Totxanes, totxos i maons

Nou anys després l’A. i jo hem tornat a Sicília. Hi vàrem ser l’estiu de 2008. Una primera estada de tres setmanes recorrent l’illa amunt i avall que va quedar convenientment documentada en aquesta sèrie d’apunts que vaig agrupar sota el nom genèric d’“Àlbum de Sicília”. Era el quart viatge que féiem a Itàlia. Un bon costum que hem anat mantenint, ja que el de la setmana passada és el que fa el número divuit. I si tot va bé no pensem aturar aquí els contactes amb aquell país que tant ens fascina.

En aquesta ocasió hi hem anat amb la colla d’amics amb els quals, fa dos anys, vàrem passejar per la Toscana (vegeu aquí) i l’any passat per Roma amb l’acompanyament privilegiat del mestre Joan F. Mira i la seva muller que es varen afegir a l’expedició i la varen fer senzillament inoblidable.

La planificació horària dels vols de Vueling va fer que arribéssim a Palermo a primera hora de la tarda del dilluns i que tornéssim cap a casa el migdia del divendres. Tres dies complets més una tarda i un matí que ens varen permetre fer un tast de la part occidental de Sicília. Més concretament, la ciutat de Palermo, els monuments grecs de Segesta i de la Vall dels Temples d’Agrigento i la petita meravella de Cefalú. Sense deixar de banda una fugaç visita a Porto Empedocle, vila portuària immortalitzada, amb el nom de Vigata, per Andrea Camilleri i el seu famós comissari Montalbano.

Malgrat els anys i les visites a Itàlia encara avui em costa d’acostumar-me a la manera que tenen per aquelles contrades de circular pel carrer o en carretera. Tant pel que fa als vianants com a les motos i els cotxes. I d’una manera molt especial a Sicília  –i a la ciutat de Palermo—  on l’anarquia circulatòria i la llei del més fort (o del més atrevit, o del que es planta primer en una cruïlla) impera per damunt de qualsevol altra consideració.

Si per Josep Piera la ciutat de Nàpols és “un bellíssim cadàver barroc” (vegeu aquí), jo, a Palermo, la veig potser no tan barroca, però igualment cadavèrica i bella en la seva batalla (ara com ara perduda) contra el pas del temps i el desinterès de la societat i les autoritats.

Crec que no m’erro gaire si dic que després de nou anys sense visitar la ciutat no he trobat grans canvis. I si he vist algun edifici de nova construcció els resultats, per regla general, es presenten bastant allunyats del bon gust i el disseny acurat que tradicionalment s’atribueix a Itàlia.

Us posaré un exemple que no correspon en absolut a un edifici vetust amagat en el nucli vell sinó que està de cara al port, a primera línia del mar, en un indret de màxima circulació: la Via Cala (vegeu aquí). Jutgeu vosaltres mateixos…

Aquesta és la imatge de 2008:

(si cliqueu al damunt la imatge creix una mica)

I aquesta és la de 2017:

(si cliqueu al damunt la imatge creix una mica)

Però potser la imatge que simbolitza millor aquesta deixadesa, aquesta aparent baixada de braços en la lluita contra l’envelliment, sigui la que encapçala l’apunt que esteu llegint. Correspon a la porta principal del Teatre Massimo de Palermo, el de més superfície d’Itàlia i el tercer d’Europa, superat només per l’Òpera Garnier de París i l’Òpera de Viena. No cal fixar-s’hi gaire per veure com el vidre  –de la porta principal, ho repeteixo, just al final de l’escala monumental que va immortalitzar Ford Coppola en la darrera seqüència d’“El Padrí”—  està trencat i es mostra apedaçat amb una gens discreta línia de silicona per evitar accidents majors.

El mateix pitafi el podeu contemplar des d’un altre angle:

(si cliqueu al damunt la imatge creix una mica)

I, per compensar, una imatge de l’interior del teatre:

(si cliqueu al damunt la imatge creix una mica)

Dit tot això, que quedi ben clar que continuo creient que Sicília és una terra fascinant on es menja de meravella i que difícilment deixa indiferent a qui la visita. La vella i bella “Magna Grècia” que sempre ens espera, vetusta i polsosa, amb els braços oberts…

(I a la qual no crec que deixi passar uns altres nou anys per tornar-hi…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!