L’amic Endika, l’home del Camí de Sant Jaume (i 2).

(La sèrie comença aquí)

I ara que esmento el Camí, permeteu-me que obri un incís de caire personal.

Ja fa temps que havia explicat en aquest mateix Bloc el primer i únic contacte que vaig tenir amb el món dels pelegrins que enfilen cap a Sant Jaume de Galícia (llegiu-ho aquí) i sempre he sentit una atracció especial per aquella aventura que al llarg dels segles tanta gent de mil orígens i condicions diferents ha fet i continua fent. Tant és així, que quan em faltaven pocs mesos per jubilar-me vaig preparar una llista de coses que tenia intenció de fer quan em tragués del damunt les responsabilitats laborals. I val a dir que en un lloc molt preferent vaig posar: “fer el Camí de Sant Jaume”.

Un propòsit que, com ja sabeu els qui em seguiu des de fa temps, no vaig dur a terme. Fins a l’extrem que un parell d’anys després va caure definitivament de la llista.

La meva fascinació per tot el que envolta el Camí de Sant JaumeGalícia –parlo del paisatge, però també de la mitologia, del clima, de la gent, de la llengua, de l’arquitectura…–  la vaig explicar també aquí en una sèrie de dos apunts (aquest i aquest) que us recomano que repasseu.

(I si voleu saber encara més coses que he escrit inspirat per Compostela teniu tres apunts més: aquest, aquest i, finalment, aquest).

Final de l’incís.

——————————————————————————————————–

Pel que he pogut saber, l’amic Endika (així és com li deien  —Enric en basc és Endika—  quan, durant la infantesa, anava a passar l’estiu al poble navarrès on va nèixer sa mare) és una celebritat en el Camí per dues raons.

  • Primerament, perquè després de seixanta-tres travesses (fins ara) pels seus diferents traçats  –la ruta portuguesa, la de la plata, l’anglesa, la primitiva…–  poca gent hi ha que conegui tan a fons el Camí com ell. Els seus consells són, per tant, una valuosa referència que els que hi entenen valoren en la seva veritable magnitud.
  • I, segonament, perquè, tant si és hivern com estiu, al nostre home el veureu sempre caminant en direcció a Compostela… amb sandàlies. Sempre. Ja pot ploure, nevar, fer vent, pedregar o caure un sol espaterrant que l’Endika Armengol no abandonarà mai el seu peculiar calçat.

Per això no és gens estrany que el seu nou llibre l’hagi titulat “Las sandalias peregrinas” i que la fotografia que il·lustra la coberta sigui, precisament, un primer pla del seu peu dret ensandaliat amb el complement d’una innocent papallona aturada damunt del dit gros.

L’any 2009, quan ja portava fetes dinou travesses, va publicar el seu primer llibre sobre el Camí de Sant Jaume. El va titular “Anécdotas de Endika” i era exactament això: una col·lecció d’anècdotes i petites històries ordenades per temes com gastronomia, personatges típics, curiositats, paisatges, costums, etc. El va signar com Enric Armengol i el podeu comprar en línia en aquesta adreça de Libros en red.

Sembla, però, (i dic “sembla” perquè tot just l’he començat a llegir) que “Las sandalias peregrinas” juga també la carta de les anècdotes, però de forma més decantada cap el diari de viatge. Si més no, l’ordenació dels textos ja no va per temes sinó seguint la cronologia amb un ampli ventall que comença en el seu primer viatge, el juliol de 1993, i s’acaba l’octubre de 2016.

Val la pena fixar-se en el que l‘Endika explica en el pròleg: “… he descrito las anécdotas de forma cronológica para poder incluir algunas que ya debería haberlas incluído en el anterior, pero que en aquel momento no me atrevía por ser un poco increíbles. Pero cuando en estos años posteriores he visto que sucesos parecidos han tenido lugar con otras personas que he ido conociendo en el Camino, tanto peregrinos, hospitaleros… no he tenido ningún reparo en contarlos. Posiblemente más de uno creerá que me lo estoy inventando, pero son del todo reales.”

Consideracions literàries a part (ell es defineix “autor”, no “escriptor”, i crec que fa bé), estem davant d’un llibre que traspua aquell “sentiment” per allò indefinible que el pelegrí sent durant la travessa i que feia que l’amic Endika es portés la mà al cor quan l’altre dia ens en parlava. No és, per tant, ni una guia d’iniciació, ni un aplec de curiositats… només. És una aproximació al Camí de Sant Jaume escrita per un autor que el coneix, que l’ha interioritzat i que se l’estima. Per aquestes tres raons el cicle es clou amb un llibre: la manera més profitosa, civilitzada i coherent de fer-ho.

“Las sandalias peregrinas” l’ha editat Donbuk Editorial i es pot aconseguir també en línia a través d’aquest enllaç. En format de paper us costarà 15,38 euros i en el de llibre electrònic 4,12 euros. Això, dic, és el que us costarà. De valer, però, aquest llibre de l’Endika Armengol val bastant més.

Acabo ja. Després de llegir l’apunt inicial d’aquesta breu sèrie que vaig publicar abans d’ahir, l’Enric m’ha escrit. Em diu que el dimarts de la setmana vinent començarà una nova caminada des de Donibane Garazi (Saint-Jean-Pied-de-Port, en francès)  –capital de la Baixa Navarra, un dels set territoris històrics d’Euskal Herria—  fins a Compostela.

També m’explica que ja té el bitllet del tren i que per seixanta-quatrena vegada està mentalitzat per començar. Per començar, em pregunto jo, què: una nova aventura? un ritual? un repte? un trànsit místic?… Reconec que em costa de definir-ho, perquè jo sóc més aviat de tenir el cul damunt de la cadira i no bellugar-lo gaire.

En tot cas el que sí que és segur és que el sentiment i la passió de l’amic Endika ja són a flor de pell, les sandàlies també estan preparades i, al fons de la mirada, la llum del Camí que, sempre fidel, l’espera… Tot a punt, doncs.

Quina enveja que fas, nano.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *