Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 d'abril de 2017
1 comentari

Un correu, una columna i dues cartes al director: la collita del dia.

Dilluns Sant (una denominació que, per cert, sembla que ja no s’estila). Surto a fer la passejada terapèutica que practico amb menys assiduïtat del que em diuen que fóra aconsellable i m’encamino cap al centre. Avantatges de viure a les cotes altes de la ciutat: tot fa baixada. (Pel que fa al retorn, tiro d’autobús, és clar; que pugin les màquines, no les persones).

Escolto l’últim de Joan Miquel Oliver (una delícia) i de Maria del Mar Bonet (que a la primera audició em deixa bastant fred) i pel camí m’arriba un correu electrònic d’un bon amic i lector d’aquest Bloc que, entre altres coses, em diu: “Benvolgut, pel que estic veient a la premsa i a TV3 ja tenim una nova santa, na Carme (Chacón), que ja deu seure al costat de Santa Rita (Barberà). Es igual que el deute que va deixar a Defensa hagi hipotecat el pressupost fins el 2027. Espero que el dia que em mori també arribi tan ràpid al martirologi…”

Penso que no deixa de tenir una certa raó, el meu amic (que, com jo, està als antípodes ideològics de la difunta i de tot el que representa). Però cal tenir en compte que en aquest cas l’impacte per la mort d’algú tan jove com Carme Chacón va acompanyat pel fet de ser una persona coratjosa que, tot i estar afectada per una malaltia que segurament ara li ha passat factura, va voler –i ho va aconseguir; a Sant Joan de Déu, per cert–  afrontar un projecte que en el seu cas era d’alt risc: la maternitat. Això és el que ara es posa de relleu i mes endavant hi haurà prou oportunitats per situar cadascú en el lloc que li correspon.

Quan arribo al final del meu passeig agafo el 24 de retorn cap a casa i aprofito per fullejar El Punt Avui. A les pàgines 2 i 3 trobo una columna i dues cartes al director que em semblen prou interessants per reproduir-les aquí i convidar-vos a la seva lectura amb la certesa que no us defraudaran.

 

L’operació de la llufa

(Article d’Anna Ballbona publicat al diari El Punt Avui el dilluns 10 d’abril de 2017)

L’ús de la figura de Tarradellas per part de C’s i el PP és un exercici de prestidigitació sense vergonya. Però amb precedents. Han acabat convertint el president de la Generalitat a l’exili i de la institució restaurada –sense Constitució!– en un ninot. L’operació és vella: agafa un personatge públic, tritura’n el context, i deforma’l al teu gust. I fa pensar en altres casos que, salvant les distàncies, hi tenen angunioses semblances. Segons com i per segons qui, la reivindicació de Montserrat Roig sembla que es faci només perquè era feminista i no per la potència de la seva obra (que n’és molt, de potent). A Pla l’ha despullat i gastat l’espanyolisme i l’independentisme, cadascú al seu aire, i a Xammar, tres quarts del mateix. Tots dos són prou complexos perquè no se’ls pengi una llufa simplificadora. Ovidi Montllor sembla que era de la CUP abans que existís la CUP, i comencen a desvetllar Xirinacs com un nou mestre il·luminador. Una cosa és que calguin referents –que en calen–, que falti memòria i s’hagi d’alçar la veu periòdicament per recordar figures que la dictadura o el corró del poder –de l’autonomisme o d’ara– ens han furtat. Però l’altra és tenir mandra de comprendre-les en la seva complexitat i convertir-les en una caricatura, un eslògan. Després de l’onada que reivindica tal personatge només amb una finalitat, es corre el perill que, darrere seu, sols quedi un ermot, i la silueta de la llufa que li van penjar.

 

De Pepe Serra a Vicent Sanchis

(Carta al director escrita per Jordi Pausas, de París, i publicada al diari El Punt Avui el dilluns 10 d’abril de 2017)

Llegeixo que el Parlament ha reprovat el nomenament de Vicent Sanchis com a director de TV3 i que tots els grups de l’oposició lamenten que s’hagi fet “un nomenament polític” i “sense consens”, tot i que asseguren que no es posa en dubte la seva vàlua professional. Posats a filar prim amb relació a la politització de càrrecs públics, és sorprenent que el patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –constituït per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura–, hagi renovat el contracte per cinc anys al mediàtic i controvertit director del MNAC Pepe Serra. En el moment que va accedir a la direcció del primer museu d’art figuratiu de Catalunya, el patronat del museu era presidit pel polític Narcís Serra –oncle de Pepe Serra– el qual va creure oportú traspassar el seu càrrec al també polític Miquel Roca Junyent. Així les coses, el nou director, el president del patronat, i el conseller de Cultura van fer mans i mànigues per canviar els estatuts del museu, –un fet inconcebible al Prado, el Louvre o l’Orsay– incorporant-hi els grafistes abstractes que per llei cronològicament corresponien al Museu d’Art Contemporani (Macba). Per reblar els despropòsits –vegeu l’ hemeroteca– l’inefable Pepe Serra va emprendre una campanya mediàtica amb el propòsit –sortosament fallit– de “desnacionalitzar” el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), rebatejant-lo com a Museu d’Art de Barcelona, ja que a parer seu, “Catalunya no era una nació ni era coneguda al món”. Del món de mones de la política.

 

Rufián

(Carta al director escrita per Joan Martorell i Barberà, de Matadepera (Vallès Occidental), i publicada al diari El Punt Avui el dilluns 10 d’abril de 2017)

Gabriel Rufián, et vas passar del tot amb el teu discurs tavernari al Congrés. Per si no ho sabies, hi ha un lèxic parlamentari que permet dir el nom del porc a l’adversari sense insultar-lo; l’altre, el barroer, fa sortir el tret per la culata. Jo defenso el mateix que defenses tu, però no estic a la mateixa trinxera i si vols que parli tan clar com tu penso que ets, més aviat, un franctirador sense trinxera.

Comentari meu: Una vegada més es demostra que, ni per bé ni per mal, al Congrés i al Senat d’España no hi ha de fer res cap representant de Catalunya. Que s’ho facin (i així, de passada, s’aniran acostumant per quan d’aquí a no res fotrem el camp).

  1. És cert, o només m’ho sembla a mi, que, en aquest darrer disc, la Maria del Mar fa uns sons guturals molt estrambòtics, especialment amb el so de la “u”?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!