No tenim por.

“No tinc por “ és una frase senzilla, quotidiana, entenedora i breu que la gent va pronunciar de forma espontània en acabar el minut de silenci el divendres a la plaça de Catalunya de Barcelona fins a convertir-la en un lema que transcendirà, n’estic segur, les circumstàncies concretes que el varen suscitar.

L’A.i jo no érem a Barcelona aquell dia i, per tant, no vàrem poder afegir les nostres veus a les dels milers de persones que ocupaven el centre de la ciutat. No formàvem part, doncs, de la munió de gent que  va entendre que quan els criminals pretenen imposar la seva voluntat al preu que sigui la millor resposta, la que més ens retorna la humana condició que se’ns vol escamotejar, és la que pregona que de cap manera podran amb nosaltres. Que malgrat el sentiment de pena per les vides perdudes o desgraciades de les persones que aquella tarda atziaga passejaven pacíficament per la Rambla no ens rendirem perquè no els tenim por.

Davant de fets com els que han passat a Catalunya  –poca broma: fins on se sap ara, el mapa comença a Alcanar i s’estén per Cambrils, Sant Just Desvern, Barcelona, Vic i Ripoll—  es dispara de seguida (i més en temps de xarxes socials) la temptació de fer allò que a España diuen “arrimar el ascua a la sardina” de cadascú per aprofitar l’excepcionalitat del moment i guanyar ressò.

En conseqüència, tan bon punt algú s’atreveix a aventurar hipòtesis, comentaris o algun intent d’anàlisi les acusacions de fer demagògia es disparen amb gran facilitat. És un risc del qual ningú  –ningú que no es resigni a callar, és clar–  n’està exempt i, per tant, no descarto que mentre llegiu aquest apunt a algú no se li dispari el mecanisme de la queixa, la bronca o l’insult. Ho dic sobretot perquè intentaré situar l’atemptat del dijous i tot el que l’ha envoltat en el marc del nostre procés per independitzar-nos d’España.

Ja sé que no cal que insisteixi més, però per si de cas reiteraré la meva primera valoració: més enllà de races, religions o ideologies els qui han executat tots aquests fets són uns criminals que mereixen que la justícia els tracti amb el màxim rigor i exemplaritat. I pel que fa a les víctimes i els seus familiars, la màxima solidaritat i respecte.

Dit això, i entrant en les actituds dels mitjans de comunicació españols, crec que ens ha tocat viure un veritable “jorn dels miserables”, per esmentar Llach. Un jorn que, mig citant ara l’Ovidi, dura des de fa anys per bé que en tinc prou posant l’accent només en el que hem viscut del dijous cap aquí. I amb la certesa, ja ho avanço, que NO seré exhaustiu.

Primer varen ser els editorials d’El Mundo i El País demanant als catalans que a la llum del que havia passat recapacitessin i deixessin de banda temptacions secessionistes. Immediatament després varen ser les fotografies indignes a les portades d’El Periódico i La Vanguardia que no mantenien el més mínim respecte per les víctimes i els seus familiars. Una ofensiva que ha continuat tal com podeu veure en aquest article de Josep Casulleras a Vilaweb que parla d’uns mitjans consumits pels deutes que, obedients, ballen al ritme que els marca la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.

I passant dels mitjans al Gobierno, el dijous 17 d’agost vàrem assistir a la desaparició durant set hores del president Mariano Rajoy que finalment va presentar-se a Barcelona passada la mitjanit per reunir-se en el palau del seu delegat Millo amb els comandaments de la Policía Armada, la Guardia Civil i altra gent de la seva corda. És a dir, desentenent-se del Govern de Catalunya i dels Mossos d’Esquadra que varen ser els qui des del primer minut varen saber estar on calia i, entomant les seves responsabilitats, varen dirigir l’operatiu i facilitar informació veraç als ciutadans amb les proporcions que requeria cada moment.

Coincideixo totalment amb Pere Cardús quan diu, en aquest article de lectura obligada, publicat també a Viaweb, que Govern i Mossos es varen captenir com si ja fóssim un Estat mentre el senyor Rajoy passejava pels boscos de la seva Galícia natal.

Un Govern, doncs, al peu del canó, una policia que feia feina i uns ciutadans que, fent-los costat, varen saber estar a l’alçada que exigien les circumstàncies. Parlo de la gent que va col·lapsar els serveis de donació de sang i de la que va suportar amb estoïcisme les incomoditats operatives  –hores de cues en carrers col·lapsats, per exemple–  sense queixa. I parlo també del personal sanitari dels hospitals de Barcelona, o dels taxistes que s’oferien a portar de franc la gent que els necessitava, o dels hotels que varen oferir les habitacions que tenien lliures, o dels veins que varen obrir les portes de casa per acollir els visitants que tenien les seves pertinences dintre de la zona tancada de seguretat. Tothom va ser conscient del que estava en joc i cadascú va saber aportar el millor que tenia al seu abast.

I parlo també d’un Cos de Mossos d’Esquadra que desplegava el seu operatiu en presència de les cadenes informatives d’arreu del món que, amb elevades dosis de sorpresa en no pocs casos, els atorgaven el protagonisme mediàtic que es mereixien. Uns Mossos que estic segur que molts dels nostres conciutadans varen “descobrir” en aquelles hores i que s’han guanyat a pols la consideració del que són: la policia del país, un cos format per professionals competents al servei d’un país que malda per viure un futur també competent. Cosa que els ha de proporcionar una injecció d’autoestima fonamental per afrontar –sabent-se forts i ben considerats pels ciutadans–  els importants reptes que se’ns plantejaran d’aquí a poques setmanes.

Uns Mossos que, per exemple, han estat bandejats per España a l’hora de tenir accés a les bases de dades policials europees i que han estat objecte d’un munt de menyspreus més entre els quals destacaré la recent oposició del ministre Montoro a l’habilitació d’una partida pressupostària per crear 500 noves places.

Una actitud miserable que ha tingut el colofó la setmana passada quan, arran de la vaga a l’aeroport, s’ha sabut que tot i estar en el nivell 4 (sobre 5) d’alerta antiterrorista, el Gobierno consentia la contractació dels controladors de seguretat del Prat a uns preus insultantment baixos en comparació, per exemple, amb els del mateix personal a Barajas.

Una vegada més, doncs, s’ha demostrat que Catalunya és un magnífic negoci per a España i que España, en canvi, és un pèssim negoci per a nosaltres. Per tot això, perquè ningú s’ha molestat a plantejar amb honradesa (no ara; quan era el moment) quins eren els motius del nostre desig de marxar, perquè no hi ha cap unionista que, més enllà d’allò del “respeto al ordenamiento jurídico y a la Constitución”, sigui capaç de donar-nos UN SOL ARGUMENT que ens convenci de continuar junts; per tot això, dic, el millor que podem fer és just el que ja preparem: celebrar el referèndum, guanyar-lo, declarar la independència i marxar.

Fins a l’1 d’octubre queden quaranta-un dies que seran molt durs. La pugna ja no és encoberta i les reaccions d’España després de l’atemptat de la Rambla prou que ho han demostrat. Però ara ja sabem que el secret és no tenir por. No tenir-los por. I demostrar-ho cada vegada que calgui. D’oportunitats, dissortadament, no ens en faltaran.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *