Totxanes, totxos i maons

(A Maria del Mar Bonet, que avui compleix setanta anys)

Llegint “Maria del Mar Bonet, intensament” (Ara Llibres), la biografia que el periodista Jordi Bianciotto ha publicat fa un parell de mesos, m’ha vingut a la memòria “Alenar” (Ariola, 1977)  –una de les millors fites de l’extensíssima discografia de Bonet—  i, de manera molt especial, “Les illes”, la cançó que obre l’àlbum i que situo sense vacil·lar entre les tres o quatre peces que més m’agraden del seu repertori (més detalls aquí i també aquí). L’he escoltada un munt de vegades i penso que es bastant més que una simple cançó: és un viatge de quatre minuts al país de la delicadesa, la sensibilitat i la senzillesa.

Per conèixer la gènesis de “Les illes” cal anar a París i remuntar-nos al diumenge 27 d’abril de 1975 (un dia com avui, que Maria del Mar Bonet complia vint-i-vuit anys), quan ella i Ovidi Montllor, en sessió matinal, van actuar per primera vegada a la mítica sala Olympia de la capital francesa. En el llibre, Bianciotto explica que “un dels assistents al recital va ser Vicent Andrés Estellés, que quan va acabar va anar a veure els dos cantautors i va regalar a la Maria del Mar un llibre de poemes, entre els quals n’hi havia uns que la van inspirar a compondre la cançó ‘Les illes'” (pàg. 104).

I quan analitza el contingut d’“Alenar”, unes pàgines més endavant, diu: “Àlbum de conversa, sí, entre músiques i cultures, avançant-se a moviments posteriors i a tendències globals. L’enceta el cant màgic, il·luminat, de ‘Les illes’, a partir dels poemes de Vicent Andrés Estellés que ell mateix li va donar en mà temps abans a París, als camerinos de l’Olympia, i on la veu radiant està acompanyada pel ‘charango’ de Lautaro Rosas. Un homenatge als ‘teuladins de la plaça de Santa Eulari”, d’Eivissa, i a ‘Menorca la bella’, i a ‘Dragonera petita’, a aquestes illes del mar balear que no es parlen gaire i que en aquella època ja començaven a ser intensament transitades pels fluxos turístics alhora que el seu paisatge anava canviant de perfil.” (pàgs. 123 i 124)

En llegir això (i com que m’agrada complicar-me la vida sense que ningú m’ho demani) vaig sentir curiositat per saber quin deuria ser el llibre que l’Estellés li va regalar a la Maria del Mar aquell dia de finals d’abril de 1975. Per això, vaig començar escorcollant els volums que tinc de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés (els editats per 3 i 4 els anys 70 i 80 del segle passat) amb la intenció de situar “Les illes” en el context de la producció del poeta.

No vaig trigar gaire a trobar el que buscava: els poemes que formen “Les illes” estan inclosos en el novè volum de l’Obra Completa que va ser publicat el 1986. És a dir: onze anys després de la trobada a l’Olympia i nou després de la publicació del disc “Alenar”. Per això em va semblar lògic que en l’esmentada Obra Completa aparegués, en l’encapçalament de “Les illes”, una dedicatòria “a maria del mar bonet”. Així, en minúscules; una particularitat del poema tal com el va parir Estellés.

I és en aquest punt precisament on apareix una dada que em fa trontollar unes quantes coses de les que us he explicat fins ara: “Les illes” és, de fet, la part central d’un llibre escrit entre 1960 i 1971 que es va titular “Antibes” i que podríem dir que està marcat pel número tres: té una estructura en tres parts  –“Gàbia lliure del dia”, “Les illes” i “Amb la dignitat lliure dels pobres”—  que estan formades, respectivament, per vint-i-set, vint-i-nou i vint-i-tres tercets escrits sense puntuació ni majúscules.

El misteri de tot plegat és que la primera edició d’“Antibes” va ser publicada, amb el número 36, a la col·lecció Llibres de l’Escorpí Poesia, d’Edicions 62 i porta data del mes de juliol de l’any 1976. És a dir, quinze mesos després del recital de l’Olympia de París.

(I, per dir-ho tot, encara va ser reeditat  –conjuntament amb “Hamburg”, de 1974–  l’any 2013 per Edicions Bromera en una versió a pèl,  sense cap text introductori que ajudi al lector a posar els dos llibres en context. Una llàstima.)

La pregunta, per tant, salta immediatament: ¿Què dimonis li va donar el poeta Estellés a Maria del Mar Bonet en els camerinos de l’Olympia? Pel que explica Jordi Bianciotto (que segurament reprodueix el que li deu haver explicat la seva biografiada) sembla que va ser un llibre que, almenys, contenia “Les illes” però, ¿en quin format? Després de tot el que he pogut esbrinar l’explicació més simple és que, més que un llibre convencional, deuria ser un recull no editat. Potser un plec de fulls fotocopiats, potser una edició de caire local o privada anterior a la diguem-ne canònica, que va aparèixer després a Llibres de l’Escorpí. Potser…

Sigui com sigui, el cas és que dels vint-i-nou tercets que componen “Les illes” la cantant mallorquina va triar-ne cinc  –amb un ordre molt particular, però que funciona: 23, 5, 6, 20 i 1–  i, al final, va afegir un tercet i un quartet de collita pròpia que parlen de Menorca i de la Dragonera.

Pel que fa a altres detalls juraria que, a diferència del que escriu Bianciotto, la “plaça de sant Eulari” que surt en el primer vers de la cançó no és a Eivissa sinó que es refereix a la plaça de Santa Eulàlia, molt propera a la Catedral de Palma on hi ha una de les esglésies més antigues de la ciutat.

També podria referir-se a alguna plaça de la localitat eivissenca de Santa Eulària des Riu, tot i que aquesta teoria la trobo una mica més complicada de defensar.

(No cal dir que si l’amic Bianciotto   –autor d’un altre llibre també interessant sobre el qual vaig parlar aquí fa un parell d’anys–  llegeix això i vol aportar-hi algun matís els lectors i jo li ho agrairem profundament)

En fi, deixem les dilacions i anem per feina. Comenceu llegint aquí sota la lletra de “Les illes” (he destacat en negretes les dues estrofes del final escrites per Maria del Mar Bonet):

Les illes

(Vicent Andrés Estellés-Maria del Mar Bonet)

teuladins de la plaça de sant eulari
adéu, adéu, adéu
me’n vaig i no sé quan podré tornar a l’illa

he estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera

el moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
¿és de debò que eivissa s’ha casat?

totes les illes de la mar
s’agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure oh! cuba.

illes de cap al tard
com us enyore llimes i taronges
volaven les parres

Menorca la bella
damunt Maó la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.

Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven
ai, Dragonera petita!

Un parell de punts més abans d’acabar:

Primerament, un consell: feu-vos amb un exemplar de “Maria del Mar Bonet, intensament”, de Jordi Bianciotto, i llegiu-lo perquè us permetrà conèixer de prop la riquíssima trajectòria professional de la cantant mallorquina. Ho repeteixo: la professional. Perquè, com és sobradament conegut, poques persones com la senyora Bonet són tan reservades amb els aspectes relacionats amb la seva vida privada (cosa que, naturalment, em sembla molt digna de respecte). Per tant, qui busqui en el llibre novetats per aquesta banda en sortirà bastant escuat.

Segonament, un breu comentari relatiu a “Alenar” ja que va ser el primer disc en què Lautaro Rosas, guitarrista nascut a Xile , va col·laborar amb Maria del Mar Bonet. Una col·laboració molt fructífera en el pla musical que es va perllongar durant sis o set discos més i que podem començar a gaudir, precisament, amb la cançó “Les illes” que combina la guitarra de la cantautora balear amb el “charango” que toca Rosas.

Aquí els teniu en un programa de TVE de 1978. Gaudiu-ne, que paga la pena:

https://youtu.be/PGaKq16WzXQ

I si us heu quedat amb més ganes, podeu entrar en aquesta adreça de You Tube . Es tracta d’una edició del programa “Tons”, dedicat a la música i a la poesia, que es va poder veure durant uns mesos de 2007 al Canal 33. En el seu contingut  –gairebé vuit minuts centrats precisament en Vicent Andrés Estellés, “Les illes” i Maria del Mar Bonet—  trobareu una altra versió interpretada per la cantant mallorquina en un concert a l’aire lliure davant del temple de la Sagrada Família fet durant l’estiu de 1986.

A veure si hi ha sort amb l’enllaç i triguen una bona temporada a desactivar-lo. Seria tot un detall…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!