Cicatrius (cinquanta-tresena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Fa dies que vull escriure’t per explicar-te un fet una mica especial. Res, una cosa que li passa a tothom (o a la majoria), però que quan et toca de prop t’agafa per sorpresa i et neguiteja: fa un parell de setmanes, “fent l’indi” (expressió poc genuïna que has après aquests dies de boca meva) al menjador de casa teva, vares caure amb la mala fortuna de topar amb el cantell d’un moble. Resultat: un bon escampall de sang, una anada urgent a l’Hospital de Nens, un parell de punts al llavi d’aquests que es desfan sols al cap de pocs dies i un tràngol del qual suposo que, com és habitual en els nois i les noies de la teva edat, no treuràs cap experiència de cara al futur.

Ja t’he dit que això d’anar marcat per tota la vida de resultes d’un mal moment en la infantesa ens passa a molta gent. Em va passar a mi, que porto una discreta marca al front de quan, corrent, vaig topar contra la barana del balcó (era una mica més gran del que ara ets tu). Li va passar a ton pare, quan tot just estrenades les dents definitives es va trencar una de les del davant al pati de l’escola… Res de particular, doncs, més enllà de l’ensurt del moment i les incomoditats dels primers dies. Unes incomoditats que, m’apresso a dir-ho perquè quedi en els annals dels Isern, has suportat de manera magnífica. Certament, cinc anys és una magnifica edat per començar a ser una noia gran, valenta i soferta.

Per cert, intueixo que aquesta carta que parla de trompades, de cicatrius i de valentia no serà pas la darrera que t’escriuré en els propers dies. Deixa’m, però, que no avanci esdeveniments…

Un petó ben fort!

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *