Totxanes, totxos i maons

Tot i que encara li queden uns quants dies més de vida en la graella de TV3 (fins Nadal, si no m’erro) he de dir que, per mi, ahir es va acabar “El gran dictat”, un concurs presentat per Òscar Dalmau (un individu que em cau molt i molt bé, ho confesso), que va començar el setembre de 2009 en horari de migdia i només els caps de setmana i que a poc a poc ha anat escalant posicions en les preferències dels espectadors fins arribar a ser, a partir de 2012, el programa que donava pas al TeleNotícies Vespre i obria, per tant, l’horari preferent (o “prime time”, segons els moderns).

Des del primer dia a casa ja ens va semblar que un programa que començava invariablement amb el presentador dient “Benvinguts al Gran Dictat, un concurs que ens vol ajudar a tots plegats a destrossar una miqueta menys el català” no era un programa qualsevol i que calia que li dediquéssim l’atenció que sens dubte es mereixia.

I així ha estat. Al llarg de més de 1.200 edicions hi han anat passant concursants molt diferents i s’ha donat protagonisme a una enorme quantitat de mots, fàcils els dels primers nivells de la prova final i més envitricollats els de la part final. L’extens repertori de guanyadors  –i uns quants més que s’hi han quedat a les portes–  configuren una nòmina de ciutadans d’excel·lència i amb talent que fóra bo que el país no se’ls deixés perdre.

L’apoteosi final d’“El gran dictat”, però, l’hem viscuda aquestes darreres setmanes  –i, sobretot, ahir que finalment hi va haver un guanyador de l’últim pot–  amb la parella de concursants formada per Albert Pitarch, de Cabrera de Mar, funcionari i monitor d’activitats subaquàtiques, i Roger Batalla, de Terrassa, actor i traductor.

Dos concursants joves, amb complicitats manifestes i una conya marinera evident, llestos com una fura, dotats amb uns notables coneixements lingüístics i que, a més a més, formaven una parella perfectament complementada. L’Albert, cabells rossos, aspecte tranquil i mig despistat, i el Roger, ulls blaus, cabells negres, amb una esplèndida planta d’actor (un dels seus oficis, vaja), desimbolt davant la càmera, extravertit i un feix de nervis a mesura que s’anava acostant a la pregunta definitiva. Una pregunta que va errar “in extremis” unes quantes vegades fins ahir que va guanyar el pot de quasi 22.000 euros.

“El gran dictat”, doncs, ha trobat un final que ni el millor guionista hauria estat capaç d’imaginar amb aquests dos concursants que he procurat seguir des de casa  –jugant, és clar, amb la meva pissarreta–  i que des dels primers dies em varen semblar una recreació, quinze anys després de la parella formada per Jordi Sánchez i Joel Joan, de “Plats bruts”.

TV3, que ha demostrat que té gent capacitada i amb bona intuïció a l’hora de triar rostres i personatges per als seus programes, no hauria de permetre que la presència a la pantalla de la parella Batalla-Pitarch s’acabés aquí. No sé pas de quina manera, però aquests nois han de continuar entrant a casa per la finestreta de la televisió. Potser la vesso, però ja està dit.

Acabo, doncs, aquest apunt de comiat i, sobretot, d’homenatge a “El gran dictat”. Un programa que difícilment oblidarem.

Si voleu veure el darrer “Gran dictat” complet mireu aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!