Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

4 d'octubre de 2016
1 comentari

“Introibo ad altare Dei”: els diacrítics i jo (1).

Recordo vagament la meva època  –molt fugaç, d’altra banda–  d’escolanet a la parròquia dels Mercedaris de la plaça Castella. Tanmateix, la puc situar força bé en la cronologia: l’any 1963 o, a tot estirar, el 1964. Ho puc precisar perquè eren els dos anys que al Batxillerat Elemental estudiava l’assignatura de llatí, una llengua que m’estimo i que defenso sempre que en tinc l’ocasió (en vaig parlar aquí i aquí, per exemple).

Parlo del llatí perquè era la llengua amb la que s’oficiaven aleshores les misses i, per tant, l’escolà que ajudava el capellà havia de saber-se de memòria tot el repertori d’invocacions de l’oficiant i les respostes que en cada cas s’esqueien. Unes respostes que eren responsabilitat de l’escolà i que a mi m’agradava d’analitzar com a complement de les classes de llatí. Sí… teniu raó: ja era raret, jo, aleshores.

“In nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen. Introibo ad altare Dei”, començava el mossèn. I jo li responia: “Ad Deum qui laetificat juventutem meam”. I així fins que, tres quarts d’hora més tard, arribava el moment que el capellà es girava cap als fidels (no ho he dit, però les misses aleshores s’oficiaven de cul a la gent; vegeu aquí, per exemple) i deia un “Ite, Missa est” que jo responia amb un “Deo gratias” que sovint em sortia amb to d’alliberament íntim. Com un “Ja era hora!” potser irreverent, però totalment justificable en un noi (raret, sí; però noi al capdavall) de tretze anys.

Ja he dit que no m’han quedat gaires records d’aquella època, per bé que algunes frases del diàleg en llatí amb el mossèn m’han quedat gravades al cervell per tota la vida. Recordo moments concrets com, per exemple, la Consagració quan jo, agenollat al costat de l’oficiant li alçava la casulla amb la mà esquerra mentre amb la dreta feia dringar a tota pastilla un feix de campanetes.

O el moment del rentament de mans  —“Lavabo inter innocentes manus meas: et circumdabo altare tuum, Domine. Ut audiam vocem laudis: et enarrem universa mirabila tua…”—  en el que jo duia en una mà una gerra amb aigua, a l’altra una palangana petita i al braç, penjant, una peça de roba blanca amb la qual el capellà s’eixugava després d’haver-se purificat amb l’aigua que li havia servit jo.

O el “segon Evangeli” que el mossèn recitava davant de l’altar amb l’escolanet al costat al final de la Missa, mentre la majoria de la gent començava a desfilar. Recordo que en un moment del recitat  –quan deia “et verbum caro factum est et habitavit in nobis”—  ens havíem d’inclinar solemnement i fer uns instants de silenci.

Tot això, ja ho he dit, va ocupar una època no gaire llarga de la meva primera joventut (ja he explicat manta vegades que els nois de 13-15 anys de la dècada dels 60 érem bastant sòmines si els comparem amb els de més cap aquí). Jo m’ho passava bomba esquitxant llatinots a tort i a dret però, com totes les coses de la vida, això va tenir un final: el moment en què el Concili Vaticà va propugnar la celebració de la Missa de cara al poble i la traducció de tots els textos litúrgics al que aquí es va denominar “lenguas vernáculas”.

Dit altrament, que al final la gent va poder entendre que, quan abans es deia “Gratias agamus Domino Deo nostro” i l’escolà responia “Dignum et justum est”, el que volíem dir realment era “Donem gràcies al Senyor Déu nostre // Cal fer-ho i és de justícia”.

És a dir, que quan jo ja dominava TOOOOT el ritual de la Missa en llatí, van i me’l canvien al castellà i al català.

Si heu tingut la santa paciència d’arribar fins aquí segurament us preguntareu per què dimonis us atabalo amb aquesta batalleta mística de primera joventut. La raó és molt senzilla: precisament aquests dies m’ha tornat a la memòria la meva trajectòria d’escolanet arran de la notícia que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans es proposa suprimir un munt d’accents diacrítics. Això ha fet que em senti més o menys com em sentia el 1964: “Ostres!, ara que ja m’havia après tots (o quasi) els cent cinquanta accents diacrítics resulta que me’ls redueixen a només catorze”.

I ho deixo aquí. En el següent apunt miraré d’entrar en més detalls.

(Continua  –i acaba–  aquí)

  1. Benvolgut: la teva historia d’escolanet és semblant a la meva però jo només feia d’escolanet a l’estiu, a Blanes. Vaig coincidir que en un any ,quan jo devia tenir uns 10 anys van ordenar de cop CINC capellans d’aquesta població a on ma mare i tenia una casa i anàvem a passar l’estiu. Va donar la mala sort que un dels nous capellans vivia al costat de casa i era amic de la família. Hi havia una capelleta, al carrer Mare déu de l’Esperança (encara hi és) també molt propera a casa a on els hi agradava celebrar missa a alguns d’aquests capellans quan venien per Blanes. A vegades era a d’intenció de famílies riques que els hi donaven una almoina.
    Jo vaig ser l’escolanet triat per aquest capellà i algun amic seu per que els hi fes d’escolà quan celebraven. No penseu malament: en cap moment hi va haver res reprovable per part d’aquells joves capellans. Eren educats i correctes. Simplement, com que la meva mare era mestra nacional i el meu pare contable, us podeu imaginar que als finals del cinquanta anàvem a Blanes perquè hi teníem casa però les demés famílies ens miraven per sobre de l’espatlla. I, am la complicitat dels meus pares, que eren molt de missa i estaven enlluernats pel que deia Ms. E…el nen “pobre”, que era jo, havia d’anar a fer d’escolanet tan si com no a l’hora que el nou i jove mossèn decidís. El meus amics de cases benestants, molt catòlics tots, es quedaven al llit mentre els hi donava la gana. Naturalment mai vaig rebre una pesseta a canvi. Tot sia pel Senyor. Ite misa est. Amén.

    Salvador

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!