Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

27 d'octubre de 2016
0 comentaris

Quines coses d’explicar-li a una nena, pensarà algú (quarantena -i llaaarga- carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

He de reconèixer que aquesta col·lecció de cartes que des de fa temps et vaig escrivint té un punt de surrealista. Quan n’he enllestit una la penjo a Internet i, per tant, automàticament queda a l’abast de qualsevol persona que entri al meu Bloc i la vulgui llegir i, fins i tot, comentar. De qualsevol persona… menys la que a fi de comptes és l’única destinatària del seu contingut, que ets tu. I el més curiós de tot plegat és que, com et repeteixo gairebé en cada carta, no tinc la certesa que algun dia acabis llegint tot aquest epistolari electrònic que neix i creix pensant exclusivament en tu. Ja veus, doncs, quin embolic…

De fet, un nombre força significatiu d’aquestes cartes (que amb la d’avui ja arriben a la quarantena) tenen un tema comú: l’explicació de com vivim la teva família i, molt especialment, l’àvia i jo el procés que està seguint Catalunya cap a la independència.

Encara et diré més: les cartes que varen posar en marxa aquesta correspondència  –tres de seguides– són de novembre de 2012 (tenies només mig any) i varen sorgir de resultes d’unes eleccions que aquells dies es varen celebrar aquí i en les quals tothom hi havia dipositat moltes esperances.

Al llarg de tot aquest temps (ben mirat, parlo de només quatre anys!) la marxa del país cap a la independència s’ha accelerat i ara mateix puc dir-te que ens trobem molt a prop de la seva culminació amb un calendari concret que s’acaba amb el referèndum que celebrarem (trio el verb expressament) l’estiu de l’any vinent. És qüestió, doncs, de mesos.

I encara que et sembli mentida, tan a prop que som i encara hi ha gent que no només no s’ho acaba de creure sinó que s’entesta a trobar, de collita pròpia, dificultats i inconvenients afegits als entrebancs que, lògicament, España  –que sap que amb la nostra marxa quedarà molt disminuïda– ens posa pel davant.

Som així, estimada Mila, els catalans. Almenys els de la meva generació i tots els que han viscut abans. És un tret que a força de segles d’anar rebent garrotades portem adherit al nostre ADN col·lectiu. Un tret, val a dir, contra el qual fa bastants anys que jo m’he rebel·lat i que espero que quan la teva generació agafi el pòndol del país ja hagi passat a la història.

Com et dic, a casa fa bastants anys que tenim clar que l’única solució és marxar. Separar-nos d’España. I que, a més a més, aquesta separació es produirà tan bon punt tots plegats ens ho proposem. És un procés que tu ja trobaràs resolt  –sortosament la teva normalitat serà molt diferent a la nostra–, que estudiaràs a l’escola i a la universitat (si hi vas, que tampoc s’acaba el món si no) i que et confesso que m’emociona de viure’l en primera línia perquè considero que és un privilegi que ens ha estat donat després de tants segles de submissió.

Sé perfectament que el que motiva aquesta carta és més un desfogament personal que no pas un intent de transmetre’t cap ensenyament pràctic. Algú dirà, amb raó, que aquestes no són coses per explicar-li a una nena. Però jo crec que després de les trenta-nou cartes que t’he escrit fins ara et pot fer gràcia llegir aquestes impressions d’algú molt proper a tu que està vivint aquests moments històrics des de dintre de la història. Et pot servir, ja et dic, com a testimoni personal d’uns fets que tu estudiaràs i, alhora, com a retrat de primera mà de com som la gent que ara i aquí estem empenyent el carro.

Per tot això m’ha semblat interessant penjar-te aquí sota el You Tube d’una conferència feta a principis d’octubre d’enguany per Vicent Partal, un bon amic de casa. En Vicent és un magnífic periodista que en els últims vint-i-cinc anys ha tingut la sort de viure en directe uns quants processos d’independència de països europeus i és, també, un home tan convençut (i des de fa tant de temps) com jo que marxarem d’España ben aviat.

Aquest document, d’uns vuitanta minuts de durada, l’he enviat a una pila d’amics i coneguts favorables a la creació de la República catalana però afectats encara per la síndrome de l’“ai, ai, ai… vols dir que ens en sortirem?” de la que et parlava més amunt. O encara pìtjor: la síndrome del “Tu creus que ens deixaran?” quan és evident que España  –que són espanyols, però no ases–  NO ens deixarà, que serem nosaltres qui ens prendrem  –ens l’hem pres ja, vaja–  el dret d’independitzar-nos-hi.

Te’l reprodueixo a continuació però com que el més segur és que el dia que hi accedeixis ja no sigui consultable t’he fet un resum dels conceptes i raonaments més importants que conté. El trobaràs a sota del visor You Tube:

 

 

Unes quantes idees contingudes en aquesta gravació que faig meves i que et vull transmetre, estimada Mila, perquè entenguis com ens sentim ara mateix:

* Anem a cent per hora. I com que tot va a una velocitat tan gran sembla que no ens n’adonem. Fa només quatre anys –l’Onze de Setembre de 2012–  vàrem fer la primera gran manifestació al passeig de Gràcia de Barcelona i ara tenim que la Carme Forcadell, la persona que aleshores dirigia l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), una de les entitats organitzadores d’aquella manifestació, és la presidenta del Parlament que proclamarà la independència.

* La reacció de la gent cada Onze de Setembre ha estat clau. La gent que ha omplert la Via Catalana (2013), la V gegant de color groc i vermell a la Diagonal i la Gran Via (2014), la Meridiana (2015) i les cinc manifestacions arreu del país (2016) ha donat força i visibilitat al procés. El món ens mira convençut que això no és una foguerada passatgera. El món… menys España.

* Els papers han canviat. Ara Catalunya és un país estable i amb un pla en marxa per assolir l’estat propi. A España, en canvi, tot són urgències i inestabilitat política. Una diferència molt important de cara a la percepció dels qui, des de fora, observen una i altra realitat.

* El juny de 2017 tot estarà a punt. Ho ha confirmat no fa gaire el president Puigdemont i és la clau de l’èxit. L’endemà de la nostra proclamació com a país independent no podem fallar: els recursos humans, materials i legislatius han d’estar a punt per començar la nova situació sense cap sotrac. Em consta que des de fa bastants mesos (en algun cas, anys i tot) hi ha gent treballant. Discretament, com mana la prudència, i bé.

* Fora nervis i malfiances. Quan vas pel país t’adones que la gent hi és i que l’esperança és total. Els nervis i les malfiances han canviat de costat. La nostra força ve del convenciment i l’expressem amb un somriure. Fora la síndrome de l’ai, ai, ai!

* El prestigi internacional d‘España està sota zero. A la Unió Europea (UE) ja ni els criden a l’hora de prendre decisions. Però compte a enlluernar-nos: Europa no farà cap pronunciament fins que nosaltres no proclamem la independència. Ara s’ho callen, és clar, però no deixen de mirar amb simpatia i comprensió la nostra aposta per separar-nos d’un país tan impresentable com España.

* El dia de la independència serà un dia normal. Tots plegats, estarem contents i una mica aclaparats. Però la que recordarem com una data històrica serà la consulta popular del 9 de novembre de 2014, el 9-N. Aquell va ser el dia que el món va veure que a Catalunya la legalitat espanyola havia deixat de tenir cap valor.

* La reacció en forma d’ocupació militar de Catalunya l’hem de descartar rotundament. I no per falta de ganes d’España sinó, senzillament, perquè, a part de la pèssima imatge internacional que donaria, els efectius de l’exèrcit espanyol no donen ni per ocupar el centre de Barcelona.

* L’única via que li queda a España per aturar la independència és que en el referèndum de l’any que ve guanyi el NO. I faran tot el que estigui a la seva mà  –legal o no tant– perquè sigui així ja que hi perden molt amb la nostra marxa. Ens agafen, però, preparats. I convençuts.

* Som una societat molt madura. De fet, ja fa molts anys que en uns quants àmbits  –sanitat, ensenyament, policia…–  funcionem com si tinguéssim ja estat propi. O quasi. I la prova la tenim en els continus esforços dels governs espanyols per laminar-nos les competències.

* Els catalans del carrer que no volen la independència actuen d’una manera democràtica i respectuosa. Un altre símptoma de la maduresa de la nostra societat. Se’ls ha de reconèixer: obren el televisor, veuen una cadena de centenars de milers de catalans entre el Voló i la Sènia, tots amb senyeres i cridant in-de-pen-dèn-cia, i segurament no els agrada, però ho respecten. Això, precisament, és el que més desespera a España que no ho entén, tot i els molts diners que destina a aconseguir que la gent provoqui problemes que ens desestabilitzin.

* Ho tenim tot previst. Poques independències s’hauran proclamat al món que tinguin tan a punt totes les possibles eventualitats com la nostra. Estem ja preparats i quan tot s’hagi acabat els analistes explicaran admirats el nivell de preparació a què hem arribat. Un deu, vaja.

* Tenim una majoria més que suficient. Un dels arguments més esgrimits contra la independència és voler fer-nos creure que no tenim una majoria suficient per guanyar el referèndum. És una mentida i una tàctica grollera que cada vegada es creu menys gent i que acabarà demostrant-se ben aviat. Ara ja tenim els que ens calen. I tothom que s’hi vulgui afegir serà benvingut, no cal dir-ho. Però no perdem les referències: ja hi som.

* Si no ens han ensorrat és perquè no poden. Amb les televisions espanyoles i bona part de la premsa que es publica aquí (Vanguardia, Periódico, País, ABC, Mundo, Razón…) en contra de la independència, si no han aconseguit frenar el procés és, senzillament, perquè no poden. Perquè JA no poden.

* El país que farem no és només dels independentistes. És un país on tothom hi tindrà cabuda: els qui hi hem cregut des de bon començament, els qui s’hi han incorporat més tard i els qui s’hi afegiran quan tot s’hagi consumat. Tothom fa falta per construir la societat modèlica que ens mereixem.

* El perill per, a España, és l’endemà. No és gens improbable que la nostra marxa situï España en un punt crític que acceleri altres processos de separació de la vella carcassa. No és una volada de coloms: ells ho saben i, per això, són tan bel·ligerants amb el nostre procés.

* I, per acabar, el que més els cou és l’evidència que tan bon punt marxem hauran de seure en una taula a negociar amb nosaltres com es fa el repartiment del deute i del patrimoni que fins ara compartíem. No és una dada menor: el deute de l’estat (l’immens forat que té l’estat espanyol) està inscrit a nom del “Reino de España”, no pas de Catalunya. Saben, doncs, que s’hauran d’empassar l’orgull i fer allò que durant tants anys s’han negat a fer (i així els haurà anat): seure, parlar i arribar a acords. Uns acords que, aleshores ja sí, negociarem d’igual a igual. Entre països independents. Com Déu mana, vaja.

* NOTA FINAL: La majoria de les vegades que et parlo d’España (amb ñ i sense la ny, només faltaria) em refereixo al govern dels últims anys. Un govern del Partido Popular (PP)  –que és a Catalunya és un partit molt minoritari– que com més accentua el seu discurs anticatalà i com més escàndols de corrupció se li destapen més vots aplega de l’electorat espanyol. I, dissortadament, no és pas l’únic partit que va pel món venent anticatalanisme… España, com pots veure, no té remei. Precisament per això volen fer la nostra pròpia via. S’entén, oi?

 

I ja està. Una carta ben llarga, oi, noieta?

 

(Per cert: si tens curiositat per saber què és la fotografia que he triat per encapçalar aquesta carta sàpigues que és un monument que hi ha a la plaça de l’església de Sant Salvador, al Vendrell. Representa un avi que ensenya a la seva néta l’àngel que corona el campanar. Més adient, impossible, oi?)

———————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!