Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

22 de juny de 2017
0 comentaris

El nostre amic John Glenn (cinquanta-unena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Avui t’explicaré una pel·lícula. Però no pas una pel·li convencional, sinó una que em vaig muntar no fa gaire al llit mentre intentava agafar el son en una nit tòrrida de les que estem passant a Barcelona, amb unes temperatures més pròpies del “ferragosto” italià que de finals de juny.

En la pel·lícula t’imaginava d’aquí a quinze o vint anys davant de la televisió contemplant un reportatge sobre els inicis de la “cursa espacial”. En un moment determinat, la veu en off del locutor esmenta un astronauta nord-americà pioner en aquesta aventura, John Glenn, i tu, tan bon punt surt aquest nom, sents com una espècie de revelació perquè t’adones que t’és molt familiar. Que no és pas la primera vegada que el sents, aquell nom.

El reportatge continua parlant una mica més del senyor Glenn i, ja sigui pels detalls que apareixen a la pantalla o perquè la maquinària dels teus records ja s’haurà posat en funcionament, t’imagino alçant-te del sofà i exclamant: “Ostres, el John Glenn! Em sembla que era l’avi qui em parlava d’aquest home…” Llavors, en la meva pel·lícula et veig inquieta i encuriosida perquè vols recordar detalls d’aquell episodi de la teva infantesa i no te n’acabes de sortir.

Va ser just en aquest moment quan, suat i totalment desvetllat, em vaig conjurar a escriure’t una carta  –aquesta–  per explicar-te com va ser que, quan eres una noia a punt de fer 5 anys, el senyor John Glenn, l’astronauta nascut a Ohio (USA) el 1921, va esdevenir durant uns mesos un element del paisatge habitual teu i dels teus avis. Sobretot a l’hora d’anar a la banyera. Perquè no se t’oblidés mai més.

Tot va començar fa cinc o sis setmanes, un dia que feies els últims cinc minuts de xip-xap a la banyera quan de cop i volta et vas posar dreta i vas començar a fer salts dintre de l’aigua. Era la primera vegada que ho feies (o, almenys, la primera que ho veia jo) i la meva reacció va ser immediata:“Para! Que et passarà com al John Glenn!”. El meu crit va ser eficaç perquè no només vares aturar els bots sinó que immediatament em vares preguntar qui era el John Glenn. I aquí va començar tot.

Mentre et treia de la banyera i t’embolicava amb la tovallola et vaig explicar que, quan era petit, el que li agradava al senyor John Glenn no era conduir bicicletes. Ni motos. Ni cotxes. Ni tan sols camions. El que de debò li agradava al senyor Glenn… era conduir avions!

Va començar amb el del Tibidabo, que era facilet i li anava molt bé per agafar pràctica i acostumar-se a les altures. I un temps després li van anar donant avions que cada vegada volaven més lluny. El primer feia el trajecte de Barcelona a Rennes, que és el mateix que tu fas quan vas a veure els avis bretons. Una mica més endavant li varen donar el que anava a París, que és el que agafes quan vas a veure els tiets. Després el que anava a Roma, que és el que els avis agafem quan viatgem a Itàlia. I quan ja savia volar molt i molt, al senyor Glenn li varen donar un avió que anava encara més lluny. “¿A la Xina?”, em vares preguntar (a aquelles alçades tota la teva atenció estava pendent només de les meves explicacions). “Efectivament, a la Xina!”, et vaig dir.

Fins que va arribar un dia que els senyors que manaven en tots els avions del món es varen reunir al voltant d’una taula molt gran i es varen posar d’acord per fabricar un coet que havia d’enfilar-se molt més amunt i molt més de pressa del que ho feien els avions normals. Tant, que havia d’arribar a l’espai amb prou empenta com per fer unes quantes voltes a la Terra i després tornar. “¿Qui és el millor pilot d’avions que tenim?”, preguntaven els d’una banda de la taula. I els de l’altra banda no ho varen dubtar ni un segon: “El millor i el més valent de tots és el John Glenn”. “¿El John Glenn? Doncs vinga: porteu-lo cap aquí i que condueixi el coet”.

I així va ser. Es va vestitr d’astronauta, li varen posar un escafandre perquè pugués respirar bé i tingués el cap protegit pels cops, el varen ajudar a seure als comandaments, va provar que el volant, els pedals, les llumetes i tots els botons funcionaven bé i finalment va alçar el polze de la mà dreta en senyal de conformitat. Aleshores li varen comptar “deu, nou, vuit… ZERO!” i es va envolar de pet cap a l’espai.

Unes hores després el coet del senyor Glenn va caure enmig de l’oceà i el va recollir un vaixell que de seguida se’l va emportar a Nova York. Allí el va rebre tothom amb molts visques i aplaudiments i el varen posar en un cotxe descobert que va travessar un carrer molt ample i molt principal d’aquella ciutat que es diu la Cinquena Avinguda a marxa molt lenta perquè la gent, des de dalt de les cases, li anés tirant confetti i serrpentines.

Quan, després de tota la festa, va tornar a casa seva va saludar a la seva nena  –que, ves per on, es deia Mila com tu–  i a la seva dona  –que es deia Anna com l’àvia–  i els va dir “Estic una mica cansat, però abans d’anar al llit em banyaré”. I allí, no se sap si perquè estava molt content de tornar a casa o perquè va fer alguna tonteria de les que maaaai s’han de fer quan s’està dins d’una banyera, l’heroic senyor John Glenn va caure i es va fer un nyanyo tan gran al cap que va estar en un hospital durant un mes seguit sense despertar-se. I no només això: quan va recuperat el coneixement, durant una temporada bastant llarga va estar sord d’una orella i una mica despistat perquè quan li preguntaven coses responia el primer que li venia al cap. Tant si venia a tomb com si no.

Sortosament el nostre valent amic John Glenn va fer molt cas als metges i es va refer del tot. Tant, que quan tenia més de setanta anys va tornar a enfilar-se en un coet per repetir la seva gesta al voltant de la Terra mentre la filla  –ja saps, la Mila Glenn—  i els seus néts seguien per televisió l’aventura d’aquell avi tan valent i tan pesat que cada vegada que els banyava no parava de dir-los que anessin amb compte i no fessin el burro. Que les caigudes de banyera solen portar conseqüències molt desagradables.

I ja està. Segur que ara ja no se t’oblidarà la història del nostre amic John Glenn, oi?

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!