Totxanes, totxos i maons

De tant en tant, i sense jo proposar-m’ho (almenys de manera conscient), em vénen al cap paraules, noms, olors, rostres, frases, músiques o imatges que tenia arxivades en els racons més profunds de la memòria i que de cop i volta em demanen amb insistència el protagonisme que, sens dubte, els dec.

Potser tot plegat és un símptoma de vellesa, o una mostra que –després de quasi 3.200 apunts escrits en aquest Bloc des de juny de 2004—  el múscul de la memòria el començo a tenir bastant ensinistrat.

Una altra cosa ben diferent (i summament divertida, des del meu punt de vista) és posar-me a esbrinar d’on ve i cap on va el record que he repescat. De vegades me’n surto, però també he de dir que alguna vegada no. Com el cas que us explicaré avui.

El divendres 6 de desembre de 1963 es va celebrar un combat de boxa singular al Palacio de los Deportes de Madrid. S’hi enfrontaven Luís Folledo, 26 anys, campió d’España, i l’hongarès Laszlo Papp, 37 anys, campió d’Europa. Es va acordar que el combat seria a la distància de dotze assalts i tota la premsa del moment li va dedicar força atenció ja que, per una banda, estava en joc el títol de campió d’Europa dels pesos mitjans que Papp ostentava des de l’any anterior i, per l’altra, Folledo era un personatge força popular. El que ara en diríem “un mediàtic”.

(Si sou patidors de mena ja us avanço que Folledo va perdre per inferioritat en el vuitè assalt  –de fet, va acabar “groggy”—  i si esteu interessats en els detalls del combat aquí trobareu una crònica ben completa i documentada).

Aquell desembre de 1963 jo era un noiet de 13 anys que feia el tercer curs de Batxillerat i que ja començava a sentir una atracció especial per tot el que s’exhibia als quioscos i als aparadors de les llibreries. Per tant, ha de ser en algun d’aquests indrets on em vaig topar amb el titular que ara he recuperat.

Un titular al qual li dono molta importància perquè juraria que va ser la primera vegada a la meva vida que prenia consciència de l’irresistible poder d’atracció dels jocs de paraules. Una afició que, per cert, després he practicat a bastament.

La frase deia:

Llegó Laszlo… ¡¡y Papp!!

Ara mateix no puc jurar que el verb sigui “Llegó”; podria ser també “Vino”, però tant amb l’un com amb l’altre la contundència del joc de paraules  –en plena harmonia amb el que va passar damunt del ring del Palacio de los Deportes—  és indiscutible. Magistral.

La setmana passada em va venir el rampell d’esbrinar exactament la font d’aquest record i vaig anar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (vegeu aquí), situat a La Casa de l’Ardiaca, per consultar els diaris i setmanaris d’aquella primera quinzena de 1963. Vaig començar, lògicament, per la premsa esportiva  —El Mundo Deportivo, Dicen…, Lean… i Vida Deportiva–, però no vaig obtenir cap resultat.

Tot seguit vaig passar als diaris d’informació general  —La Vanguardia Española (sí, sí, es va dir així fins a l’agost de 1978), Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Solidaridad Nacional, El Noticiero Universal, La Prensa i Hoja del Lunes—  amb els mateixos resultats negatius.

Amb la cua entre cames vaig explicar la meva situació a un estimat amic (tres anys menys jove que jo) que reuneix dos requisits idonis per a la meva recerca: durant una època va ser molt aficionat a la boxa i tota la vida ha exercit de periodista… I val a dir que em va deixar encara més desconcertat perquè el titular no li sonava en absolut.

Em va dir, això sí, que era el tipus de frase que li agradava escriure a Guillermo Sánchez, periodista d’El Noticiero Universal i especialista, precisament, en boxa. Pel que el meu amic em diu, era un recalcitrant madridista que, per exemple, no es va tallar ni un pèl a l’hora de titular un article en què explicava la derrota del Barça davant dels madrilenys en una jornada inaugural de Lliga com “La primera, en la frente”. Però la pista no em servia perquè jo ja havia escorcollat El Noticiero Universal sense trobar-hi res.

També em va parlar d’Antonio Valencia, periodista del diari Marca, que escrivia unes cròniques que, pel que sembla, eren molt llegides a tot arreu on el diari es publicava.

I després d’aquest infructuós pelegrinatge, aquí em teniu fet un mar de dubtes. ¿Va existir realment aquell titular? ¿El vaig somiar? Si us he de ser franc, estic segur que no perquè els recursos imaginatius d’aquell noiet de 13 anys no donaven per a tanta sofisticació.

No em dono per vençut, però. Almenys encara. Tornaré a l’Arxiu Històric a consultar (si els tenen) els exemplars del diari Marca d’aquells dies i també  –em sobta no haver-hi pensat fins ara, quan escric l’apunt que esteu llegint–  el setmanari humorístic esportiu El Once, fundat el gener de 1945 per Valentí Castanys com a continuació, en obligat castellà, de l’històric Xut! nascut el 1922 i liquidat, com tantes coses, amb la Guerra Civil.

Si me’n surto (ai, si me’n surto…), us ho prometo: sereu els segons a saber-ho.

NOTA: No cal que us digui que si algú recorda també el titular o té alguna pista o suggeriment a fer que m’ajudi en la recerca li ho agrairé infinitament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!