Agost de 1974: el clauer de Portlligat. (i 2)

(La sèrie comença aquí)

Suposo que ara, quaranta-tres anys després, serà molt diferent, però aleshores el càmping de Portlligat estava situat a la part alta de la vila, a tocar del cementiri. Recordo que vàrem arribar a una hora bastant avançada de la tarda, que estava molt ple (de fet, era un càmping bastant petit) i que, en conseqüència, vàrem tenir molt poques opcions de triar un espai que fos mínimament confortable per plantar-hi les dues tendes. Després de buscar molt, al final vàrem haver d’instal·lar-nos a prop del límit amb el recinte dels morts i damunt d’una trapa de formigó que cobria una cisterna subterrània.

L’estada va començar, doncs, amb problemes per poder clavar amb un mínim de solvència les fixacions de les tendes i va continuar, nit enllà, amb una combinació de molèsties: pudor i mosquits (a causa de la cisterna, no sigueu macabres) i una calor difícil de suportar. En fi, que vaig passar la nit del lloro. I no crec que fos l’únic.

Una de les vegades que, de matinada, vaig sortir de la tenda perquè em toqués una mica l’aire vaig aprofitar per anar a fer un riu als serveis, que eren bastant a prop. Mentre descarregava la bufeta vaig veure que damunt de l’urinari algú s’havia deixat un clauer amb un feix de claus.

De primeres no vaig donar gaire importància a la troballa  —“ja tornarà el propietari quan vegi que se les ha deixat”, vaig pensar–  però quan vaig mirar-lo amb una mica més de deteniment el clauer em va fascinar. No n’havia vist mai cap com aquell. La peça d’on penjaven les claus era una anella ovalada que s’obria i es tancava manipulant una petita rosca i, sobretot, l’element principal era un fascinant (pels meus ulls) tros de metall de quatre centímetres modelat en forma d’os i amb un recobriment extern que volia imitar (tot i que ja es veia clarament que no ho era) la plata.

A la vista d’aquell clauer no vaig dubtar ni un segon: vaig treure les claus, les vaig deixar ben endreçades damunt de l’urinari i me’n vaig tornar de seguida cap a la tenda amb el botí amagat dintre de la mà tal com fan els pispes professionals: amb nocturnitat, traïdoria i sense mirar enrere per si apareixia l’amo del clauer.

L’endemà vaig ensenyar als companys d’expedició la meva troballa i amb gran solemnitat els vaig anunciar que aquell clauer, robat, que m’havia robat el cor l’adoptava a partir d’aquell moment per a tota la vida. I així ha estat: des d’aquell dia el clauer de l’os aplega les claus de casa i no ha deixat mai d’acompanyar-me.

Durant tos els anys que vàrem tenir cotxe el compartia amb un altre clauer especial: un dels primers que el diari Avui va posar a la venda entre els seus subscriptors. I amb la moto faig servir un altre clauer també molt veterà, tot i que menys que el de Portlligat, que de fet és un mosquetó. Pel que fa a l’objecte del meu pecat diré que continua fascinant-me com aquella nit del 30 al 31 d’agost de 1974 i que de la peça original queden encara l’anella, amb el tancament de rosca molt malmès, i l’os, que ha evolucionat del platejat inicial a un to groguenc  –¿referència, potser, a la micció que ens va unir?–  que li dóna una pàtina d’antigor molt adient.

(si feu click al damunt, la imatge creix)

L’endemà l’A., la G., el J. i jo vàrem desmuntar ben aviat el campament i, fent una mica de marrada, ens vàrem encaminar cap el Port de la Selva per banyar-nos una estona. Al vespre vàrem assistir a les Sis Hores de Cançó de Canet. Va ser l’edició (la quarta, crec recordar) de més èxit, amb 15.000 espectadors encabits com podíem en les modestes dimensions del camp de futbol del poble. Una experiència complicada que va convéncer els organitzadors de la urgent necessitat de trobar un espai per al següent any que fos més adequat. Una missió que varen acomplir amb gran encert: el mític Pla d’en Sala on onze mesos després es va celebrar el primer Canet Rock. El bo (vegeu aquí).

D’aquelles sis hores de l’últim dia d’agost de fa quaranta-tres anys a Canet m’han quedat uns quants records esfilagarsats: la incomoditat per la gran quantitat de gent que omplia el recinte, uns aldarulls amb els grisos pels carrers dels voltants quan va córrer la veu que havien fet unes quantes detencions, i per la banda estrictament musical un inoblidable “Sento el vent” cantat a duet per Lluís Llach al piano i Quico Pi de la Serra a la guitarra.

Però això ja seria una altra batalleta que potser algun dia explicaré…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *