Dia i mig a la Vall d’Albaida: Carrícola.

(A tall de subtítol dolent, molt dolent: NO PARLO ENCARA D’OTOS… PERÒ HI POSO MOLTES FOTOS!)

Per mitjà de la bona gent de Vilaweb de la zona de la Vall d’Albaida la setmana passada es va organitzar en aquelles contrades una Trobada de Blocaires a la qual vaig assistir. Gràcies a això he pogut conèixer el poble de Carrícola.

De fet, va ser un contacte brevíssim ja que, en quedar superada per la colla dels blocaires la capacitat d’allotjament a Otos, el poble on es feia la Trobada, els organitzadors varen derivar-nos a uns quants assistents cap a l’Hostal de Carrícola, situat a molt pocs quilòmetres, per passar-hi la nit.

(Només per situar el lector diré que Otos  –compte, barcelonins! no feu com jo: la primera “O” del nom s’ha de pronunciar oberta, no tancada–  justeja els 500 habitants i a Carrícola no arriben al centenar).

Després de la primera sessió de la Trobada, carregada de detalls de molt bon recordar i que deixo per a un apunt posterior, ja de negra nit vàrem arribar en un parell de cotxes a l’hostal carricolí. No cal dir que en aquelles hores menudes l’indret era un paradís de calma, foscor i silenci que, després de les emocions de la jornada, convidava a fer el que de seguida vàrem fer: ficar-nos al llit i dormir profundament.

L’endemà, cap a quarts de 8 del matí (hora tardíssima, pels meus costums habituals), em vaig alçar i, abans d’enfilar cap a la dutxa, vaig obrir la finestra per veure quin panorama se’m presentava: aquest tan deliciós dotat, fins i tot com podeu veure, amb unes decoratives restes a mitja muntanya d’un castell del temps dels moros.

Des de la finestra

(Si feu click al centre la foto creix)

Net i polit, abans d’esmorzar vaig decidir-me a passejar per les quatre cases (bé, diguem vint-i-quatre) del poble i amb aquella estona d’encara no una hora vaig poder comprovar que Carrícola és un indret molt singular que, a més a més, està dotat amb un sentit de l’humor molt remarcable.

N’és un exemple el rètol que han posat a l’entrada, just arran de carretera, per donar la benvinguda als visitants. El trobareu en l’encapçalament d’aquest apunt i aquí sota:

Benvinguts al poble

(Si feu click al centre la foto creix)

Al costat de l’ajuntament una font plena de cargols escultòrics saluda els visitants i em fa pensar si no serà una referència etimològica. ¿Deu venir de “cargol”, el nom de Carrícola?:

Cargols a la font

(Si feu click al centre la foto creix)

I just al davant, una façana perpetua al llarg de l’any una escena primaveral carregada d’orenetes clavades a la paret:

Orenetes

(Si feu click al centre la foto creix)

En dues cases del poble em fixo que a les taulades hi ha uns gats en actituds variades  –els uns amb gest d’atacar-se i els altres a punt de fer-se una moixaina–  que també resulten ser de broma:

Gats de teulada 1

Gats de teulada 2(Si feu click al centre les fotos creixen)

Murs de cases decorats, un gran mandala davant de l’església fet pels nens de l’escola, un parell de paisatges pintats en un carrer… Carrícola és un pou de sorpreses estimulants pel visitant primerenc i matiner. Com, per exemple, el seu trinquet, amb una interessant estructura de sustentació a base de pòrtics de fusta:

Trinquet

(Si feu click al centre la foto creix)

A tocar del final del poble una casa exhibeix un nom que per a molta gent d’ara mateix no vol dir res, però que pels qui, com jo, ja carretegem uns quants lustres a les costelles té molta conya: ni més ni menys que “La casa de los Martínez” (vegeu aquí):

Martínez

(Si feu click al centre la foto creix)

Però la joia del poble els déus me la reservaven pel final de la passejada: l’antic safareig:

Safareig 1

(Si feu click al centre la foto creix)

I, sobretot, la fotografia de les noies joves que decora l’indret. Una imatge que obre les portes a la imaginació. A la meva, almenys. ¿Qui sou, belles dames? Quina enveja que feu, tan joves i tan rialleres… ¿On sou ara? ¿Què se n’ha fet de les vostres vides? ¿A quants enamorats heu trencat el cor a cops de rialla oberta i mirada franca?

Safareig més noies

Safareig(Si feu click al centre la foto creix)

I després de saludar, com s’escau, a les damisel·les enamoradores del safareig em vaig encaminar cap a l’Hostal a tancar la bossa i esmorzar.

Poc després, metre remenava el cafè amb llet, em vaig prometre que tornaria a la Vall d’Albaida i, molt especialment, a Carrícola  –amb l’A. és clar–  amb la promesa de reviure plegats aquella hora matinera de felices descobertes tot passejant amb la panxa encara buida…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *