“El sol que fa l’ànec / les flores de maio” (en record i homenatge a Josep Maria Pujol).

Visitem la Montserrat, vídua del Josep Maria (un dels cosins savis de l’A. tal com ho explico aquí). Feia temps que no ens véiem (tret, ai las, d’algun enterrament de familiars o amics comuns), cosa difícil d’entendre ja que és una persona de tracte summament agradable amb la qual la trobada flueix sense entrebancs ni malentesos. Tot xerrant surt a la conversa la Maria Antònia Oliver i les seves tres novel·les (*) amb la detectiva Lònia Guiu com a protagonista.

(si cliqueu al damunt, la imatge es fa una mica més gran)

Més concretament parlem d’“El sol que fa l’ànec” (La Magrana, 1994) i de l’enigma central de la novel·la que està molt relacionat amb l’estranya frase del títol. En la meva crítica publicada en el Suplement de Cultura del diari Avui l’1 de setembre de 1994 vaig escriure això:

“La recerca d’una noia desapareguda que es comunica a través d’una vident és el fil conductor d’aquesta nova aventura que enfrontarà la detectiva amb una organització internacional dedicada a la prostitució infantil. L’element que desllorigarà tot l’embolic serà el descobriment del significat d’una cançó de la qual forma part l’estranya frase del títol. Els vastos coneixements de literatura popular del doctor Josep M. Pujol (si García Márquez el conegués segur que no dubtaria a denominar-lo també “sabio catalán”) seran decisius a l’hora d’esbrinar el significat de la tonada i resoldre satisfactòriament l’enigma. Una cançó que, per cert, sospito que donarà un munt de maldecaps als pobres traductors que hagin de traslladar aquest llibre a altres llengües.”

Amb la Montserrat evoquem aquella novel·la  –ara com ara la darrera aventura de la Lònia Guiu—  i el paper que va tenir el Josep Maria quan va donar a conèixer a la parella Maria Antònia Oliver-Jaume Fuster una cançó que havia sentit a Ripoll en una versió catalana francament surrealista i que no era més (ni menys) que una vella tonada religiosa provinent d’unes “Canciones y afectos sagrados a la Santísima Virgen que se cantan en el mes de Mayo”, editades el 1844 a Córdoba per la Imprenta de García (vegeu-ho aquí).

La lletra castellana deia: “Benéfico hiere  /  lumínico rayo  /  del sol que engalana  /  las flores de Mayo”. Quatre versos que, passats per la trituradora sonora catalana, quedaven així: “Van a fer cuieres  /  lo mico i el raio  /  el sol que fa l’ànec  /  les flores de maio”.

Proveu a llegir la quarteta castellana amb accent català i us sortirà la transcripció que va acabar esdevenint motor de la darrera aventura de la intrèpida Lònia Guiu.

————————————————————————————————————-

(*) De fet, la Lònia és la protagonista de tres novel·les: “Estudi en lila” (1987), “Antípodes” (1988) i “El sol que fa l’ànec” (1994). El que potser no sap tanta gent és que abans (setembre de 1983) ja havia aparegut a “Negra i consentida”, un recull de contes de gènere policíac del col·lectiu Ofèlia Dracs. Més concretament el conte escrit per Maria Antònia Oliver en què debuta Lònia Guiu és el que es titula “On ets, Mònica?”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *