Les plomes estilogràfiques i jo (i 2).

(La sèrie comença aquí)

Abans de continuar permeteu-me una qüestió prèvia: l’A.  –que sembla que no hi sigui, però que s’hi fixa tant que coneixeria un coix assegut–  em fa notar que en l’apunt anterior no he fet cap esment als llapis, que sens dubte també féiem servir a l’escola. És cert, l’argumentari de l’apunt el vaig voler centrar en el tàndem bolígraf-ploma, però és indubtable que el llapis era l’altre estri d’escriptura que empràvem. Un estri fonamental, sobretot durant els primers anys, per corregir i esborrar les errades. Recordo, per exemple, que en els problemes d’Aritmètica el seu ús era obligatori i que després, un cop resolts satisfactòriament, passàvem els exercicis “a net”, una feina que moltes vegades despatxàvem escrivint amb la ploma damunt dels números prèviament fets amb llapis. Ho he comprovat en el quadern d’exercicis del curs 1959-1960 que conservo.

Enllestida la prèvia passo al que volia explicar avui per tancar definitivament aquesta breu sèrie que he dedicat a les meves relacions amb les plomes estilogràfiques. Arriba, doncs, el moment de parlar-vos de les meves dues Montblanc.

La primera és una Meisterstück 149 de color negre que té al darrere una petita història que ens porta al mes de març de 1972, quan l’A. i jo vàrem comprar el pis del Guinardó on ens instal·laríem vuit mesos després quan ens vàrem casar. Dintre del lèxic familiar és “la ploma del Notari” ja que quan vàrem formalitzar la paperassa del pis em va impressionar fortament la Montblanc que traginava l’home que va donar fe de la transacció i el ritual refistolat de la seva firma al final de l’escriptura: a fi de comptes era el primer Notari de la nostra vida i segur que també era la primera estilogràfica Montblanc que veia en acció tan a prop meu.

No puc dir la data amb precisió  –podria ser per Reis de l’any següent, 1993, o pel meu aniversari tres mesos després, o per sant Joan—  però l’A. no va trigar gaire a regalar-me una Montblanc com aquella. Bé… de fet amb una mica menys d’or al plomí que la del Notari, però igualment espectacular. Només us diré que els meus primers experiments de creació literària els vaig fer armat amb aquella ploma que encara conservo i que funciona com el primer dia.

La segona Montblanc  –model Meisterstück Pix, que és la que ara mateix duc sempre a la cartera–  és de molt més cap aquí i té data perfectament definida: va ser l’obsequi que el 2005 em varen fer els companys de la Junta Directiva de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana quan vaig deixar el càrrec de Tresorer i em vaig reintegrar a la base com a soci ras.

Una altra mostra de bones relacions amb les plomes estilogràfiques la vaig tenir durant els dos cursos  –1995-96 i 1996-97–  que vaig ser professor de crítica literària a l’extinta Aula de Lletres (vegeu aquí). Cada vegada que l’Aula convidava un escriptor a alguna sessió o classe magistral se li feia obsequi d’una ploma, molt més senzilla que una Montblanc però d’una qualitat molt digna. Si em centro amb els escriptors que vaig portar a les meves classes he d’esmentar Jesús Moncada, Quim Monzó, Maria Barbal, Jaume Cabré i un parell o tres més que ara mateix lamento que no em vinguin a la memòria. Tots es varen emportar la corresponent ploma de record.

Només una vegada vaig trencar la meva fidelitat a la ploma, tot i que (m’apresso a dir-ho) va ser per molt poc temps. La data també la tinc molt clara: l’octubre de 1969, quan vaig començar els estudis a l’Escola d’Aparelladors. De seguida vaig veure que els estudiants més veterans portaven al damunt un portamines Staedtler de color blau (vegeu-lo aquí)  ideal per fer croquis, dibuixos i tot tipus d’anotacions pròpies de la carrera. Era un signe extern de pertinença a un col·lectiu, com la bata blanca que així que poden traginen els estudiants a la Facultat de Medicina, que vaig comprar de seguida però que al cap de molt poques setmanes ja vaig veure que mai podria substituir les múltiples prestacions que m’oferia la ploma estilogràfica de sempre. En fi, que a aquestes alçades ja no cal que amagui res del meu passat: la carn és feble i fins i tot les fidelitats més indestructibles passen per moments de crisi.

I ja posat en pla confidencial, explicaré una història que fins ara es mantenia en secret entre les dues persones que la vàrem protagonitzar: el meu amic R. i jo. A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya organitzava un gran certamen literari per a joves que es feia coincidir amb Sant Jordi. Com que per aquella època ja començava a tenir fama de lletraferit em varen demanar de formar part del jurat tres o quatre vegades.

Cada any, al final de la reunió en què els jurats emetíem el veredicte, la Direcció General ens lliurava un petit obsequi  –la feina no era remunerada amb diners– que per regla general consistia en un diploma acreditatiu i/o alguna litografia o objecte artístic provinent de certàmens d’arts plàstiques de convocatòries anteriors. Fins que un any el costum va canviar i tots els membres del jurat vàrem rebre una preciosa ploma Parker de cos metàl·lic i lacada en color negre.

Aquella Parker ho tenia tot: era lleugera com una ploma (de les altres), elegant, el color negre li esqueia de meravella, el plomí –bellíssim–  s’integrava harmoniosament en el cos de la ploma, funcionava amb cartutxos de plàstic i el punt d’escriptura tenia el gruix perfecte per al meu gust. Em va agradar tant que a partir d’aquell moment no me’n vaig separar. La utilitzava a casa, a l’hora d’esmorzar mentre feia encreuats (un costum, aquest de fer els encreuats amb ploma, que vaig adoptar aleshores) i, és clar, a la feina.

Sembla que la vaig usar amb tanta dedicació que al cap d’un temps de traginar-la dintre de la cartera, a la butxaca i a qualsevol lloc de la meva proximitat el lacat negre va començar a saltar en petits fragments. Així, en qüestió d’un any aquella ploma inicialment negra presentava una peculiar combinació de base metàl·lica i taques de color negre de mides variades que no passava gens desapercebuda.

Aquella època va coincidir amb uns canvis en l’estructura del Departament de Cultura i el meu Servei d’Informació Cultural va quedar adscrit a la Subdirecció General Tècnica, de la qual l’esmentat R. era el responsable. No m’estendré gaire: només diré que R.  –amb el qual despatxàvem puntualment totes les setmanes– ha estat uns dels dos o tres “jefes” de més categoria humana i professional que he tingut al llarg de la meva àmplia i variada vida laboral, primerament en el ram de la construcció i després en l’administració de la Generalitat de Catalunya.

Cinc anys després, una nova reestructuració del Departament va situar el meu Servei dintre d’una altra línia de comandament i, en conseqüència, la meva relació de feina amb R. es va acabar (no la personal, que encara mantenim). L’últim dia que despatxàvem vaig tenir un rampell i li vaig dir que li faria un regal. Però no un regal qualsevol, sinó una cosa que ens havia acompanyat a ell i a mi durant tots els despatxos que setmana a setmana havíem fet. “¿Una cosa que ens ha acompanyat sempre?”, em va dir intrigat. “Cert. Un objecte petit, senzill, útil i molt peculiar que sempre hem tingut damunt de la taula”, i li vaig entregar aquella ploma mig negra mig platejada que, efectivament, havia estat testimoni discret de cinc anys de feina conjunta positiva i plaent.

Sé que aquell mateix dia se la va emportar a casa seva i que la conservava en una vitrina. Després va canviar de domicili i ja no li he tornat a preguntar per aquella Parker. Jo ara, avui, evoco l’escena i penso que és la millor cloenda que podia posar-li a aquesta sèrie de dos apunts en els que us he intentat explicar la meva llarga i tendra relació amb aquests estris que, ai las, cada vegada semblen més condemnats a la desaparició: les meravelloses plomes estilogràfiques.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *