Totxanes, totxos i maons

Ahir divendres es complien exactament tres anys del traspàs de Max Cahner. Una data que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va aprofitar molt oportunament per refer-se del petit embolic en el que s’havia posat quan es va descobrir la desaparició d’una placa que en el Palau Moja recordava la figura de qui va ser el primer conseller del ram (vegeu la nota de premsa de la conselleria).

La història la vaig explicar el juny passat aquí i no cal que la repeteixi. El cert és que aquell apunt va tenir un ampli ressò i finalment, poques setmanes després (vegeu aquí), el conseller Santi Vila es reunia amb la família Cahner per explicar-los les mesures que tenia pensat adoptar.

L’acte d’ahir, doncs, va consistir en la presentació pública de la nova denominació del claustre del Centre d’Art Santa Mònica, que es converteix en “Claustre Max Cahner”. Una denominació indicada amb unes lletres blanques pintades directament a la paret que recorden els quatre anys que va ser conseller. Possiblement algú opinarà que és una solució modesta en la forma, però no se li pot negar que en la idea que l’ha inspirat hi ha respecte i simpatia per l’homenatjat.

Si més no, m’acullo a les paraules del conseller durant l’acte: “Hi ha persones que esdevenen honorables quan assoleixen un càrrec. N’hi ha d’altres, en canvi, que fan honorable el càrrec que ocupen. En Max era, sense cap mena de dubte, d’aquests darrers”.

 (Si feu clic al damunt, la imatge creix)

Tot plegat m’ha portat a la memòria “Servir Catalunya”, el llibre d’homenatge que uns quants amics i col·laboradors d’aquells anys fundacionals varen preparar ara fa deu anys arran del setantè aniversari de Cahner (va néixer el 3 de desembre de 1936).

Els detalls concrets no els puc explicar de manera fiable perquè no hi vaig prendre part directa però, pel que sé, l’esmentat llibre, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, va aparèixer el mes de març de 2007 i tan bon punt va sortir de la impremta els participants es varen reunir en un sopar amb Max Cahner per fer-li solemne lliurament. Vegeu aquí sota la coberta:

 (Si feu clic al damunt, la imatge creix una mica)

De resultes de la publicació del llibre la gent de la revista “Serra d’Or” em va demanar que en fes una ressenya. Com que el vaig llegir amb un enorme interès vaig aprofitar l’ocasió per destacar algun aspecte de cada aportació i, sobretot, per formular una pregunta  –en el paràgraf final–  que per mi resulta un enigma. Un enigma, val a dir, que encara avui es manté i que ningú no m’ha sabut aclarir. Sembla que la política ja les fa, aquestes coses…

Amb la fermesa d’una olivera centenària.
A propòsit de la publicació de “Servir Catalunya”, un homenatge a Max Cahner

(Publicar a la revista Serra d’Or, setembre de 2007)

“Qui pot posar en un mateix espai catalanistes de dretes i d’esquerres, clericals i menjacapellans, científics i literats, polítics de trajectòria llarga i militants de la societat civil, joves i grans? I qui els podia posar a l’entorn d’un projecte de construcció nacional sense adjectius que no sigui en Max?”. Amb aquestes paraules Antoni Vives, director de la Fundació Trias Fargas, obre les portes d’una miscel·lània en homenatge a Max Cahner a propòsit del seu setantè aniversari que s’ha publicat recentment amb el títol “Servir Catalunya”. Un llibre polièdric –com la per-sona a qui està dedicat- que a través de l’acumulació d’opinions i de punts de vista acaba oferint un retrat global complet i summament interessant d’aquest home “obsessionat per Catalunya” que en paraules de l’expresident Pujol era fet d’una insòlita amalgama de pedra i acer.

Per imperatius de l’ordre alfabètic li correspon obrir el foc a Roger Alier que evoca un episodi poc conegut de l’època difícil de l’Enciclopèdia Catalana, el gener de 1974. Un episodi que va tenir com a conseqüència col·lateral el fet que Cahner esdevingués, sense saber-ho, el protagonista d’un llibret d’òpera elaborat de forma quasi clandestina per Alier. En el següent article Heribert Barrera defineix Cahner com “un home providencial per a la cultura catalana”. Josep Benet es pregunta com es pot oblidar o silenciar el paper de Max Cahner en la creació d’Edicions 62 i de l’Enciclopèdia: “En aquestes empreses que tan decisives foren en el nostre redreçament nacional Max hi deixaria tots els seus béns… I, tanmateix, tenaç, continuaria treballant al servei de la nació catalana”.

Oriol Bohigas evoca el duet Cahner-Bastardes quan a finals dels 50 li varen proposar de formar part de l’equip fundacional de Serra d’Or. I molt especialment la creació d’una secció permanent dedicada a l’urbanisme, l’arquitectura i el disseny, un fet insòlit en aquella època. Jordi Carbonell remarca els criteris lingüístics i el rigor intel·lectual que Cahner va voler imprimir des d’un bon començament a la revista montserratina. Salvador Cardús fa esment de la seva personalitat complexa i infatigable: “Amb Cahner s’aprenia a viure la lluita per la supervivència nacional com un acte de normalitat que exigia el mateix rigor, o més, que el que hauria estat desitjable en condicions de normalitat.”

Josep Maria Castellet recorda la gran amplitud de mires amb què Max Cahner li va plantejar la direcció literària d’Edicions 62. Eliseu Climent comença el seu text amb una frase definitiva: “No seria desgavellat si dic que Max Cahner ha estat, a l’ombra i amb discreció, un dels artífexs de la construcció nacional del País Valencià”. Els atzars de l’ordre alfabètic fan que les aportacions de Lluís de Carreras, Roser Domingo i Joaquim Egea, tres col·laboradors íntims de Cahner en la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, vagin quasi seguides i ens ofereixin visions complementàries del dia a dia d’un període fundacional en el que les nombroses mancances institucionals es compensaven amb dosis extraordinàries d’il·lusió i entrega. Carles Duarte explica com a través de Cahner va entrar a col·laborar amb Joan Coromines i Josep Fontana evoca cinc moments clau de la seva llarga relació des de l’època dels clandestins Estudis Universitaris Catalans fins a la més recent  -–i injustament desconeguda– d’investigador de la literatura catalana dels segles XVIII i XIX.

Francesc Fontbona insisteix en la línia de Fontana i deplora el poc reconeixement a Cahner pels seus treballs recents d’investigació alhora que fa vots perquè aquesta tendència canviï en el futur. Joan Llobet, en un dels textos més remarcables del conjunt, evoca els seus quatre anys com a responsable de publicacions de la primera conselleria de Cultura. El retrat que fa de Max Cahner i la metàfora de l’olivera centenària que m’he permès manllevar per posar títol a aquest article traspua respecte, coneixement i estima. Albert Manent i Josep Massot coincideixen a parlar dels inicis d’una de les iniciatives de més solera empreses per la Generalitat: el suport genèric a la indústria editorial.

Ramon Miravall fa una extensa panoràmica de la cultura catalana a les terres de l’Ebre i més concretament de la creació dels Serveis Territorials de Cultura a Tortosa, una iniciativa de Max Cahner. Joaquim Montclús fa un tractament similar al de Miravall enfocat, en aquest cas, a la Franja de Ponent. Josep Murgades és contundent en la seva apreciació: “… la infra-estructura bastida per Cahner entre el 1980 i el 1984 ha estat la base (com alhora també de vegades l’objectiu a desmuntar) de la política cultural du-ta a terme des del màxim òrgan de govern de Catalunya de llavors ençà.”. Per la seva banda Oriol Pi de Cabanyes no dubta a qualificar Cahner, d’intel·lectual i alhora home d’acció, de “luxe per a la cultura del nostre país”. Una línia argumental secundada també per Antoni Pladevall.

L’ex-president Jordi Pujol diu: “Potser hauria calgut donar-li més suport polític. Jo mateix m’he d’interrogar sobre això. El cas és que a mitjan 1984 va haver de deixar la Conselleria. Després, repeteixo, d’haver fet molt bona feina.” Una declaració que es complementa amb el que escriu Mi-quel Sellarés: “… el mateix president Jordi Pujol, que li donava suport, també el feia patir, perquè a vegades no entenia el sentit d’estat, referint-se als Països Catalans, que tenia el seu conseller de Cultura.” L’article de Francesc Sanuy se centra en les relacions entre els quatre consellers independents del primer govern Pujol: Cahner, Vicenç Oller, Josep Laporte i ell mateix.

Joan Triadú ens ofereix un retrat breu però també insòlit d’un Cahner molt jove alumne de les classes de català que impartia a l’antic CICF de la cantonada dels carrers de Santaló i de l’Avenir. Francesc Vallverdú exposa detalls de la seva feina a Edicions 62 i recorda un viatge amb les respectives mullers a la Fira de Frankfurt de 1966. Pere Verdaguer descriu l’estreta relació de Cahner amb la Catalunya del Nord i Miquel Vilar fa un cant a una virtut seva d’allò més germànica: el sentit de l’anticipació i la previsió. Per això, després que Pujol li preguntés si acceptaria la conselleria de Cultura en cas de guanyar les eleccions, Cahner va començar a reunir-se amb la gent que després va formar el seu primer equip de treball. “La conseqüència de tot això va ser que quan el Max va ser nomenat conseller, el primer dia de treball ja sabíem cap on anar, què fer i com havíem de plantejar les competències que l’Estatut ens donava.”

Vicenç Villatoro s’estén en el detall de la influència de Max Cahner a l’hora de crear la Fundació Acta: “… va fer l’esforç de buscar un per un periodistes i professors nacionalistes, exòtics i aïllats en el seu hàbitat natural, i posar-los en contacte. Li interessava que fossin joves i que poguéssim plantar cara en el debat sobre les idees.” La darrera aportació en forma d’article la fa Antoni Vives que recorda el seu pas per Acció Catalana i les seves relacions amb Josep Lluís Carod-Rovira, “una persona que aleshores ens semblava que podia representar la renovació del nacionalisme.”

El llibre conté un interessant però massa breu apartat de fotografies i es clou amb una extensa entrevista de Josep Ferrer i Costa i de Joan Pujadas i Marquès en la que Max Cahner fa un ampli repàs a la seva trajectòria vital. Aquests dos autors es reparteixen també la part final de caire documental amb un seguit de notes biogràfiques i una bibliografia que ajuden a culminar la intenció d’aquest llibre d’homenatge a setanta anys de vida al servei del país. Setanta anys de rigor, d’empenta i de passió.

Una miscel·lània que, com es diu en la introducció, “en Cahner se la mereixia quan en va fer seixanta i quan en va fer seixanta-cinc. I se la mereixerà quan en faci vuitanta. La miscel·lània a Max Cahner, diguem-ho clar, és una miscel·lània a tots nosaltres. Perquè tots els que hi hem in-tervingut, i alguns que no hi han pogut o volgut prendre part, hem passat per les mans d’en Max.”

Un llibre, doncs, que ens apropa als múltiples aspectes d’un home polièdric i singular. Un retrat que podria ser qualificat d’exhaustiu si no fos que deixa sense respondre una única pregunta no gens trivial: ¿per quins motius no va continuar Max Cahner al capdavant de la conselleria de Cultura a partir de 1984, quan va ser rellevat per Joan Rigol?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!