Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Escric aquesta carta quan al mes d’agost li queden ja molt poques hores de vida. Això vol dir que ets a punt de cloure les teves vacances de noieta de cinc anys que varen començar a finals de juliol a Menorca i que s’acaben avui mateix quan tornaràs del país dels teus avis bretons. És un moment, doncs, idoni per parlar-te del paradís.

El paradís… Als novel·listes els encanta descriure amb aquest mot el temps de la infantesa. I dintre d’aquest idíl·lic panorama general, les vacances les defineixen com un espai en què aquesta condició paradisíaca s’accentua encara més.

Però, desenganya’t, també hi ha qui diu que tots els paradisos són perduts i un savi nascut a València l’any 1922 que es deia Joan Fuster (i que espero que algun dia llegeixis) va deixar escrit que si l’home adult enyora la seva infància, és perquè no se’n recorda o perquè se’n recorda malament.

Ja pots veure, doncs, que això del paradís, almenys quan en parlem els adults, és una cosa una mica complicada. No sé si t’aclarirà gaire les idees, però jo diria que la infantesa és un temps en el qual, per regla general, els elements que ens aporten felicitat apareixen en un percentatge bastant més elevat i en un període temporal bastant més concentrat que en la resta de la nostra vida. El que passa és que no acabem de ser-ne conscients. Entre altres raons perquè ens manquen experiències de contrast. I perquè, després, la majoria dels records els perdem.

Un altre savi, també valencià, que es diu Joan Francesc Mira va escriure no fa gaire un llibre en el que aplegava les seves memòries d’infantesa (perquè et situïs: va nèixer el mes de desembre de 1939). Doncs bé, a la primera pàgina diu que “existim perquè durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament”.  I ho rebla a continuació amb una frase que a mi m’ha fet veure d’una altra manera tot el pòsit de nostàlgia que acumulem sobre els nostres anys d’innocència: “Segurament recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, o del poc o molt que hem viscut, i amb això en tenim prou per continuar vivint i per escriure: tan poca cosa com és i aquesta mil·lèsima part és la condició de la vida i potser també de la literatura”.

Ben mirat, potser és aquesta la feina dels pares i dels avis. Gaudir de l’espectacle de la teva felicitat  –del teu trajecte pel paradís, vaja–  i vetllar perquè la seva vivesa es mantingui al més intacta possible malgrat el pas dels anys. Per aconseguir aquest noble objectiu tenim els records, és clar, i una sèrie d’elements més tangibles que hauríem de tenir ben endreçats. Em refereixo a fotografies, videos, papers diversos, escrits (com aquest, per exemple), objectes, dibuixos, gravacions… en fi, tot allò que dóna testimoni fefaent  –és a dir, que queda–  d’aquestes experiències que, ens agradi o no, el temps condemna a l’oblit.

Potser t’estranyarà la imatge que he triat per il·lustrar la capçalera d’aquesta carta. No hi entenc prou com per valorar si és una fotografia de qualitat des del punt de vista tècnic, però ja et dic que si no m’hagués arribat, aquesta carta sobre el paradís no l’hauria escrit mai. És una fotografia dels últims dies de juliol feta a Menorca  –a Sa Mesquida, possiblement–  pel teu pare. La va fer al vespre i tu apareixes d’esquena enfilada damunt d’un piló envoltat d’aigua i mirant com s’escola per l’horitzó l’última llum del dia. Vivint, vaja, el teu paradís i contemplant l’espectacle del món que t’envolta i que ja comences a descobrir.

No sé si estàs meravellada pel que veus o si tremoles de fred després de tota una tarda en remull, però el que està clar és que si hagués de resumir en una imatge el paradís de la infantesa triaria sense cap mena de dubte aquesta.

(si fas click al damunt la imatge creix)

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!