Temps d’escriure cartes a les nétes.

Els seguidors d’aquestes Totxanes saben de sobres que des de fa uns quants anys em dedico a escriure de tant en tant una carta a la Mila, la meva néta que ara té cinc anys. Amb la que vaig publicar abans d’ahir ja en són cinquanta-tres (si les voleu veure entreu aquí).

Naturalment mai he pretès atorgar-me l’exclusiva de la idea d’escriure cartes més o menys públiques a algú que, si hi ha sort, les llegirà d’aquí a dotze anys, o més. Sé d’altres persones que també ho fan i per això ahir vaig tenir una gran alegria en veure a la pàgina 2 del diari El Punt Avui un article del periodista Pep Riera en forma de carta adreçada a la Jana  –la seva néta, d’una edat molt similar a la Mila—  que diu això:

 

Ja en parlarem, Jana

(Article de Pep Riera publicat el 25 de setembre al diari El Punt Avui)

Estimada Jana,

Fa quasi tres anys em vas acompanyar a votar. De fet, em vas ajudar a posar la papereta del sí-sí dins l’urna i l’àvia ens va fer una foto per immortalitzar aquell moment. Te’n recordes? Aquell dia els catalans sabíem que anàvem a votar de manera testimonial, però jo et vaig prometre a tu que no trigaríem gaire temps a aconseguir votar per la independència de Catalunya de veritat. Doncs aquest diumenge, 1 d’octubre, farem el que et vaig prometre aquell dia. Votarem per la llibertat de Catalunya. Ho farem les generacions que ens ha tocat ser aquí en aquest moment. Però ho farem pensant en els que ja no hi són, els que els hauria agradat ser-hi i que d’una manera o altra van posar, com diu el nostre president Puigdemont, les baules de la mateixa cadena que ha fet que ara puguem ser en aquest moment transcendent. I ho farem, sobretot, pensant en tu i els que encara no teniu edat per votar, perquè tingueu la possibilitat de viure en un país que us faci sentir ciutadans dignes.

Perdona’m el to transcendent, Jana. Un dia ho entendràs. Ara tu ocupa’t del que t’has d’ocupar. Ara ja estàs a P5 i tens coses importants per aprendre. M’ha agradat molt que el primer que has fet aquest curs és escriure “PAPA” i “MAMA” i que hagis cregut que estar amb ells et fa sentir “ALEGRA” (amb a final, ha! ha!). Dedica’t a jugar amb l’Aina, l’altra Aina, la Vinyet, l’Otger, en Roc i tots els companys de classe. A ser el nostre centre de vitalitat quan ens reunim tota la família. A fer brillar els ulls dels teus besavis com només els devien brillar quan tenien la teva edat i tenien, com tu, tota la vida per viure.

Un altre dia, quan ja tinguis edat per a altres coses, ja parlarem de com ens va costar arribar fins aquest 1 d’octubre de 2017. Del que està passant aquestes setmanes prèvies i del que pot passar encara. De com el govern espanyol va envair l’autonomia del govern català i les llibertats fonamentals dels catalans, públiques i privades. De com el govern hi va plantar cara institucionalment i de com la gent ha sortit als carrers per defensar el simple dret de poder decidir. I que, igualment que per a nosaltres ja no és només una qüestió d’independència sinó de democràcia, per a Rajoy i el seu govern ja no és només un qüestió de la sagrada unitat d’Espanya, sinó del pànic que tenen de no poder-se mantenir en el poder, que és el seu mitjà de vida i el mur de contenció de la veritable justícia davant la corrupció sistèmica que ells han instal·lat a totes les estructures de l’Estat.

Però no em facis cas, ara. Ja en parlarem quan vagis a l’institut i t’ho expliquin a classe i vulguis saber què vam fer nosaltres aquells, aquests, dies decisius de la nostra història.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *