El sou del primer ministre.

Fa una estona, mentre em dutxava, he sentit per la ràdio  —Catalunya Ràdio, és clar–  una noia catalana resident des de fa dos anys a Singapur que explicava a Ricard Ustrell que els sous del primer ministre (el senyor Lee Hsien Loong, que trobareu a la fotografia que encapçala l’apunt) i dels membres del govern d’aquella ciutat-estat són els més alts del món pel que fa a l’àmbit dels polítics.

L’argument que la improvisada corresponsal esgrimia era doble i molt entenedor. Per una banda, a Singapur consideren que un polític ben pagat és molt més refractari a deixar-se temptar pels suborns o, directament, pel robatori i la corrupció. I per l’altra, consideren també que el sector públic ha d’atreure la gent més preparada atès que les decisions dels seus directius incideixen directament en tota la població. És a dir, en molta més gent que les decisions dels directius de les empreses més grans del país.

M’ha alegrat molt aquesta informació perquè ja fa força temps que defenso la mateixa tesi: en política el sou ha d’estar en consonància amb el nivell de responsabilitat i, en contrapartida, s’han d’habilitar els mecanismes adients perquè quan el rendiment i els resultats no siguin els adequats es canviïn immediatament els responsables per tal d’evitar mals majors. Exactament com es fa a qualsevol empresa important i seriosa.

Ben lluny, per tant, de la mística figaflor (tan del gust de les nostres esquerres, sempre per damunt del bé i del mal) que d’uns anys ençà s’ha instal·lat a casa nostra i que ha portat a pensar que per a un polític exercir responsabilitats és més un sacrifici personal que una manera ben noble de posar les seves aptituds al servei a la col·lectivitat.

I, naturalment, de ser remunerat d’acord amb el que aconsegueix.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *