Totxanes, totxos i maons

L’article que avui publica Salvador Cardús al diari Ara m’agafa en plena redacció d’un apunt que molt aviat penjaré i que, en bona part, es refereix al mateix assumpte: el catalaníssim costum de veure sempre l’ampolla més buida que plena. La síndrome de l’ai, ai, ai, vaja.

Us el reprodueixo íntegrament aquí sota. Llegiu-lo amb calma, que val molt la pena.

La síndrome de l’ai, ai, ai…

Salvador Cardús (publicat al diari Ara el 25 d’octubre de 2016)

Bona part dels catalans, en molt pocs anys, hem fet un gran canvi de mentalitat. Hem passat del “No és possible aconseguir-ho” a “Tenim el dret de provar-ho”. Hem deixat de considerar la pertinença a Espanya com una fatalitat i ara creiem que, si més no, ens pertany el dret de qüestionar-la. Però a molts catalans ens falta acabar de fer el darrer pas: tenir la convicció que, si ho volem, ho tindrem. Que és realment a les nostres mans. Que som capaços de fer-ho perquè és la independència més ben preparada de la història. Que en el moment de la veritat tindrem prou coratge per aconseguir-ho. Que això ja és imparable.

De les causes de la desconfiança ja n’he parlat altres vegades. La teoria de Martin Seligman sobre la indefensió apresa  —learned helplessness—  ja ha estat adduïda com una de les actituds interioritzades més difícils de superar, tant en animals com en persones. Fàcilment pots desarmar cognitivament un grup d’alumnes si els saps fer dubtar de la seva capacitat intel·lectual (a YouTube en podeu veure una demostració de la psicòloga Charisse Nixon en només cinc minuts). En el nostre cas, això s’agreuja perquè hi ha personatges influents en l’opinió pública dins del mateix independentisme que es dediquen a alimentar la indefensió seguint aquest esport nacional que consisteix a minar l’autoestima i sabotejar tot el que sigui sospitós de caure en el pecat de l’optimisme i que ràpidament és qualificat d’autocomplaença ingènua.

L’altra teoria que explica aquesta feblesa induïda és l’“autocompliment de profecia” –-self-fulfilling prophecy–  de Robert Merton. La profecia parteix d’una proposició falsa, però el fet d’anunciar-la afavoreix que es compleixi. És una idea paral·lela a la de William Thomas, que afirmava que “el que és definit com a real, és real en les seves conseqüències”. Proveu de cridar “Foc!” en un cinema, ni que sigui mentida… O és el propi d’aquells adults que projecten les seves pors i inseguretats en les criatures el primer dia que agafen una bicicleta: “Vigila que cauràs, que cauràs, que cauràs…” Fins que la profecia es compleix després de fer trontollar l’autoestima de la criatura.

Bé, doncs: bona part de l’independentisme viu aclaparat pel que en podríem dir la síndrome de l’ai, ai, ai…, i que s’expressa en aquesta obsessió per buscar i trobar febleses als polítics que s’han posat al capdavant i que arrisquen o ja han engegat a dida de manera provada les seves pròpies carreres polítiques i les confortabilitats personals. Ho explicava molt bé Vicent Partal al seu editorial de dimarts passat a Vilaweb: “És injust de tractar així els nostres polítics” (*). De la mateixa manera que és una insensatesa sobredimensionar les lògiques desavinences dins del Govern, dins de l’ANC o, en general, en l’independentisme.

Que quedi clar que no estic reclamant una benevolència condescendent ni que es miri cap a una altra banda respecte de les febleses del procés polític més difícil i arriscat que haurà viscut la nació catalana. Al contrari, necessitem aplicar-hi la màxima exigència crítica. Però això no té res a veure amb l’ai, ai, ai superficial, gratuït i inútil que mina l’autoestima que ens cal per encarar el tram final del desafiament.

Serà llavors, en els moments més difícils, que caldrà veure d’on vénen les febleses. Serà llavors quan haurem de passar pel judici dels fets els profetes de calamitats, els que ens apliquen fatalitats històriques com qui diagnostica una malaltia incurable, els que menystenen el coratge i la intel·ligència dels nostres líders i els que minen la nostra autoestima. Llavors, els fets desmentiran les falses profecies, o, al contrari, confirmaran que amb el seu ai, ai, ai hauran aconseguit que es compleixin.

——————————————————————————————————————————–

(*) Pel mateix preu us reprodueixo aquí sota  l’article de Vicent Partal de la setmana passada a què fa referència Cardús:

És injust de tractar així els nostres polítics

Vicent Partal (Publicat a Vilaweb el 18 d’octubre de 2016)

Una frase del discurs de Carles Puigdemont a París va desfermar dilluns a la nit una intensa picabaralla a les xarxes socials. La frase era molt equívoca i es prestava a interpretacions malicioses. Deixava entendre que abans de la proclamació de la independència caldria passar el referèndum, però també les eleccions constituents i fins i tot alguna cosa més. De manera que alguns van interpretar que la proclamació de la independència restaria ajornada, pel cap baix, fins el 2018.  Puigdemont va haver d’aclarir en un piulet de matinada que no, que la independència es proclamarà després del referèndum, evidentment si es guanya. Cosa que ahir va tornar a dir –-i desmentia així qualsevol equívoc-–, en diverses televisions franceses que el van entrevistar en directe.

La frase objecte de la polèmica certament és massa equívoca i crec que s’havia d’haver evitat o que, si més no, s’havia d’haver escrit millor, de manera que no permetés aquestes interpretacions. Dit això, he d’expressar la meua sorpresa per les reaccions desproporcionades que va desfermar en alguna gent i en algun mitjà. Hi va haver independentistes que van afirmar immediatament, sense esperar cap explicació, que ens aixecaven la camisa i que tot era un engany. Tesi a la qual es van agafar amb gran entusiasme alguns unionistes que fa temps que no tenen cap més motiu d’alegria que burxar, ara i adés, en les nostres divisions.

I jo he d’expressar sorpresa i incomoditat per aquestes reaccions. Per la manera com es produeixen. Perquè crec que reflecteixen una desconfiança tan extrema envers la nostra classe política i el procés d’independència, que no la puc compartir de cap manera.

Primer, perquè em sembla que no és just, vist on som i vist fins on hem arribat, i després perquè crec que amaguen deliberadament la realitat, com es prenen aquesta mena de decisions. És tan senzill com entendre que en el supòsit que Puigdemont volgués fer-nos alguna trampeta simplement no podria.

D’entrada em sembla profundament injust desconfiar, per una sola frase, d’una persona que ha parlat amb una claredat i contundència mai no vistes fins ara en un president de la Generalitat. Hi insistesc: per una frase confusa enmig d’un discurs ben transparent. Em sembla lògic de demanar explicacions i per això mateix esperar a escoltar-les, abans de tirar-s’hi de cap. Crec que és el mínim que es mereix, fins i tot en aquest temps de notícies en temps real.

Però és que, a més, hi ha una realitat que no es pot eludir ni amagar. En el cas hipotètic que Puigdemont volgués canviar unilateralment el full de ruta i allargar el procés un any més, és ben senzill d’entendre que no tindria cap manera de fer-ho. De fet, no tindria ni els vots per a continuar essent president. O és que hi ha ningú que es pense que els diputats de Junts pel Sí, els d’ERC, els independents, els de Demòcrates o Més, acceptarien una maniobra d’aquest estil? I no cal dir els de la CUP. I hi ha ningú, sincerament, que puga creure’s que Puigdemont seria tan suïcida o tan boig d’alterar radicalment amb una frase d’un discurs de París allò que ha costat, a ell i a tots, mesos i mesos de pactar? Aleshores d’on vénen tantes ganes de moure polèmica i tanta alegria per proves tan febles?

Una de les armes més potents de l’unionisme és la brometa aquesta de desqualificar tot allò que es fa amb el mot ‘processisme’. El vocable és una màquina de crear desconfiança en tot allò que passa i sobretot de crear desconfiança en nosaltres mateixos. En allò que fem i en allò que som capaços de fer. Demà farà 1.500 dies de la primera manifestació de l’ANC. Quatre anys, un mes i nou dies. Evidentment, tothom és lliure de pensar el que vulga i de creure’s els seus fantasmes, fins i tot de rebolcar-se en les seues obsessions. Però, realment, qui pot afirmar seriosament que no hem girat aquest país com un mitjó en mil cinc-cents dies? Qui pot defensar que no hem entrat en un enfrontament total amb l’estat espanyol? Qui pot creure’s que tot això que passa és teatre?

Ho aclariré perquè no hi haja confusions: no em preocupa que aquest o aquell personatge ho afirme o ho diga. Això m’és igual. Les persones són com són i les raons per a explicar el món d’una manera o d’una altra no sempre tenen a veure ni amb la lògica, ni amb la veritat, ni amb l’altruisme. Però no entendré mai que, amb tot això que la classe política independentista posa en joc avui dia, fins i tot personalment, una part del país encara desconfie tant d’ells, d’una manera tan abusiva, i estiga disposada a donar més credibilitat a qualsevol mínim rumor que no pas a l’enorme quantitat de feina que estan fent, des del parlament, des del govern, des dels partits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!