Totxanes, totxos i maons

Fa uns dies es va saber que el periodista Carles Capdevila, fundador del diari Ara i d’una pila de projectes més, ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Comunicació en la modalitat de premsa.

En homenatge a l’amic Capdevila  –un home intel·ligent, un professional exemplar, una bona persona i un ciutadà responsable i sensible–  reprodueixo un dels últims articles que ha publicat a la seva columna de la darrera pàgina del diari. Un article que el retrata perfectament: parla de la infantesa i de com ens anem fent grans, i ho fa amb aquell estil directe i planer que tan bé comunica amb els seus lectors.

Felicitats CeCé!

Tan savi com la Joana, que té quatre dies

Carles Capdevila (diari Ara, 4 de novembre de 2016)

Fa temps que no tenia cap nadó en braços, i m’ha encantat que la Inés em deixés tenir-hi la seva Joana, que té quatre dies acabats de fer. M’ha impressionat la seva capacitat per fer una cosa que a mi em costa molt, deixar-se anar, relaxar-se, entregar-se totalment en cos i ànima. La notava adormida i repartint els seus tres quilets de pes en cada mil·límetre de la seva superfície, encaixant a la perfecció amb els meus braços. M’hi he fixat perquè jo a classe de ioga tinc dificultats per aconseguir estar tan pla a terra. I quan ho aconsegueixo la sensació de repòs és agradable com la que deu sentir la Joana.

D’adults necessitem terapeutes i cursos per saber viure el present. Hem d’aprendre el que ja sabíem de nadons, i hem desaprès pel camí. Vivim tan atrapats al passat i al futur que hi ha manuals i pràctiques de mindfulness per recuperar l’atenció plena, l’ara i aquí.

A casa em miro el meu fill de 8 anys i veig que és qui més me’n podria ensenyar. Menja quan té gana, dorm quan té son, riu molt quan li fas gràcia i plora amb sentiment quan van mal dades. Sempre és allà ben present, mentre a mi em distreu el mòbil sempre, i els pensaments me’ls atrapen preocupacions que no són del moment i tampoc puc resoldre.

No reivindico una societat infantilitzada, al contrari, massa que ho està. Lamento que de grans mantinguem massa actituds infantils poc adequades  –les enveges, les enrabiades, la necessitat de cridar l’atenció, els numerets, la impaciència i incoherència–  i que, en canvi, perdem pel camí virtuts precioses de la canalla, com la curiositat, l’espontaneïtat, la veritat. I una vida present tan intensa que els fa ser allà on són amb un entusiasme desbordant. L’autenticitat amb què corren quan corren, i dormen quan dormen. Avui que tinc ioga miraré de ser, als 51 anys, tan savi com la Joana, de quatre dies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!