Les plomes estilogràfiques i jo (1).

Sóc molt poc amant dels bolígrafs. No d’ara, de sempre. De fet, no en porto mai cap al damunt perquè, a diferència de la ploma estilogràfica que sempre m’acompanya, és un estri que no faig servir, tret de quan he d’emplenar o signar algun document imprès en allò que en diuen “paper autocopiatiu”, que requereix una pressió forta. I en aquests casos, sempre tirant mà de bolígrafs prestats per qui espera el document per tramitar-lo.

És, suposo, una marca generacional perquè a l’escola em recordo a mi i als altres companys escrivint sense problemes en plomes de càrrega directa a tinter amb mecanismes a base d’èmbol, rosca o dipòsit succionador (els cartutxos de plàstic són de moooolt més cap aquí). I a més a més, encara que ho vulguéssim no ho podíem dissimular: érem una colla de nanos que, quan tornàvem a casa per “fer els deures”, portàvem els dits índex, polze i mitjà de la mà dreta permanentment empastifats de blau.

No és que el bolígraf fos un desconegut (parlo de la segona meitat dels 50 i de principis dels 60) perquè recordo molt bé que les carcasses transparents del bolígrafs BIC les féiem servir com a sarbatanes per disparar-nos grans d’arròs els uns als altres així que en teníem ocasió. I val a dir que aquell inofensiu canó de plàstic era ben eficient a l’hora de fer entremaliadures. Hi havia, doncs, bolígrafs, sí; però l’estri d’escriptura habitual a l’escola era la ploma estilogràfica.

Nosaltres, però, ja no vàrem conèixer aquells conjunts de plomins fixats a un suport de fusta llarg, prim i acabat en punta que sí que varen fer servir els nostres pares. D’aquella època prèvia el que sí que vàrem heretar van ser els pupitres inclinats amb un forat a la part de dalt per encabir-hi el tinter on ells sucaven el plomí i que nosaltres omplíem de boles de paper d’embolicar caramels, de paper de plata i altres porqueries per l’estil.

La majoria de les plomes que gastàvem eren, no cal dir-ho, de marca no t’hi fixis. I encara sort, perquè l’habitual era que caiguessin a terra amb greu risc, la majoria de les vegades, de despuntar-se. Però val a dir que a mesura que ens féiem grans el nivell de qualitat dels estris creixia. Recordo haver tingut una Super T (que em sembla que les fabricava a Torelló el seu inventor, Manuel Portús) regalada segurament l’any 1958 quan vaig fer la Primera Comunió i pocs anys després una Inoxcrom de caputxó metàl·lic i carcassa de pasta de color marró en la qual hi havia gravat el meu nom i cognom: Juan Isern.

El màxim desig d’aquella època, però, era posseir una Parker, la marca que era sinònim d’estilogràfica “d’adult”, de batxiller en amunt, vaja. També em ronda pel cap un anunci a la ràdio en el qual una veu masculina força estrident repetia la frase “¡Estilográááááfica Pío!” i que mai he sabut del cert si promocionava una marca o una botiga que pretengués fer la competència a la veritable catedral del ram: la “Casa de la Estilográfica”, al número 17 del carrer Fontanella de Barcelona  i fundada el 1938. Una botiga que, encara avui, cada vegada que hi passo per davant no puc evitar de perdre cinc minuts contemplant les meravelles que s’exposen en els aparadors.

Potser no ho he dit fins ara, tot i que crec que ja se’m deu haver entès: el fet d’usar ploma estilogràfica atorgava a l’acte d’escriure una dimensió gairebé sacralitzadora. Ningú ens ho havia dit expressament, però teníem bastant assumit que allò de deixar damunt d’un paper les nostres reflexions (o la llista dels reis gots, tant se val) escrites amb aquell estri era una cosa seriosa.

Conservo acuradament relligats tots els treballs que vaig fer a l’escola  –l’Academia Santo Tomás de la Gran Via a tocar del carrer Villarroel— durant el curs 1959-1960 (un curs important perquè era el que tancava el primer cicle amb l’examen d’Ingrés de Batxillerat que es feia quan teníem deu anys) i, confirmant els meus records, observo que la gran majoria dels escrits estan fets amb ploma i, a més a més, amb una lletra petita i rodona que ja m’agradaria haver conservat fins avui.

He de dir que amb les plomes m’ha unit sempre una relació d’alta fidelitat. D’enamorats dels d’abans, vaja. No tinc gaires manies amb el color de la tinta, que pot anar per la gamma del blau cel, el blau-negre o el negre intens, però amb el que sí que sóc intransigent és amb el gruix del traç. El “punt” del plomí, en llenguatge tècnic, que ha de ser gruixut. Potser és una mania, però tinc la impressió que amb el punt gros la tinta flueix amb més generositat i el traç s’adapta millor al nervi amb què en cada moment actua la mà. Admeto que es gasta més tinta i que, a més a més, canviar de pàgina és una mica compromès si no es té la paciència d’esperar que la tinta s’assequi. D’acord. Tot i això, jo em mantinc fidel al plomí de punt gruixut des del primer dia.

L’apunt d’avui el deixo aquí, però no esgoto el tema. Vull dir que em queden unes quantes coses més… en el tinter. Us les explicaré en l’apunt que vindrà després d’aquest.

(Continua  –i acaba–  aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *