Totxanes, totxos i maons

Suposo que els lectors que em segueixen ja hauran detectat que en qüestió de gustos sóc una mica peculiar. Per això crec que estava escrit que algun dia acabaria sortint en aquestes Totxanes alguna referència a un programa de Catalunya Ràdio que em sembla… especial, per bé que estic segur que els seus promotors no el consideraran gaire, d’especial, i que fins i tot en llegir això s’afanyaran a dir-me que segons els últims estudis d’audiències tenen 19.000 oients. Jo entre ells.

Em refereixo a “Paraules de vida” que presenta Emili Pacheco i que es defineix (escolteu-lo aquí)  com “un espai obert per parlar de l’actualitat a l’Església”. És un programa molt veterà que fa una pila d’anys que segueixo i que, si no m’erro, ha canviat de sintonia (*), d’enfocament i de presentador un parell o tres de vegades. El que em sembla que mai no ha canviat  –i si m’equivoco demano excuses a qui correspongui–  és la seva peculiar ubicació en la graella de l’emissora: els diumenges entre les sis i dos quarts de set del matí.

(*) Ara mateix recordo una sintonia que tenia un to gairebé d’himne amb aires “folkie” i vibrant guitarra de dotze cordes d’allò més engrescador…

De fet, en les hores matineres del cap de setmana l’oferta que Catalunya Ràdio presenta als seus oients s’inicia, per una banda, amb el ja esmentat “Paraules de vida” i a continuació el programa de sardanes i música d’arrel que des de fa un temps es diu “Mans” (vegeu aquí) i que s’emet els dissabtes de sis a vuit del matí i els diumenges de dos quarts de set a les vuit també del matí. Deixo a la valoració de cadascú la ubicació d’aquests programes en una franja tan matinera…

Els vint-i-cinc minuts que dura “Paraules de vida” es reparteixen en tres parts: l’entrevista d’Emili Pacheco sobre un assumpte d’actualitat (a un protagonista que generalment respon per telèfon) i que dura uns tretze minuts, el comentari per regla general molt ben elaborat de Francesc Romeu  –capellà i periodista–  que dura uns sis minuts i la coda final que és la carta dominical de l’Arquebisbe de Barcelona llegida per ell mateix.

A aquelles hores jo encara sóc al llit i, de fet, el final de l’espai és el que em marca el moment de posar els peus a terra i començar el dia. No puc assegurar, però, que durant aquell llindar de mitja hora entre son i vigília estigui amb l’atenció centrada al cent per cent en el que m’explica la ràdio. Sí que puc dir, però, que de manera parcial o íntegra “Paraules de vida” és el meu pòrtic d’entrada al diumenge i, potser perquè ja m’hi he acostumat, m’agrada que sigui així.

M’atreu sentir els que intervenen a “Paraules de vida” perquè, d’alguna manera que se’m fa difícil d’explicar raonadament (ja he començant dient que tinc gustos peculiars), molts dels conceptes i estil de llenguatge que s’hi fan servir m’evoquen èpoques llunyanes de la meva vida en les quals em movia a prop d’uns ambients de caire diguem-ne pastoral, per entendre’ns ràpidament (vegeu, per exemple, aquí, aquí i aquí).

També em serveix  –diguem-ho tot–  per tenir notícia de l’existència d’activitats o llibres que d’una altra manera em seria molt difícil de conèixer. Com per exemple aquest del qual vaig parlar aquí mateix l’any passat.

Però el que finalment m’ha fet decidir a explicar ara la meva llarga relació amb “Paraules de vida” va ser l’emissió corresponent al 18 de juny  —podeu escoltar-la aquí íntegra–  i molt especialment la col·laboració d’aquell dia de Francesc Romeu dedicada a lloar la feina dels monitors d’esplais i d’agrupaments escoltes. Una col·laboració que em va semblar excepcional, sobretot per la referència que va fer a un article del recentment desaparegut Carles Capdevila que ja en el seu moment em va semblar digne de ser emmarcat.

El va publicar fa vuit anys al diari Avui i a “Capde”, el seu Bloc personal (llegiu-lo aquí). També el podeu trobar a les pàgines 173 i 174 del seu llibre “La vida que aprenc”. És, precisament, l’article que obre l’última part del llibre, la que es titula “Eduqueu les criatures”.

Us aconsello que escolteu també l’entrevista prèvia i el missatge de l’Arquebisbe per tenir una idea completa del programa, però si us cou el coet del cul i voleu anar al gra, apunteu-vos que la intervenció de Francesc Romeu comença en el minut 13:27 i s’acaba en el 18:10.

I aquí teniu l’article de Carles Capdevila:

Entusiasme sospitós

(Article de Carles Capdevila publicat el 30 de maig de 2009 al diari Avui)

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d’estar desmotivats. Que alguns d’ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d’entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d’uns quants milers. S’ha procurat fer burla d’ells com a xirucaires idiotitzats, se’ls ha fet saber que s’han acabat les utopies i que la gràcia d’avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d’anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se’ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d’estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L’administració els dóna l’esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s’ofeguin en petits locals d’entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d’un mètode estranyíssim anomenat seguir l’exemple (oi que sona carca?), molts nens d’esplai s’acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d’oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s’adapten als nous temps.

Si almenys tant d’esforç fos al servei d’una secta destructiva, s’entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!