Totxanes, totxos i maons

El dimarts passat va fer seixanta anys d’una gesta esportiva que ha quedat relegada a l’oblit. Em refereixo a la travessada, nedant, de l’estret de Gibraltar que va fer l’olotina Montserrat Tresserras. Uns dies abans el portal Vilaweb va acollir un article meu sobre aquest tema (vegeu-lo aquí) i ara us el reprodueixo íntegrament aquí sota:

Montserrat Tresserras: seixanta anys de la travessada de l’estret

(publicat a Vilaweb el divendres 8 de setembre de 2017)

Si pregunteu a les persones que us envolten què els suggereixen noms com Ferran Latorre, Òscar Cadiach, David Meca, Núria Picas o Kilian Jornet segur que la majoria us diran, encertadament, que són esportistes catalans d’altíssim nivell que, cadascun en la seva especialitat, han assolit fites que no estan a l’abast de la gent normal.

En canvi, si feu la mateixa pregunta referida a Montserrat Tresserras, em temo que la resposta majoritària en mostrarà un desconeixement total. Una veritable llàstima, perquè resulta que Montserrat Tresserras i Dou, nascuda a Olot l’any 1930, va ser la primera nedadora de l’estat espanyol que va creuar l’estret de Gibraltar. Va fer aquesta travessada en cinc hores i divuit minuts el dijous dia 12 de setembre de 1957. Abans d’ahir, dimarts, va fer exactament seixanta anys.

Una mecanògrafa de terra endins

El palmarès de Montserrat Tresserras, però, no s’acaba pas aquí. També va ser la primera nedadora de la història que va creuar el canal de la Mànega en els dos sentits, els anys 1958 i 1960, i té acreditades set travessades de llarga distància a Argentina, Irlanda i Suïssa entre el 1962 i 1970 i la superació de la distància entre Menorca i Mallorca l’any 1969.

Només en una d’aquestes proves va haver de retirar-se sense acabar, a causa de les condicions meteorològiques. Va sortir del Cap de la Nau (la Marina Alta) en direcció a Eivissa i es va veure forçada a abandonar quan només li faltaven dues milles per a assolir l’objectiu. Era l’any 1965.

La gesta de creuar nedant l’estret de Gibraltar –vuit milles en línia recta que, a causa de les marees i els corrents, es transformen en deu o dotze en unes aigües que estan a vint graus de temperatura–  ja l’havia començada una altra dona, l’anglesa Mercedes Gleize, que el 5 d’abril de 1928 va invertir quasi tretze hores en l’aventura. Tresserras, ara fa seixanta anys, va ser la dissetena de la llista. I, posats a dir-ho tot, va ser la segona de les terres gironines, ja que dos anys abans Felip Sánchez Babot, metge de Girona, va acabar també la travessada, encara que invertint-hi setze minuts més que l’olotina.

El mes d’octubre del 2007, la Consejería de Deportes de la Comunidad de Madrid va editar un magnífic llibre escrit per Montserrat Tresserras –que des de fa molts anys resideix en aquella ciutat–  en el qual explicava detalladament la història de les travessades de l’estret i els fets que varen envoltar la seva gesta. Es titula “Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia” i no us esforceu a cercar-lo fora de la xarxa de biblioteques de casa nostra perquè no el trobareu.

Allí ens assabentem de la història singular de Montserrat Tresserras, una mecanògrafa que vivia a cent quilòmetres del mar i que no va manifestar el més mínim interès per la natació fins que un dia de 1954, animada pel seu germà, va provar de fer unes braçades al riu Fluvià. Allí va començar tot. Algú, en veure les seves condicions, li va parlar del canal de la Mànega i ella, amb bon criteri, es va estimar més posar-se a prova de manera gradual començant, primer, amb reptes de proximitat i creuant, després, l’estret de Gibraltar. Així doncs, el setembre del 1956 va fer en quatre hores i mitja el trajecte de dotze quilòmetres entre Sant Feliu i Palamós, i l’agost del 1957, un mes abans de l’atac a l’estret, va recórrer en sis hores els setze quilòmetres que separen l’Escala de Roses. I tot, no cal dir-ho, al primer intent, abillada amb un vestit de bany normal, amb una capa de greix a la pell per resistir les baixes temperatures i sense haver fet cap dieta ni cap entrenament especial.

A part de servir de preparació per l’aventura del canal, l’objectiu de Montserrat Tresserras en fer la travessada de l’estret de Gibraltar era que els mitjans de casa seva li dediquessin una mica d’atenció. Principalment els setmanaris olotins Arriba España i Misión, Ràdio Olot i el diari Los Sitios de Girona. Un altre objectiu era aconseguir que es construís una piscina a la capital de la Garrotxa, ja que llavors no n’hi havia cap. A més, va obtenir un ajut de 5.000 pessetes de la Obra Sindical de Educación y Descanso de Girona i 3.500 pessetes de l’Ajuntament d’Olot. Aquests diners varen cobrir aproximadament la meitat del cost total de l’operació.

El ressò a la premsa

Com explicaré tot seguit, els diaris barcelonins d’informació general varen fer un seguiment bastant discret i, curiosament, els esportius Dicen… i Vida Deportiva, de periodicitat setmanal, no en varen parlar gens, ja que estaven molt ocupats amb la preparació d’un esdeveniment que es va produir dotze dies després: la inauguració del nou estadi del Barça.

De fet, els diaris es varen limitar a reproduir amb més o menys èmfasi tipogràfic la crònica de l’agència Alfil, la branca esportiva de l’agència Efe. Hi podem llegir, per exemple, que la nedadora ‘no piensa batir el récord, pero su sueño es cruzar el estrecho para después ir al canal de la Mancha’, i que, abans de saltar a l’aigua a tres quarts de deu del matí, ‘su amiga, la señorita María Casacuberta, que le acompaña, engrasó con lanolina el cuerpo de Montserrat, que tomó un vaso de café con leche.’

Després d’expressar sorpresa pel fet que la nedadora residís a cent quilòmetres de la costa, el cronista explica que la sortida la va fer a tan bon ritme que en una hora havia recorregut les tres primeres milles, les més complicades, i que al migdia havia superat tres quartes parts del recorregut. Sembla que, al final, la barca que li feia de guia es va despistar una mica perquè els corrents arrossegaven Tresserras cap a una zona rocosa en què el desembarcament era difícil. Això la va obligar a fer una marrada d’uns vint minuts que la va privar de superar el rècord establert el 1953 per l’americana Florence Chadwick.

La crònica de l’agència Alfil continua: ‘Montserrat Tresserras sólo tomó alimento una vez durante la prueba, a base de café con leche, no causándole temor alguno los numerosos delfines que pasaban por su alrededor, ya que se le anticipó que estos peces no eran dañinos’ i conclou dient que ‘la nadadora catalana comenzó la prueba dando sesenta y cuatro brazadas por minuto, pasando después a cincuenta y seis, para terminar otra vez a sesenta y cuatro. Al tomar tierra no denotava el menor cansancio’.

L’endemà, els diaris del matí (Diario de Barcelona, El Correo Catalán, El Mundo Deportivo i La Vanguardia Española), justos de temps, varen cenyir-se a la crònica d’Alfil. En canvi, els vespertins (El Noticiero Universal i Solidaridad Nacional), que van tenir unes hores més per decorar la notícia, varen incorporar unes declaracions que havia fet Montserrat Tresserras tot just va arribar a la platja marroquina i una descripció de com s’havia seguit la gesta a Olot.

Aquest va ser, doncs, tot el ressò a la premsa d’aquella fita històrica: una ressenya d’agència que descrivia en un foli i mig el que havia passat i poca cosa més. Tret d’El Mundo Deportivo, que un parell de dies després va publicar dues telefotos amb un peu que insistia: ‘caso curioso, el que haya sido una muchacha de montaña adentro la gran ondina y vencedora de la franja de mar que separa España de África’, i el 18 de setembre publicava una entrevista de Carlos Pardo en què la nedadora, que s’havia desplaçat a Barcelona per a participar en la travessada del port del dia de la Mercè, explicava que bona part del seu èxit el devia a una família olotina que havia posat a la seva disposició la piscina de dotze metres de casa seva. I encara hi trobem un detall il·lustratiu més de com anaven les coses en aquella època: ‘Montserrat nos explica el curioso sistema que sigue en esta piscina: col·loca en el borde un despertador puesto dos hores más tarde, y no para de nadar hasta que oye el timbre.’

“Tragamillas” i waterpolistes

Suposo que a aquestes altures el lector haurà notat que aquella ‘simpática y menuda mecanógrafa’ d’Olot era una dona que no es feia enrere davant de les dificultats. I no només les derivades dels cops de mar. Un bon exemple el tenim en la seva enèrgica oposició a la moda que va començar d’anomenar ‘tragamillas’ els nedadors que practicaven la seva especialitat. En les primeres pàgines del seu llibre, Montserrat Tresserras parla sobre els malentesos de la nomenclatura: ‘Nuestro fin es nadar distancias, nunca millas  –y menos tragarlas–, por lo tanto lo correcto es nadador de larga distancia, como se menciona dicha especialidad en el resto del mundo.’

Però l’oposició de l’esport convencional es va manifestar amb tota la seva cruesa el 21 de setembre, el mateix dia que la nedadora tornava a Olot després de creuar l’estret, quan el Diario de Barcelona va anunciar que l’equip de waterpolo del Club Natació Barcelona preparava una travessada col·lectiva de l’estret de Gibraltar per al dia 12 d’octubre, ‘Fiesta de la Raza’, per commemorar el cinquantè aniversari de la fundació del club.

L’últim dia de setembre de 1957 el setmanari Vida Deportiva va anar una mica més enllà i va publicar una exposició de motius a la qual se li entenia tot: ‘… para rendir homenaje a su club en su cincuentenario y de paso  –digámoslo todo–  para dar un mentís a tantos y tantos “tragamillas” que sin tener ninguna, o escasas, condiciones de nadador, se aprovechan de la sensación que entre el gran público producen tales intentos para situarse en un primer plano deportivo, que la mayoría de las veces nada tiene de tal.’

Enmig d’aquest ambient enrarit, al responsable del grup de waterpolistes no se li va acudir res millor que anunciar que durant la travessada els nou participants s’anirien passant una pilota per fer més amena l’estona. Finalment, varen sortir l’11 d’octubre –un dia abans de la ‘Raza’– i, a tres milles de la costa africana, es varen retirar superats pel vent i les fortes onades.

Sembla que, efectivament, a la meitat del recorregut es varen aturar per jugar amb la pilota i això els va fer perdre una concentració, un temps i unes energies fonamentals per poder culminar amb èxit la seva missió.

“En plan entreno”

En una nota oficial, emesa el 15 d’octubre, el Club Natació Barcelona deia que a la vista del mal temps havien decidit llançar-se a l’aigua ‘en plan entreno, con la idea de que si durante el mismo el viento cambiaba, podría convertirse en verdadero intento.’ Aquell fracàs motivat per una suficiència poc justificada va ser comentat per la premsa i la ràdio amb la conyeta lògica i esperable. De totes les reaccions, però, em quedo amb el comentari que un bon professional, el periodista Manuel Espín, va fer a Ràdio Barcelona el mateix dia que es va fer pública la nota del Club. El comentari l’acabava amb aquestes paraules: ‘Los hechos a la vista están. Montserrat Tresserras, una gentil ondina olotense, sin echarle el menor teatro a la cosa, se fue un buen día a Tarifa y desde allí cruzó el estrecho, cosa que, por las causas que sean, no han podido realizar estos fornidos y apuestos varones cuyo triunfo se daba por descontado. Lamentamos, sinceramente, su fracaso. Pero nuestra lamentación tiene la contrapartida de pensar que acaso haya sido ahora cuando la gesta de Montserrat Tresserras haya alcanzado, a la vista de todo el mundo, el relieve de lo que fue en realidad: una auténtica hazaña deportiva.’

Val a dir que, un cop superada la flamarada del moment, no es va parlar mai més del fiasco dels waterpolistes. Encara més: la mateixa Tresserras explica en el seu llibre que el Club Natació Barcelona va posar a la seva disposició les instal·lacions de l’entitat perquè pogués preparar adequadament l’atac al canal de la Mànega. Ho va aconseguir onze mesos després, el dia 27 d’agost de 1958. Però això ja no forma part de la gesta esportiva de Montserrat Tresserras que aquest article volia recordar com es mereix i de la qual abans d’ahir es varen complir seixanta anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!