Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

3 d'agost de 2017
0 comentaris

“Hilo de seda”, de Los Pekenikes: un gran tema instrumental de 1966.

Quan l’altre dia parlava de Karina (vegeu aquí) em van venir ganes de parlar també dels Pekenikes, un grup madrileny pioner del “pop” a España que durant una temporada  –la que va durar el noviatge de la cantant “ye-yé” amb Toni Luz, un dels guitarristes–  li va fer de grup d’acompanyament.

Si jo fos español en el meu subconscient hi hauria una actitud gairebé reverencial cap a una sèrie de grups que a finals dels 50 i principis dels 60 varen ser pioners en la implantació a España de la música que es feia a països normals com, per exemple, Anglaterra o Estats Units. Em refereixo a gent com (no seré exhaustiu) Los Estudiantes, Los Tonys, Los 4 Jets i, és clar, Los Pekenikes.

Tots aquests grups es varen foguejar  –i varen crear (a la seva escala i ateses les circumstàncies del moment) el que en podríem dir un “star system” local que després va evolucionar–  en festivals als instituts –el Ramiro de Maeztu en va ser, potser, el més important–  i en una sèrie de trobades matinals al Price de Madrid que ja formen part de la història.

De tot aquest moviment els Pekenikes varen ser, potser, el grup més influent. Si més no, vistos des d’aquí (que, de fet, anàvem per una altra ona). Recordo que, tot i ser un grup amb cantant, un dels seus primers èxits va ser una versió instrumental de “Los cuatro muleros”, un tema tradicional español, que varen enregistrar l’any 1964.

Un indici de la seva importància en aquell moment va ser que un any després, el 2 de juliol de 1965, els Pekenikes varen ser un dels grups que varen actuar a la primera part del recital que els Beatles varen fer a la Plaza de Toros de las Ventas de Madrid.

Diu la llegenda que el grup  –que a finals de 1965 s’havia quedat sense cantant i es plantejava plegar definitivament– va ser pressionat per la seva discogràfica  —Hispavox—  a plantar batalla perquè pocs mesos abans Zafiro-Novola havia irromput en el mercat amb Los Brincos. En aquest context sembla que Alfonso Sáinz, l’ànima dels Pekenikes, va tenir una idea per sortir del pas i guanyar una mica de temps: enregistrar un disc amb dues cançons instrumentals. Segurament en aquells moments no ho sospitaven, però el tema que Sáinz va escriure per a la cara A va convertir-se de seguida en un clàssic que encara avui s’escolta  –ara parlo per mi–  amb gran plaer: “Hilo de seda”.

 

 

Si us hi fixeu, un dels encants d’aquest delicat “Hilo de seda” és el duet que fan la guitarra acústica (que sempre entra un pèl a destemps, cosa que li dóna un encant especial) i la trompeta tocada amb sordina (una modalitat a la qual anys després ens acostumaria Miles Davis). En la gravació de TVE que heu vist figura que qui la toca és Alfonso Sáinz però és mentida. Aquest home només sabia manegar-se amb el saxo i en la sessió d’enregistrament d’“Hilo de seda” la trompeta la va tocar un músic d’estudi del qual es desconeix el nom. El mateix passa, per cert, amb les senyoretes que fan els cors. Per acabar de dir-ho tot, sapigueu que la guitarra acústica la toca Lucas Sáinz, germà del líder. Tot quedava a casa…

I ja posats, encara més, a dir-ho tot penso que fóra interessant que algú s’interessés a esbrinar el nom del músic de sessió que va tocar aquella trompeta amb sordina de manera tan inspirada. Seria un acte de justícia.

No vull allargar-me molt més en la història dels Pekenikes  –és llarga i plena d’incidències, canvis de formació i discos de nivells molt diferents–  però crec que arrodoniré aquest apunt estiuenc d’avui recordant una altra gran cançó del grup.

Es titula “Cerca de la estrellas” i va ser el disc “single” d’avançament del que va ser el seu tercer àlbum. “Alarma” (Hispavox, 1969). Amb un “beep” que es va repetint compàs a compàs al llarg dels tres minuts i mig que dura, és un tema amb claríssimes referències còsmiques (aquell mateix any 1969 Neil Armstrong caminava per la Lluna) i forma part d’un línia que varen començar The Tornados el 1962 amb “Telstar” (vegeu aquí) i que, en una altra tessitura, va continuar a España Manolo Díaz amb aquella cosa de 1967 que es va dir “la canción-ficción” (vegeu també aquí).

Circula per una línia molt diferent a “Hilo de seda”, certament; però crec que aquest “Cerca de las estrellas”  –cantat amb la veu de Félix Arribas, el bateria del grup aleshores–  continua sent també un tema molt digne de ser recordat:

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!