Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Avui és Nadal i ets lluny: a la Bretanya amb els teus altres avis. No t’amago que ens entristeix una mica no tenir-te a prop en dies tan especials com aquest, però ho entenem: l’àvia i jo t’acompanyem al llarg de quasi tot l’any i és just que els teus avis bretons es reservin aquestes dates per tenir-te a prop i gaudir directament durant uns dies de l’espectacle de com et vas fent gran.

La carta que t’he escrit avui és un conte de Nadal. No és, però, un d’aquests contes que tant t’agraden quan l’àvia te’ls explica o quan jo me’ls invento (cada vegada, per cert, amb més protagonisme teu a l’hora de crear nous personatges i situacions; promets, noieta). No és un conte, dic, per explicar-te ara que ets petita, però estic segur que quan el llegeixis d’aquí a uns anys (si l’acabes llegint, és clar) l’entendràs del tot. Entre altres raons perquè hi faig sortir gent que tu coneixes.

De títol li he posat “Bon Nadal, mare” i fa així:

Recordar no és exactament la paraula. De fet, ja porta uns quants anys que la memòria  –les veus dels vius, els rostres dels morts, les fotografies–  és una pasta sense forma en la qual gairebé li és impossible de distingir detall. Ho ha oblidat tot.

Recordar no és exactament la paraula, però encara hi ha estones que intueix que aquelles quatre parets són especials. Diferents de totes les altres que al llarg del dia l’acullen i la protegeixen. S’ha quedat sense records, però hi ha algun moment, molt fugaç, que percep que allò és casa seva.

Recordar no és exactament la paraula, però li sembla que algunes vegades  –avui no–  una nena petita s’asseu al seu costat al sofà per mirar la televisió. Ella llavors pregunta de qui és aquella nena tan maca i quan vindran els seus pares a buscar-la.

Recordar no és exactament la paraula, però avui veu que l’envolten unes quantes cares que se la miren, li fan carícies i li parlen del fred que fa al carrer. I entre totes les cares li crida l’atenció la d’aquesta senyora menuda de cabells blancs que li parla d’un pessebre que aquest any, després d’un munt de nadals sense fer-ho, ha tornat a muntar  –ella i la néta–  a casa seva.

Recordar no és exactament la paraula, però ara fa un moment, quan aquesta senyora de cara agradable li ha dit “Bon Nadal, mare”, li ha donat un ram de vesc i li ha fet un petó al front, un breu raig de llum s’ha fet present en el seu cervell habitualment entenebrat i ha sabut que aquelles persones se l’estimaven.

Recordar no és exactament la paraula, però quan ha alçat les mans per acaronar les galtes de la senyora del petó i dels cabells blancs ha intuït que aquells ulls que de sobte s’han posat brillants no era pas la primera vegada que els veia. I a la seva manera li ha donat les gràcies.

———————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!