Totxanes, totxos i maons

Avui, 30 de novembre (festa de sant Andreu, apòstol; de sant Trià, bisbe; i de les santes Justina i Maura, verges i màrtirs), a casa és data assenyalada perquè l’A. i jo celebrem doble aniversari. En aquesta ocasió toquen 44 anys de casats i 49 des que vàrem començar a sortir junts. O, com es deia abans, a “festejar” o, una mica més abans encara “a tenir relacions”.

Ja és un ritual que cada dia de Sant Andreu em faci ressò de l’aniversari en aquestes Totxanes. Amb algunes filigranes com la de l’any passat en què l’apunt va adoptar el format de carta a la nostra néta (aquest). Avui, doncs, afegeixo una peça més a la col·lecció.

¿Què us he d’explicar que no hagi dit ja? Després de tants anys l’A. i jo hem anat cobrint etapes plegats: els nois van començar a viure les seves experiències personals ben aviat (el tòpic, a casa, no es va complir), ens vàrem jubilar de les respectives feines, des de fa quatre anys i mig gaudim dels plaers de l’ofici d’avis (amb curiosos “revivals” com recuperar, trenta-cinc anys després, les tècniques de lluita contra els polls, per exemple), mentre comptem els mesos que ens falten per separar-nos d’una vegada d’España i mantenim l’hàbit de viatjar almenys un cop l’any a Itàlia. No ens podem queixar, certament.

Pel que fa a la feina del dia a dia, aquesta ens arriba principalment de la mà dels extrems: de la més gran de la família (la mare de l’A., 93 anys) i de la més menuda, la Mila. Besàvia i néta. Maldecaps i alegries. I així seguim; amb les forces bastant actives de moment. Més les mentals que les físiques, si és que hem d’entrar en detalls.

Vull dir amb això que ja fa temps que forma part de la nostra quotidianitat allò d’alçar-se cada matí amb un doloret a les lumbars. O de posar-nos molt contents quan una escala té barana. O de preguntar a algú que n’ha tingut de què va això de les cataractes i quins símptomes presenten. I, com els passa a altres persones de la nostra edat, ja comença a ser complicat entrar i sortir de segons quins models de cotxes o recollir algun objecte caigut a terra.

Però l’important de tot això (i del que vindrà) és el fet de poder-lo afrontar en companyia. Parlo dels col·legues i dels fills, és clar. Però, sobretot, del nucli dur. D’aquest duet  –conegut també com aviàvia, en el llenguatge conceptual (i molt exacte) de la nostra néta– que l’any vinent arribarà a dues xifres molt respectables: 45 anys de casats i 50 de “nòvios”. S’haurà de celebrar com cal, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!