A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (i 4).

(La sèrie comença aquí)

Tot i que l’acte de presentació del llibre va tenir molta agilitat gràcies a l’alternança entre les lectures del tàndem Segura-Cònsul i les meves explicacions  –més la introducció de l’autora i la cirereta final del piano–,  quan ens acostàvem perillosament a l’hora i quart tothom va tenir la intuïció que el que calia fer i dir ja estava fet i dit i que no era aconsellable córrer el risc de forçar el cansament del centenar de persones que varen tenir l’amabilitat d’acompanyar-nos.

Jo ja havia advertit al començament que és molt pelut parlar dels bons llibres perquè inevitablement sempre et deixes un munt de coses en el tinter. Teoria que en aquesta ocasió es va complir una vegada més. De fet, em va quedar pendent el que hauria estat la cloenda de la meva intervenció en la qual m’hauria centrat en l’enumeració d’uns quants motius pels quals m’agrada “La mecànica de l’aigua” amb l’esperança que fossin d’utilitat pels futurs lectors del llibre.

Si hagués disposat de més temps, doncs, hauria començat aquesta part final dient que, tal com havia detallat en les meves intervencions, la novel·la m’agradava per la seva dimensió d’homenatge a la literatura, perquè ens explica que tots a la vida som deixebles d’algú, i per la manera com la mort  –i els morts–  són presents en el relat sense fer-hi gens de nosa. Enriquint-lo, vaja.

També m’agrada per la manera exquisidament mesurada com l’autora descriu els estralls en el cos i la ment derivats de la malaltia, perquè està escrita amb una prosa de poderós ritme intern que  –talment com l’aigua i la seva mecànica que la fa colpejar, rebotar, anar i tornar–  alterna repeticions i paràgrafs breus amb extenses lletanies verbals de la protagonista.

M’agrada per la saviesa de la veu que ens explica la història  –aquest veu, precisament, jo la veig com el gran mèrit del llibre (*)—  i que ens demostra com és d’important la distància que separa la tercera de la primera persona; perquè és plena de detalls i pistes amagades que afalaguen el lector atent (penso, per exemple, en les referències a la música i el cinema, o en el fet que, a Buenos Aires, la protagonista visqui a l’avinguda del general Pueyrredón). També m’agrada pel Kantiano (¿com em podia oblidar del gos salxitxa que acompanya la Vera en totes les seves trifulgues?) perquè, com a recurs literari, em recorda molt aquell valerós cabdill arapahoe de nom Àguila Negra que Jaume Cabré ens va presentar a “Jo confesso”.

I, finalment, m’agrada “La mecànica de l’aigua” perquè la veig com la porta que obre pas al que han de ser els futurs llibres de Silvana Vogt. Una porta que, a diferència del que li passa a l’entranyable Vera, la Silvana travessarà pel centre, sense vacil·lacions i amb l’orgull de qui ha vingut aquí a menjar-se el món. I estic segur que, gràcies a aquesta novel·la de debut que ara tot just comença a caminar, a l’altra banda de la porta ens trobarà a una pila de lectors amatents a les històries que aquesta autora té per oferir-nos d’ara endavant.

Mecànica aigua

(*) Aprofito l’ocasió per recomanar “La mecànica de l’aigua” com a llibre ideal per analitzar en els nombrosos cursos d’escriptura i clubs de lectura que tenim escampats pel país. Ja m’ho sabreu dir…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *