Diaca Carles, mossèn Flavià.

Una conversa informal amb un bon amic em porta a la memòria un fet que ja havia oblidat tot i que un dia d’octubre de fa deu anys el vaig explicar de manera més o menys velada en aquest apunt.

Va ser ell, el bon amic, qui em va refrescar la memòria: “Tinc entès que tu i la teva dona vareu intervenir com a testimonis en la cerimònia d’ordenació sacerdotal de Carles Flavià, no?” Sorprès li vaig respondre que sí, que l’A. i jo vàrem exercir aquesta funció, però no exactament  en la cerimònia d’ordenació com ell deia (per bé que, certament, llegint el meu apunt de 2007 es podria entendre així ja que ho explico d’una manera un pèl confusa).

La història va anar de la següent manera: un dia de 1974 o de principis del 1975 (ho sento; sóc incapaç de precisar més) el Carles Flavià va passar per casa nostra  –aleshores vivíem al carrer Telègraf, al Guinardó, i encara no teniem cap fill–  perquè ens havia d’explicar una cosa molt important. Com que era al vespre li vàrem proposar que es quedés a sopar per xerrar amb calma però ens va dir que li era impossible i, en conseqüència, allò que ens havia de comunicar ho va fer a peu dret en el mateix rebedor.

Era una magnífica notícia: el bisbat havia donat el consentiment per iniciar el procés per a la seva ordenació sacerdotal. Vaja, que no trigaríem gaire a veure com el diaca Carles es convertia en mossèn Flavià.

Des de 1971 el Carles, que era quatre o cinc anys més gran que nosaltres, ajudava com a diaca a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, sobretot durant els caps de setmana ja que els altres dies treballava en un barri de la perifèria amb grups de joves de vida problemàtica. Era un personatge molt singular amb el qual tant l’A. com jo vàrem connectar de seguida (i ell amb nosaltres) ja que dinamitava tots els esquemes que fins aleshores es tenia dels capellans. Fins i tot, dels que podríem denominar “progres”.

El Carles era, deien, la nineta dels ulls del bisbe Narcís Jubany (que per aquelles èpoques, precisament, va pujar de categoria assolint els galons de cardenal) i, de fet, el que aquell vespre ens venia a explicar era, per una banda, la notícia de la seva propera ordenació i, per l’altra, que en el protocol habitual en aquests casos el responsable de la diòcesi demanava a diverses persones laiques que coneixien el candidat una espècie d’informes sobre aspectes relacionats amb el seu caràcter, la seva manera d’exercir les funcions a la parròquia, la seva receptivitat i obertura a la gent i unes quantes coses més d’aquest estil.

Doncs bé, l’amic Flavià havia vingut corrents a casa per dir-nos que l’equip de capellans de la parròquia havia passat al cardenal Jubany una llista de persones entre les quals hi havia els nostres noms i que segurament aquella mateixa setmana rebríem una carta amb el detall de les informacions que al palau del bisbe necessitaven per anar complimentant l’expedient.

La carta, efectivament, no es va fer esperar gaire. La vàrem respondre a quatre mans i, tot i que pràcticament no ens ha quedat record de cap detall concret del seu contingut (ni, cosa més greu, vàrem conservar-ne cap còpia) puc dir que les nostres respostes varen anar en la línia de valorar el Carles amb puntuació força alta.

Pocs mesos després (tampoc tinc constància de la data exacta) es celebrava amb tota la solemnitat del cas la cerimònia d’ordenació del Carles  a l’església del barri i la vida va continuar com si res.

“Doncs us deuríeu picar bé els dits quan uns anys després va penjar la sotana, no?”, em comenta en to irònic l’amic. I li responc que no. Que el Carles era un home molt lliure, lleial i sincer. I que nosaltres estàvem segurs que quan es va ordenar feia el que considerava que calia fer, de la mateixa manera que nosaltres vàrem atendre el qüestionari del cardenal també de la manera més lliure, lleial i sincera que vàrem ser capaços.

La vida després fa molts tombs i passa que el que en una època es veu de color de rosa després es percep en tons grisos. Però, vaja, si ens tornéssim a trobar en una situació com aquella estic convençut que tant l’A. com jo faríem el mateix que vàrem fer aleshores. Queda escrit, doncs: el mateix. Ni més ni menys.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *