Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Dono per segur que en els programes escolars de la República estarà previst que tots els nois i noies de la teva edat estudieu l’obra d’un gran poeta català de principis del segle XX que es deia Joan Salvat Papasseit i que, per tant, ja saps de qui et parlo. La seva vida va ser curta  –va nàixer el 1894 i es va morir el 1924, als 30 anys–  a causa de la tuberculosi, una malaltia que en aquells temps era força habitual entre la població.

Un dia de 1921, sabent-se ja greument malalt, va escriure “Tot l’enyor de demà”. Un magnífic poema que comença dient “Ara que estic al llit malalt, estic força content. Demà m’aixecaré potser, i heus aquí el que m’espera: Unes places lluentes de claror…” i continua explicant totes les coses que veurà si aconsegueix sortir al carrer o, almenys, si pot alçar-se del llit i sortir al balcó per contemplar la bullícia de la vida que passa a prop seu en un dia qualsevol.

Al final, però, Salvat, conscient de la seva situació, torna al present i clou de manera estremidora el poema dient: “Tot això bé m’espera, si m’aixeco, demà. Si no em puc aixecar, mai més, heus aquí el que m’espera: -Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.”

Enyorar el demà et pot semblar, i ho entenc, un concepte difícil d’entendre. No coneixem què ens portarà el futur i, per tant, pot encuriosir-nos, però difícilment podem sentir nostàlgia d’allò que encara no s’ha produït i que, a més a més, no sabem si ens resultarà plaent o dolorós. Sobretot quan, com és el teu cas, en el llibre de la vida queden, presumiblement, moltes més pàgines pendents d’emplenar que les que ja estan escrites.

Per entendre del tot aquest enyor de demà cal tenir, com Salvat, plena consciència que s’acaba el teu temps o, senzillament, haver viscut molts anys. Ser vell, vaja. És aleshores quan el joc de contrapesos entre el que s’ha viscut i el que queda (també se’n diu experiència, d’això) permet contemplar el futur, més o menys curt, amb una mirada molt més lliure i, sobretot, desangoixada.

Tinc un amic escriptor que es diu Josep Maria Espinàs (també l’estudiareu a l’escola, segur) que en el moment que preparo aquesta carta és a punt de complir 90 anys. Fa uns mesos va publicar un llibre en el que li parlava a la mort cara a cara. Es titula “La vella capitana. Navegant per la Vida i la Mort” (¿te n’adones? Com Salvat, escriu “Vida” i “Mort” amb majúscula) i en un moment del llibre, l’estimat Espinàs descriu com se sent mentre espera l’arribada indefugible de la vella capitana: “No esperar una altra collita i saber que al nostre voltant s’escampen noves llavors.” Un concepte que, com et pots imaginar, no és nou d’aquest segle ni de l’anterior. Els antics grecs ja deien més o menys el mateix: “El món creix com cal quan la gent gran planta arbres sabent que mai podrà gaudir de la seva ombra”.

La teva àvia i jo  –nascuts el 49 i el 50, els anys centrals del segle passat–  hem tingut la sort de ser testimonis d’una època excepcional. Si ens comparem amb els nostres avis veurem que les seves vides estaven marcades per l’estabilitat: la monotonia era la característica principal d’uns hàbits socials que canviaven molt lentament. Vaja, que al llarg de les seves vides “els passaven” poques coses…

Ben al contrari de nosaltres, em refereixo a la teva àvia i a mi, que hem estat, i som encara, espectadors i sovint protagonistes d’una immensa quantitat de novetats en la manera de fer, de viure i de pensar. Mai com fins ara entre una generació i la següent hi havia hagut tants canvis i, a més a més, produïts a tanta velocitat. Un fet degut, sobretot, a la tecnologia que ens ha ajudat/obligat a escampar les boires del cervell, a comunicar-nos i a eliminar les distàncies amb la resta del món. Una evolució (de fet, una revolució) que ha aconseguit fer realitat coses que fins fa molt poc pertanyien al regne de la imaginació o de les utopies. I pel que veig, estimada Mila, som només al començament: tu veuràs meravelles…

Tot això em fa pensar en una pel·lícula memorable (segur que també la coneixeràs) de l’any 1982 que es diu “Blade Runner”. En una de les seves escenes un robot  –el replicant Roy Batty—  s’adreça a un ésser humà amb unes paraules que, si fa no fa, serien les mateixes que jo li diria a la meva àvia si ara mateix s’aparegués davant meu: “He vist coses que no et creuries…”. I li explica els indrets remots de l’Univers que ha conegut i dels quals ha tornat per acabar els seus dies a la Terra. És una escena d’una gran bellesa que ja forma part de totes les antologies del cinema i que, a més a més, em serveix per continuar el que et volia explicar ja que s’acaba amb una frase estremidora: “Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. Ha arribat l’hora de morir.”

Vet-ho aquí: la mort com a oblit. Les llàgrimes i la pluja… És una idea terrible, si t’hi pares a pensar. Terrible, però real, és clar. Tan real que bona part del que fem a la nostra vida (sobretot quan, per edat, ja comencem a tenir consciència que som a prop del límit) són intents per mantenir-nos presents una mica més enllà del final. Per transcendir, ja sigui en els fills, en els néts, en els amics i coneguts o, si n’hem tingut, en els alumnes i els deixebles. I és precisament per això (crec que ja t’ho vaig explicar en una carta anterior) que escrivim: per sobreviure una mica més en el record dels qui l’endemà de la nostra marxa continuareu passejant pels carrers gaudint de l’arribada del bon temps.

No és cruel, això que acabo de dir. Encara que ho pugui semblar. Al contrari; ho trobo ben normal perquè, a fi de comptes, la vida és tan atractiva i dóna tants motius per gaudir-la en plenitud que és comprensible deixar de banda els qui l’han gaudit… però ja no hi són.

Ufff. Veig que la carta s’ha allargat més del que em pensava quan m’hi he posat i m’adono a més a més que encara em queden algunes coses per dir-te. Sobretot perquè al costat de l’enyor de demà que l’ha motivada n’hi ha també un altre, l’enyor d’ahir, sobre el qual et parlaré amb molta més brevetat (t’ho prometo) en la següent carta.

Que serà la que farà el número quaranta-tres. Ufff, també.

———————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!