents

Lletra i música de Xavi Sarrià

Som el sol que despertava al pati d’aquella escola samarretes esguerrades tiradors a les butxaques érem innocents i dèbils però ja no tan ingenus tu pintaves estelades jo et besava d’amagades.

Som la fúria que arrasava amb la nostra adolescència unes festes populars altaveus al descampat batallant entre mil cossos com feres ingovernables tu em cantaves a l’orella jo et desitjava sencera.

Som l’amor que construíem entre llargues assemblees un casal destartalat un pòster d’encaputxats vèncer la nostra feblesa desafiant la prudència tu assenyalaves tempestes jo desplegava les veles.

Som la lluna que assaltàvem a les nostres matinades amagats a les teulades de la nostra vida en flames estimant-nos a glopades de poemes i cerveses tu recitaves Kortatu jo el Llibre de Meravelles.

Som la llavor que creix sota els estels la terra humida les arrels el vent la pluja i la memòria que perdura.

Som la gent que no es rendeix fràgils humils supervivents tota una vida a la deriva amb l’esperança entre les dents.

Som les nits de cara al sostre d’habitacions a les fosques aïllats en blocs de pisos entre frustracions i bronques escrivint a les palpentes missatges a les finestres tu espantaves velles ombres jo m’ocupava dels monstres.

Som albades que encobrien fugides improvisades a adormir-nos a l’autobús despertar només amb tu una cala a la Marina una lluna clandestina tu encaraves les onades jo nedava a la deriva.

Som el buit de quan tornàvem a les guerres quotidianes jurant-nos que trencaríem amb les gàbies on vivíem currar de qualsevol cosa ser nosaltres la revolta tu devoraves mil vides jo em llepava les ferides.

Som els anys que compartírem i els camins que ens separaren retrobar-nos per sorpresa als carrers de la infantesa besar l’antiga alegria riure fins que es fa de dia tu em recordes com m’estimes jo que junts som invencibles.

Som la llavor que creix sota els estels la terra humida les arrels el vent la pluja i la memòria que perdura.

Som la gent que no es rendeix fràgils humils supervivents tota una vida a la deriva amb l’esperança entre les dents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!