Totxanes, totxos i maons

Procuro no perdre’m mai la secció “Lliçons d’urbanitat” que cada setmana Antonio Baños publica al suplement “Play” del diari Ara. La columna que us reprodueixo avui, publicada el divendres passat en plena tonteria commemorativa dels Jocs de Samaranch, el PSOE i el jutge Garzón, m’ha semblat especialment encertada. Llegiu-la aquí i també just aquí sota:

Sayonara, Cobi

(Article d’Antonio Baños publicat al diari Ara el divendres 28 de juliol de 2017) 

A vegades la cultura serveix per explicar la realitat d’un temps o d’un país. D’altres, serveix per amagar-la. Aquesta setmana s’ha commemorat de manera tristoia i solitàriament oficial el 25è aniversari d’allò dels Jocs. L’Ajuntament que es reclama hereu de l’obra d’en Maragall ha provat d’allargar l’agonia del cobisme amb el cartell de les festes de la Merché.

Però com a relat cultural, els Jocs han patit una increïble mutació. De ser l’origen de l’èxit d’un model de ciutat, han passat a viure’s com el pecat original del pacte de Barcelona amb les forces del capital més cruels.

La cultura creada a l’entorn dels Jocs va servir per amagar la tramoia inclement del teatre olímpic. Es va imposar una exaltació obligatòria de la modernitat i del globalisme. Es va vendre un destil·lat del “mediterranisme”, com aquella marca de cerveses, que neutralitza la potència de la nostra cultura fent-ne un brífing juganer, frívol i infantiloide a partir del bon clima i la bona taula.

De l’urbanisme i l’arquitectura d’aquells anys poc en queda que pugi ser estimat. La suposada obertura al mar ha creat unes noves i infranquejables barreres entre els barcelonins i la costa, filles totes de la idea real de privatitzar el litoral, això sí, aquesta vegada amb molt de disseny. Cap dels espais cívics pensats llavors ha reeixit. La solitària gamba del Moll de la Fusta i el seu congelat somriure n’és un exemple.

Se’ns va dir que els Jocs encetaven una nova cultura barcelonina oberta al món però l’únic que hem pogut oferir a aquest món que ens envaeix ha estat el gust estandarditzat de molta gastronomia (que és la forma hipster i capitalista de la banalitat).

Tota la força despòtica del progressisme il·lustrat va silenciar la Barcelona dissident, la de barri, la bruta, la sorneguera i la políticament incorrecta.

Aquest relat cultural fet per amagar el que queda de viu de la ciutat encara ens domina. Barcelona no serà important culturalment fins que deixi de mentir-se i es tregui aquest maquillatge fet de ciment i tonteria moderna que es fa veure a si mateixa com una Kardashian de les ciutats, tota estirament de pell, tota falsa elegància i espectacle avorrit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!