Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

30 de desembre de 2016
1 comentari

I tothom vinga de cul darrere la senyora Colau… (dos articles que cal llegir).

Avui, divendres, fa just una setmana que es va convocar en el Parlament de Catalunya una reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir en la qual crec que es va donar a la senyora Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, un protagonisme que em sembla bastant desproporcionat i que reconec que em desconcerta perquè, francament, no entenc en què es fonamenta aquest desfici per seguir els dictamens d’aquesta bona senyora .

Tant que, almenys en aparença, les dues conclusions més importants  –o, si més no, les més destacades pels mitjans de comunicació (i no desmentides pels organitzadors, que consti)–  varen ser propugnades per la senyora Colau:

* 1a) el referèndum ha de ser pactat amb l’Estat.

* 2a) cal deixar de banda terminis i calendaris per no incórrer, diu ella, en frustracions.

És a dir, dues animalades com dues cases de pagès (amb perdó).

Aquesta mateixa setmana, en els diaris que jo llegeixo s’ha parlat de tot això. I força. I s’han publicat opinions que em semblen molt remarcables. N’he destacat dues: una de Salvador Cardús al diari Ara (aquesta) i una altra de Vicent Sanchis al diari El Punt Avui (aquesta).

Les podeu llegir a continuació:

 

Any nou, vells horitzons

Salvador Cardús, diari Ara, 27 de desembre de 2016

En contra del que diu la versió oficial, des del meu punt de vista el Pacte Nacional pel Referèndum és un gest inútil en el camí per arribar a la independència. Pitjor: el suposat moviment estratègic per incloure els dirigents dels comuns en el procés -d’aquí que tot es posés al servei de la fotografia amb Ada Colau– no fa altra cosa que afegir ambigüitat a termes com sobiranista, que ara també abraça els que no volen la independència. Qui pot defensar sincerament un referèndum per perdre’l? Potser em falta visió política, però la independència és un objectiu tan colossal que només es pot aconseguir amb molta veritat, mirant-lo de cara i acceptant-ne els riscos, i no amb gesticulacions dilatòries i confusionàries.

Dic que el gest és inútil per tres raons fonamentals. La primera, perquè esperar un referèndum acordat és perdre el temps. Ja s’ha provat. I l’Estat ja ha dit, per activa i per passiva, que de cap manera. No se li pot retreure que de grat no es vulgui fer l’harakiri territorial. La segona raó és perquè els comuns també han demostrat a bastament que sempre tindran a punt un pretext per ajornar la ruptura amb l’Estat. Ara no volen posar límits temporals a la negociació, i després no trobaran bé la data per fer-lo i finalment ens encallarem amb la pregunta. I la tercera raó, i la de conseqüències més greus, és que el pacte trasllada la iniciativa del procés a un acord entre les direccions de les organitzacions polítiques i la pren de les mans de la mobilització popular. ¿Qui ho diu que els votants dels comuns necessitin la benedicció de Colau o de Rabell per votar sí al referèndum?

A hores d’ara, qui no tingui clar que la independència només és possible amb una ruptura unilateral amb l’Estat és que, per acció o omissió, amb consciència o sense, la vol sabotejar. I ho fa en defensa dels seus legítims interessos polítics objectius. No estem parlant de convèncer o no convèncer amb més arguments, sinó de saber quins són els projectes polítics a mitjà i llarg termini de cadascú. Es diu que aquest pacte és “estratègic”, que és com dir que ja sabem que no porta enlloc però que forçarà els altres a moure’s de la seva posició. Però com que els altres també ho saben, probablement s’hi han apuntat també per estratègia, en aquest cas la contrària: la del poc revolucionari qui dia passa any empeny.

La independència de Catalunya mai no arribarà per un acord previ amb l’Estat que permeti procedir després a la ruptura. Al contrari, només pot ser resultat d’una ruptura unilateral amb l’Estat, en el millor dels casos seguida d’un acord per pactar els termes de la separació. Per tant, si es vol la independència per procediments estrictament democràtics, l’únic que cal és una majoria política. És a dir, la majoria dels que vagin a votar en un referèndum, o que votin partits que es comprometin explícitament a aconseguir-la. I no ens hauria de doldre dir-ho: si no hi ha majoria, si es perd el referèndum o no hi ha una majoria parlamentària capaç de guanyar-la, sentint-ho molt, és que no hi ha les condicions per proclamar la independència.

Com que no desconfio de la voluntat independentista dels que han promogut el pacte, he de suposar que l’han fet perquè no confien en aquesta victòria democràtica i la volen ampliar com sigui. Però el suport de la majoria no s’aconseguirà fent marrades com aquesta, sinó mostrant la màxima determinació. I des del meu punt de vista, aquest pacte fa el contrari: afegeix incertesa i confusió.

Ras i curt: el pacte de divendres és la culminació d’un càlcul polític d’origen opac que ja va començar amb allò de voler avantposar un referèndum a la ruptura. Pel bé de tots plegats, només espero que els que han fet els números sàpiguen comptar més bé que jo.

 

Sense calendari

Vicent Sanchis, diari El Punt Avui, 27 de desembre de 2016

La reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir que es va fer divendres al Parlament ha servit perquè el Pacte passi a ser pel Referèndum, i perquè el referèndum sigui amb calendari grec; és a dir, sense calendari, a petició de la Joana d’Arc social, que no nacional. En la taula immensa i quadrada hi havia la màxima representació política, social i institucional que es pot permetre un país. Però tanta gentada no va servir per a gran cosa, perquè n’hi ha que encara creuen en els reis. O que els utilitzen per a voltar la sénia. Al final de la gran cimera Ada Colau va declarar que aniran plegats en l’intent, debades, d’aconseguir un pacte amb els impactables. L’alcaldessa de Barcelona va demanar també que l’acord amb l’Estat es faci “sense terminis ni calendari, per evitar un nou 9-N i frustracions”. La pretensió enlluerna. Si l’Estat no vol pactar i qui vol que pacti no es posa ni calendaris, ens agafarà la pròxima glaciació amb cara de pardals. La maniobra amaga la trampa. En realitat, què diu Colau? No que esperem un canvi impossible a Espanya, sinó que votem els seus amb la intenció que guanyin i que ells tolerin el referèndum. Misericòrdia! En primer lloc, per molt que Catalunya voti Podemos, la magra demografia del país desfà l’intent. I en segon lloc, encara que guanyessin Pablo Iglesias o Íñigo Errejón, potser migpartits en dos partits, els canvis constitucionals que demanaria la maniobra exigirien l’arribada del segon Messies. Pacte Nacional pel Dret a Fer el Paperina.

 

Posats a dir-ho tot, crec que també val la pena que llegiu l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb (no us el reprodueixo, però el podeu llegir aquí) publicat el dilluns 26 de desembre. Es titula “¿Per què ha tornat el referèndum acordat?” i planteja un punt de vista una mica diferent, però igualment digne de remarca. M’encanta la postdata final i, sobretot, la frase que clou l’article:

“Què això, a dins, també posa en relleu les contradiccions dels comuns? Sí, és cert. Però crec que ara mateix aquest argument és molt secundari. No us hi obsessioneu, amb ells, que no n’hi ha per a tant

 

I, continuant amb el desig de dir-ho tot, NO US PERDEU l’article que fa tot just un parell d’hores acaba de penjar Pere Cardús al portal de Vilaweb. El seu títol ho diu tot: “És el poble, estúpids (o la cançoneta dels comuns)”. Va il·lustrat amb una preciosa pastanaga i el podeu llegir (el DEVEU llegir, si em permeteu) fent click aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!